1 d’agost de 2012

Aprenent a ser pare: "No neguis el què t'està passant"

22 de Juliol, quart creixent, una panxa que treu foc pels costats i la rítmica de la natura que ens marca inconfusiblement el camí a seguir. Hospital, protocol i alguna pobra ànima amargada pel pes de la condició humana. 
A l'hora de les bruixes em separen de la meva dona, em fan esperar en una sala des d'on entren i tornen a marxar fins a 3 confoses parteres, no era el seu dia, però deixaran petjada; sempre paguen justos per pecadors, o "l'efecte papallona". Conversa amb el pare (no pas aquella nit) del costat.
Ens fan fora -quasi ens envien incomprensíblement a casa- però just a temps, l'aigua de la vida és tossuda, i fa que pugui tornar a entrar l'Onavis. Em quedo sol esperant fins que torna a sortir, es veu que no hi ha part, no puc dir que no estic en desacord amb el ginecòleg, simplement s'equivoca, i molt, i n'estem convençuts. Fins i tot em volen fer anar a dormir; no em coneixen; ara encara entraré més, i més havent-hi un troll allí dins espantant la meva dona. Nogensmenys, el dolor sempre torna puntual. Llevadora comprensiva. Entrem dins, caos, crits, metges amb una bomba de rellotgeria dins preparada per explotar al so de boca; nosaltres a la nostra, tot treballa. El nen va fent el seu camí, tot i que només dos ho sabem. 

El dolor és massa habitual en aquesta sala, no hi trobem massa empatia, el sofriment és contestat amb certa condescendència i fins i tot traces d'ironia, potser no tenen més remei, s'ho troben cada dia -penso-, o potser si...
La llevadora és expeditiva, però pràctica; seria la més adecuada si fóssim els homes qui parim. Però ho farà bé, ho noto. Fa comentaris sobre la lluna que es mostra a través de la finestra, i pregunto; en quart creixent hi ha més parts, diu. L'Onavis està de 4 cm, se li fa poc soportable, tot costa molt com deia el de Santpedor, l'ombra de l'epidural es passeja per la sala, però la foragitem. Tot va molt lent, mentre la noia del costat esgota els seus últims gemecs abans de ser transportada al següent nivell, avui pel que sembla només abastable pels escollits. De sobte, tot canvia; l'Onavis trenca aigües enmig de la contracció més dolorosa i interminable i diu la frase màgica "tinc ganes de cagar"; tota la indiferència (que havíem percebut) es capgira; un allau de llevadores corren cap a nosaltres com formigues al cau, -ara ja els interessa, tu- i la nostra ens diu que d'epidural res, que el nen ja és aquí, "si no ho veig no m'ho crec, has passat de 4 al màxim en menys d'una hora", "la pilota ha anat bé", "potser hi has arribat per simpatia amb la companya del costat, les hormones floten per l'ambient i us sincronitzeu, a vegades passa". "A patir d'ara t'alleujaràs enlloc de patir més" li diu a la meva dona. Se l'emporten i em deixen sol a mi i el meu moment de flux pseudomístic on dóno voltes a totes aquestes frases i d'altres que ha anat deixant anar la comadrona, -potser amb un deix de bruixa fins i tot-. De cop sento la meva dona i els últims crits demolidors seguits del plor d'un nen: "eh! que estic aquí encara, us heu oblidat de mi?! crec que la meva dona ja ha donat a llum!". 
"tranquil, és aquella noia del costat, acaba de parir".
Menys mal.
Em deixen entrar al paritori, la sensació no és la de la primera vegada. Aquell dia tot era artificial, l'endicció letal (pel part, és clar) va convertir aquella última etapa en un mer procés d'una cadena industrial dedicada a extreure nens de panxes (només salvada per ser la nostra filla qui naixia). Però ara era diferent, tot era "real" i com havia de ser. Les empentes fan feina, una de bona feia sortir el cap fins a tres o quatre dits a fora, però qualsevol manca de concentració comporta la inmovilitat del fetus. "No et guardis el que tens a dins, deixa'l sortir" diu la llevadora, la meva dona tenia moments de tots colors ("no el podré parir", "vull marxar cap a casa!"), el dolor i la por a no poder parir el nen li feien retrassar el part, segons la llevadora, "no neguis el què t'està passant", deixa fer la natura el seu curs, encara que no volguéssis, sortiria sol". I és que és això, saber que la vida ho té tot previst per fer-se camí, que és inevitable, que vé amb dolor guiat i que no el podem reprimir ni refrenar. La primera dona no va tenir comadrona.

-"Falta molt?", diu la mare.
-"Tu ja ho notes, així que no em preguntis el què ja saps"

Per fi en veiem el cap, costa de descriure-ho, doncs a l'emoció s'hi barreja la visceralitat d'allò que no hem vist mai i no ens imaginàvem que fos així. El cap surt en forma de punxa, com un músclo de roca, i per uns moments et penses que alguna cosa va malament, que sortirà amb el cervell aplastat. Sabia que els capets nounats són tous, però no que eren un paraigües.

"Que podré?"
"És que ja ho estàs fent, ho estàs fent".
"Quan falta per què surti?"
"Sortirà quan tu voldràs".

Ella va millorant la tècnica a cada espenta, que s'aprofiten com si fóssin oportunitats que passen un cop a la vida, a la fi el cap surt tot, però torna a entrar a dins com si alguna cosa l'estirés cap al seu hàbitat inicial. Sento alguna cosa sobre el cordó umbilical i un coll, una esgarrifança sortida del mateix infern em travessa, però la dona ho desembolica. Segueixen espenyent i procuro comunicar a l'Onavis "quan" és efectiva la força perque així pugui saber com empényer millor. A la fi, surt tot el cap, que es va inflant poc a poc com un globus, o m'ho sembla. Espectacular.

"Va, ara ja ha sortit el cap, i quan et digui l'agafes, te l'acabes de treure i te'l poses al pit" li diu la llevadora. Sens dubte es va impregnar o es va adonar de les ganes que tenía l'Onavis de tenir un part el millor i més natural possible. Ho vaig considerar un bon gest i de gran professional.
Després d'això m'esperava veure un cos sortint com un tap de Xampany, però la realitat és que l'estiraren agafant-lo per les espatlles i l'esquena. La força amb que es fa és descomunal. Si no fos que teníem davant a una professional hagués pensat que aquella dona m'anava a esqueixar el fill. (I després els agafem com si fóssin de vidre penso...). Al cap d'un temps interminable de tanta tracció manual, per fí sortí el nostre fill.

"Mira! són les 5 en punt! just quan et caducava l'antibiòtic. És que t'has esperat fins a l'últim moment per deixar-lo sortir!". "Veus com l'has tret quan has volgut?!"

El van deixar damunt la panxa de la mare i ens vam quedar observant (mentre el contemplàvem de dalt a baix inabastablement) com a poc a poc s'espavilava i anava cap a la popa esquerra fins a clavar-s'hi. Una mostra més de la grandesa i màgia de la natura. I un detall més a apreciar per part de les professionals que ens ho indicaren.

Com la meva dona, també vaig acabar amb la sensació de poder explicar què és un part: una experiència única i màgica.

"Com et dius?" vaig preguntar.
"Rosa"
"...doncs ens en recordarem de tu tota la vida"

DAS VATER DES KINDES

4 comentaris:

  1. Moltes gràcies!!! Com l'Onavis ens has sabut transportar a la sala de parts a la perfecció. Moltes felicitats a tots dos!!!!!

    ResponElimina
  2. Carai, quina emoció! De vegades ens oblidem que els pares també juguen un paper molt important durant el part :-)

    Enhorabona!

    ResponElimina
  3. Que maco, de debò! molt emocionant! l'enhorabona!!!

    ResponElimina
  4. Molt emocionant! I preciós! Ja m'agradaria... Enhorabona!

    ResponElimina