"Pariràs amb dolor"

 Vaig ingressar a l'hospital a les 11 de la nit i el meu fill va néixer a les 5 de la matinada. Així que vaig estar sis hores de dilatació dolorosa, tot i que fins a les 3.30 ningú em va reconèixer que estigués de part.

I tret de la part negativa que ja vaig explicar, penso que aquestes circumstàncies van fer que pogués tenir el meu part natural tal i com volia i que tot anés força ràpid. És a dir, el fet de que "no" estigués de part segons les llevadores i el ginecòleg va fer que no m'estiressin en una camilla tan bon punt arribés. Al contrari, no vaig parar de passejar-me amunt i avall: que si cap a la sala on hi ha el ginecòleg, que si cap dalt a l'habitació, que si a fora a la sala de visites a parlar amb el meu home... Estic segura que tot aquest moviment va fer que el part no s'aturés en cap moment (de fet, els moments en que se m'aturava era quan em feien monitors, moment en que estava totalment estirada en un llit).

A més, com que em feien creure que tot anava molt lent, no vaig gastar esforços psicològics en preparar-me per al part fins que ja el vaig tenir molt a prop. 

Així que a les 3.30, quan per fi vam entrar el meu home i jo a la sala de dilatació, vam  intentar oblidar tot lo negatiu que ens havia passat fins aleshores. El primer que vam fer és demanar la pilota, tenia clar que volia continuar plantada. Em van ficar finalment l'antibiòtic i vaig provar varies posicions amb la pilota, que em van anar super bé. Asseguda i de genolls a terra amb els braços a la pilota. La presència del meu home també va ser clau per animar-me i ajudar-me a suportar les contraccions, cada cop més doloroses. 

Mentrestant, sentia una noia al meu costat que tampoc portava epidural i que estava a puntíssim d'entrar a la sala de parts. (Més tard, la llevadora em va comentar que potser jo havia anat tan ràpid al final per "simpatia", que al sentir l'altra jo em vaig activar). 

Va haver un moment  que em vaig marejar i vaig estirar-me al llit. Aleshores em va venir una contracció llarguíssima i molt dolorosa, la pitjor que recordo, en la que vaig treure molta aigua i vaig notar com el cap del nen baixava molt. Vaig cridar moltíssim, demanant l'epidural a crits, que me la posessin ja, que allò era in-su-por-ta-ble i que no podia més  Ningú es va alarmar massa davant el que per mi era el moment més dolorós de la meva vida. Les llevadores passaven per allí, però sense dir-me quasi res. Però quan vaig tornar a cridar i dir que tenia ganes d'empènyer, que notava com si m'estès fent caca, llavors va venir una llevadora corrents i em va fer un tacte.

"L'epidural vols? El que hem de fer és anar a la sala de parts, que el nen ja està aquí!".

Em va dir que si no fos ella la que m'havia fet un tacte feia una hora no es creuria que amb tant poc temps hagués completat la dilatació.

Jo m'estava morint de dolor i no parava de cridar i dir barbaritats  (me'n vull anar cap a casa, no podré parir-lo, això és un infern...). Puc dir que és el dolor més gran que he sentit mai, i tant. Quan notava que em començava una contracció, m'aterrotitzava! Eren llarguíssimes i sentia com si em partís per la meitat.

El meu home, que em sentia cridar a la sala de parts mentre ell encara estava vestint-se per entrar-hi, diu que es pensava que quan entraria ja l'hauria tingut,

Un cop allí, però, els dolors ja van començar a ser menys intensos. Quan vaig començar a empènyer vaig notar un alleugeriment. El problema és que un cop sortia el cap, tornava a entrar. El nen tenia un volta de cordó que l'espenyia cap amunt. En una contracció vaig empènyer fort i la llevadora li va treure el cordó, i aleshores ja va sortir tot. Ho vaig notar perfectament. Una sensació molt bonica.

Quan vaig veure-li la careta, per fi, tremolava de felicitat.

I aleshores me'l van posar a la panxa i em van dir que no me'l posés directament a la popa, que deixés que ell hi anés sol. I sí! Va anar reptant fins que es va enganxar!! Molt emocionant!

I així va acabar el part, amb els dos molt contents i emocionats. Jo, esgotada però amb l'energia i el "subidón" que dóna el part. Vam estar dues hores a la sala de recuperació els tres junts i ja després cap dalt a l'habitació, a descansar.

Ho havia aconseguit i, tot i els tràngols que vaig haver de passar,  va ser l'experiència més intensa i gratificant de la meva vida!