El proper part

No he parlat massa de com espero que sigui el meu part.

Tampoc hi he pensat massa, encara.

Crec que, d'alguna manera, haver viscut el part anterior d'una manera que recordo entre irreal i mecànica, em fa afrontar aquest nou part amb poca il.lusió.

Quan penso amb el dia del part, el que realment em fa sentir feliç és saber que aquell dia per fi tindré el meu fill en braços.

Però la resta, el procés de part en sí, no m'entusiasma especialment.

No sé perquè em passa això. I realment m'agradaria que no em passés. M'agradaria afrontar-lo d'una manera positiva i participativa, just per no recaure en algunes de les coses que no em van agradar del meu primer part. Espero que la setmana vinent, un cop comenci les classes de preparació al part, em canvii aquesta visió i em torni una mica més positiva!

I això que no vaig tenir un primer part especialment dolent, com vaig explicar aquí.  Va ser un part com ho són la majoria de parts actuals en els hospitals, com el que m'han explicat moltes amigues meves.

Un part, també, com els que he vist algun dia en el polèmic programa Baby Boom, on sembla que lo normal és que la dona no prengui decisions i tot es vegi com un simple tràmit.

Un part, doncs, que no vaig sentir del tot com a meu. Sovint em sorprenc dient que jo, a la meva filla, no la vaig parir.

Perquè ho dic? Doncs perquè reconec que no vaig col.laborar gens en l'expulsiu. Tenia la mitja part inferior del cos adormit per l'epidural. Una epidural que m'havien posat unes hores abans, amb penes i treballs (tinc l'esquena desviada) i que em va sumir en un estat molt negatiu. Recordo que em va baixar la tensió,  i que de cop l'entusiasme que tenia fins aleshores es va trencar i  vaig passar de deixar-me portar per les meves sensacions i sentiments a deixar-me portar per l'entorn. Just després de l'epidural em van trencar la bossa d'aigües, i ja tot va ser ràpid i irreal, fins que una llevadora se'm va tirar sobre la panxa per ajudar-me a empènyer.

I això que, després, no em puc queixar de res: vaig donar-li el pit a la sala de parts a la petita i vam estar juntes tota l'estona.

Però no puc evitar tenir aquesta sensació, de que el part va ser molt fred, irreal i mecànic. Potser és que són així.

Aquesta segona vegada estic, doncs,  poc motivada perquè penso que pot tornar a succeir el mateix.

De fet, la informació que tenia aleshores és bastant similar a la que tinc ara (bé, potser ara en tinc més, sí), però em refereixo a que tampoc aleshores volia l'epidural, a que vam fer part del procés de dilatació a casa, i que un cop a l'hospital, la primera part, vam gaudir-la molt bé junts el meu home i jo, parlant i intentant passar les contraccions el millor possible.

Així que penso que per molt que vulgui un part natural a l'hospital (que és la idea que ara tinc), les circumstàncies es possible que m'ho posin difícil.

El que em dóna esperances és que conec noies que han parit al mateix hospital al que aniré, de manera natural, i n'estan molt contentes. Fins i tot sé que s'hi han fet alguns parts verticals, és a dir que algunes  llevadores són receptives i ajuden a les dones que no volen l'epidural. Espero trobar-me-les!!

Hauré de ser, doncs, valenta.

També he de dir que si al final acabo demanant l'epidural, no ho viuré com un fracàs, tampoc és això. Però sí que m'agradaria provar-ho: tant per tenir un millor part i una millor recuperació, com de cara al nen, com per experimentar el que realment vol dir parir. 

Però, com, dic, estic una mica negativa al respecte. M'agradaria un part com el de la primera imatge, però em temo que pot acabar convertint-se en el de la segona. 

Perquè parir en un hospital, significa, avui en dia, parir d'aquesta manera tan freda?