Una de les coses que més greu em sap, quan penso en totes les vivències que la petita ha estat tenint durant aquests dos primers anys de vida, és que no se'n recordarà de res. Tot el que ara estem vivint tots junts no passarà a forma part dels seus records reals. Sí que les fotografies l'ajudaran a recordar alguns moments, però seran les fotografies les que acabarà recordant i no els moments en sí.
No tindrà memòria dels moments que compartim ara, ni dels viatges que hem fet, ni de les experiències xules que hem viscut. Segurament, un cop neixi el germanet, tampoc tindrà record d'haver estat filla en exclusiva durant un temps.
Hi ha estudis que demostren que fins als quatre anys els nens sí que recorden allò que els hi va succeir els anys anteriors, però a partir d'aleshores es va esborrant. O bé perquè no ha quedat fixat en el cervell de manera prou clara o bé perquè els records són reemplaçats per d'altres de nous.
És curiós, això. D'una banda no recordaran res d'aquests primers anys de vida, mentre que de l'altra aquests són uns anys molt importants per la seva formació i desenvolupament com a persones.
No recordaran res, però seran anys molt decisius pel seu futur.
Tot el que fem ara per ells, l'estona que els hi dediquem, la felicitat que els hi donem no servirà per augmentar el seu cofre dels records, però sí en que en canvi serà importantíssim de cara a moldejar les persones que un dia arribaran a ser. I no ho hem de desaprofitar!
Dels 0 als 3 anys és quan s'estableixen les connexions entre diferents parts del cervell i es quan es desenvolupa el 80 % d'aquest òrgan. S'ha comprovat que són els estímuls i les experiències que té el nen durant aquesta primera infantesa (i inclús en l'úter!) els que determinaran moltes de les funcions del cervell.
Així que un tracte amorós i una bona estimulació els convertirà sens dubte en millors persones. I, això, encara que no ho recordin, ho duran sempre amb ells.
Quan he llegit la primera part del post anava pensant just en el que has dit al final. Potser no guarden tot això com a records però sempre ho duran a sobre d'una manera o una altra :-)
ResponEliminaDoncs 100% d'acord. Imagina't nosaltres, que hem tingut una experiència tan enriquidora. Sempre em sabia greu quan pensava que no recordarà res del que hem fet aquests dies. I estic segura que potser algun dia ens dirà: ja podrieu haver anat quan jo fos més gran, així ho recordaria...
ResponEliminaEm consola pensar que els dies tots tres plegats, els dies en mig de la natura, etc, etc, quedaràn incrustas al subconscient i la faràn millor persona. Molt bonic tot el que dius, gràcies per recordar-nos-ho.
Ostres, i tant! En el vostre cas encara devieu tenir més aquesta sensació!
EliminaJo vaig viure un any a Oviedo (entre els 2 i 3 anys), i la veritat es que en recordo molt poques coses. I mai sé si el que recordo es real o si ha estat induït per les explicacions posteriors dels meus pares i per les fotografies!
Onavis, jo crec que és una mica com l'alletament matern. Elles, si com en el meu cas han deixat de prendre el pit al voltant de l'any, no recordaran que en prenien; però nosaltres els hem deixat tot un equip de defenses. Estic segura que el seu sistema immunitari si que ho recordarà ;-)!!!. Gràcies pels teus posts sempre m'han ajudat molt!!
ResponEliminaHola Mamaaaaine!! (No sé si he posat bé totes les aaa)
ResponEliminaTens raó, és molt similar a lo de la lactància, no hi havia pensat. Tot el que els hi donem els hi queda!
Benvinguda i ara faré una ullada al teu bloc!
A mi m'ha passat com a l'Esther, pensava "no ho recordaran, però formarà part d'ells". Crec que els primers anys els fan agafar autoconfiança i confiança en el que els envolta: si es troben en un ambient segur i amorós tenen molts més números per ser feliços, si estan estimulats tenen més números per copsar tot allò que els envolta.
ResponEliminaAra, pensa que més endavant se'n recorden de tot!!!! i no te'n deixen passar ni una!
Ho has explicat perfecte. No els quedarà el record, però ho portaran a dins :)
ResponElimina