29 de maig de 2012

El proper part

No he parlat massa de com espero que sigui el meu part.
Tampoc hi he pensat massa, encara.
Crec que, d'alguna manera, haver viscut el part anterior d'una manera que recordo entre irreal i mecànica, em fa afrontar aquest nou part amb poca il.lusió.
Quan penso amb el dia del part, el que realment em fa sentir feliç és saber que aquell dia per fi tindré el meu fill en braços.
Però la resta, el procés de part en sí, no m'entusiasma especialment.
No sé perquè em passa això. I realment m'agradaria que no em passés. M'agradaria afrontar-lo d'una manera positiva i participativa, just per no recaure en algunes de les coses que no em van agradar del meu primer part. Espero que la setmana vinent, un cop comenci les classes de preparació al part, em canvii aquesta visió i em torni una mica més positiva!
I això que no vaig tenir un primer part especialment dolent, com vaig explicar aquí.  Va ser un part com ho són la majoria de parts actuals en els hospitals, com el que m'han explicat moltes amigues meves.
Un part, també, com els que he vist algun dia en el polèmic programa Baby Boom, on sembla que lo normal és que la dona no prengui decisions i tot es vegi com un simple tràmit.
Un part, doncs, que no vaig sentir del tot com a meu. Sovint em sorprenc dient que jo, a la meva filla, no la vaig parir.
Perquè ho dic? Doncs perquè reconec que no vaig col.laborar gens en l'expulsiu. Tenia la mitja part inferior del cos adormit per l'epidural. Una epidural que m'havien posat unes hores abans, amb penes i treballs (tinc l'esquena desviada) i que em va sumir en un estat molt negatiu. Recordo que em va baixar la tensió,  i que de cop l'entusiasme que tenia fins aleshores es va trencar i  vaig passar de deixar-me portar per les meves sensacions i sentiments a deixar-me portar per l'entorn. Just després de l'epidural em van trencar la bossa d'aigües, i ja tot va ser ràpid i irreal, fins que una llevadora se'm va tirar sobre la panxa per ajudar-me a empènyer.
I això que, després, no em puc queixar de res: vaig donar-li el pit a la sala de parts a la petita i vam estar juntes tota l'estona.
Però no puc evitar tenir aquesta sensació, de que el part va ser molt fred, irreal i mecànic. Potser és que són així.

Aquesta segona vegada estic, doncs,  poc motivada perquè penso que pot tornar a succeir el mateix.
De fet, la informació que tenia aleshores és bastant similar a la que tinc ara (bé, potser ara en tinc més, sí), però em refereixo a que tampoc aleshores volia l'epidural, a que vam fer part del procés de dilatació a casa, i que un cop a l'hospital, la primera part, vam gaudir-la molt bé junts el meu home i jo, parlant i intentant passar les contraccions el millor possible.
Així que penso que per molt que vulgui un part natural a l'hospital (que és la idea que ara tinc), les circumstàncies es possible que m'ho posin difícil.
El que em dóna esperances és que conec noies que han parit al mateix hospital al que aniré, de manera natural, i n'estan molt contentes. Fins i tot sé que s'hi han fet alguns parts verticals, és a dir que algunes  llevadores són receptives i ajuden a les dones que no volen l'epidural. Espero trobar-me-les!!
Hauré de ser, doncs, valenta.
També he de dir que si al final acabo demanant l'epidural, no ho viuré com un fracàs, tampoc és això. Però sí que m'agradaria provar-ho: tant per tenir un millor part i una millor recuperació, com de cara al nen, com per experimentar el que realment vol dir parir. 
Però, com, dic, estic una mica negativa al respecte. M'agradaria un part com el de la primera imatge, però em temo que pot acabar convertint-se en el de la segona. 
Perquè parir en un hospital, significa, avui en dia, parir d'aquesta manera tan freda?

25 de maig de 2012

La primera excursió



Ahir la petita va fer la seva primera excursió d'un dia amb la guarderia.
Durant el curs han fet diverses sortides: al parc del poble, a la biblioteca, a veure un pastisser..... Però la d'ahir era una excursió a una granja-escola propera, on van estar-s'hi tot el dia.
És una excursió que fan cada any a la guarderia. L'any passat, a P1, també hi van anar. La meva filla no, ja que aleshores em semblava massa petita per a que pogués gaudir i donar-se compte del que estava passant.
I, sincerament, ara encara m'ho sembla. Trobo que és massa aviat per a fer aquest tipus d'excursions. No dubto que s'ho passin bé (la meva sembla que s'ho va passar pipa), però també gaudeix molt d'un dia de guarderia qualsevol. Penso que aquestes sortides tan llargues, amb tants estímuls i experiències noves, de moment, és millor fer-les en família.
Però bé, tot i aquestes reflexions, aquest any la petita sí que ha anat a l'excursió de final de curs. Perquè l'he vist més preparada que l'any passat i també, perquè no dir-ho, una mica condicionada pel fet de que no hi havia alternativa (si no van a l'excursió, aquell dia no hi ha guarderia).

El balanç de l'excursió és, en general, positiu. Suposo.
Ja feia dies que a la classe en parlaven i la petita sovint repetia que aviat aniria a veure vaques i cavalls. 
I ahir, de bon matí, els pares vam disposar-nos a col.locar les cadiretes a l'autocar. Jo no vaig poder quedar-me a dir adéu amb la mà (m'hagués fet molta il.lusió, era la primera excursió!). Així que la vaig deixar a la classe tota sucada de protecció solar, amb la gorra posada (aguantaria tot el dia?), i una motxil.la amb una muda i aigua.
I ràpid vaig marxar cap a treballar, ja que justament ahir tenia un dia molt atrafegat i ple de coses. Així que tampoc vaig poder ser-hi a les 5 de la tarda a rebre-la. Hi van anar els padrins.
I per això he dit abans lo de "suposo" que l'excursió va anar bé. Ja que entre la poca informació que ens ha donat la petita (que ha decidit no dir pràcticament res sobre el tema excursió) i que quan els padrins van anar a buscar-la les senyoretes estaven saturades donant explicacions a diversos pares, poca cosa sé de com va anar tot.
Sé que no van dormir la migdiada (i per això va tornar mig endormiscada del viatge de retorn en autocar), que s'ho va menjar tot per dinar (això no em feia falta que ningú m'ho corroborés) i que van pujar en un carro de cavalls (com m'ha explicat avui la seva senyoreta).

Jo a les vuit del vespre, quan vaig arribar a casa, ràpid li vaig preguntar per l'excursió (tot el dia que hi pensava!). Aleshores sí que va dir-me que havien vist molts animals, però va començar a parlar-me de ratolins i girafes, i aquí ja vaig pensar que estava fabulant i barrejant conceptes, ja que no crec pas que hi hagués cap girafa en aquesta granja-escola. Però després em va dir al costat de qui s'havia assegut a l'autocar, i aquí sí que em va dir la veritat. 
I mentre m'explicava això se li tancaven els ullets, així que amb un no-res es va quedar adormida, deixant-nos als pares amb el misteri sobre com havia anat l'excursió!

Avui quan he preguntat a les senyoretes, m'han dit que molt bé, que van disfrutar molt, però poca cosa més ja que avui ja hi havia nous temes dels que parlar. I ella tampoc m'ha seguit la conversa quan li preguntava sobre coses d'ahir.
Així que m'hagués encantat estar-la veient tot el dia per un foradet, ahir! Perquè ara per mi aquesta excursió és com un fantasma! A veure si pengen aviat fotos i surto de dubtes! Com som els pares! Ho volem saber tot i em temo que poc a poc ens haurem d'anar acostumant a saber menys!

23 de maig de 2012

2 anys i 9 mesos

Si tot va bé, aquest serà el temps que es portaran els meus dos fills. L'edat que tindrà la petita quan neixi el germanet.
Jo em porto quasi cinc anys amb el meu germà. La mateixa edat que es porta el meu home amb la seva germana. Així que no sé el que és tenir un germà (o germana) tan pròxims. Crec que ha de tenir moltes avantatges, tot i que el fet que després es portin bé entre ells dependrà de molts altres factors, més enllà del sexe i l'edat.

De cara als pares, hi trobo també molts avantatges, tot i que també alguns inconvenients, sobretot relacionats amb la feina que tindrem! 
Però estic contenta del temps que hem esperat a ser pares de nou, crec que pot ser una bona edat (clar que això ho hauré de confirmar més endavant!!), i que de qui no massa temps podrem fer moltes activitats els quatre junts.
Al principi de l'embaràs pensava que potser hauríem tallat massa just. Veia a la petita, amb dos anys recents complerts, encara molt petita. I molt dependent de nosaltres en qüestions bàsiques. Li acabàvem de treure el bolquer, començava a parlar però no expressava encara del tot les seves necessitats, no m'atrevia a deixar-la sola jugant en una altra habitació.... I pensava, ostres, si ara nasqués el germanet, aniríem de bòlit!! I això que hi ha molta gent que se'n surt, amb germanets que es porten molt poquet!

Però amb els mesos els nens canvien molt ràpid!! I amb sis mesos cap aquí la petita s'ha fet molt gran. 
Va a fer pipí soleta al lavabo, parla pels descosits i entén tot el que li diem, menja sola, comença a tenir molta autonomia al vestir-se (encara amb ajuda, però participant molt)..... Bé, una sèrie de coses que fan que la vegi més independent, més nena. I penso que amb el parell de mesos que falten, doncs que encara s'hauran consolidat més tots aquests aspectes.
Ja sé que quan neixi el germanet pot haver-hi un endarreriment, que ella vulgui tornar a que li fem nosaltres les coses que fins ara feia soleta. Però suposo que això passa independentment de l'edat del germà gran. 
Bé, no sé,  és molt agosarat pronosticar com ens anirà tot d'aquí uns mesos. L'estrès del principi segur que no ens el treu ningú. Però estic bastant tranquil.la pel que fa a poder cobrir les necessitats " bàsiques" dels dos, penso que ens en sortirem!
La resta, poder estar per ells dos "emocionalment"  ja serà més difícil i és el que més por em fa de tot el que ha de venir: haver de retallar temps del que passo amb la petita, intentar compartir temps amb els dos sense que cap se senti desplaçat... però aquest ja és un altre tema!

21 de maig de 2012

Segona trobada de mares blocaires!


Juntament amb l'Anna, estem preparant una trobada de les nostres. 
L’estiu passat ens vam reunir  unes quantes famílies per dinar, va ser molt maco i teníem ganes de repetir-ho, però aquesta vegada hem decidit que farem una primera trobada només de mares. Que us sembla? I després, si es pot, ja de cara a  l’estiu,   ens tornem a reunir per passar el dia totes les famílies plegades.

Pensàvem en un lloc tranquil, on poder assaborir un bon cafè i un  pastisset, un espai que ens doni peu a parlar i que sigui acollidor…i  ens hem decidit per la cafeteria de la llibreria Laie, al carrer Pau Claris, molt a prop de la Plaça Urquinaona.

La trobada serà el dissabte 30 de juny. Encara queda molt de temps i  segur que teniu temps de convinar-vos-ho! Vinga animeu-vos, quina millor  manera  de celebrar el final de curs?

18 de maig de 2012

Exhausta


Fa unes setmanes que em sento cansadíssima. 
Anar a buscar a peu a la petita a la guarderia (com he fet sempre) se'm fa una muntanya.
Pujar escales ho he de fer a poc a poc i arribo a dalt sempre sospirant.
Si el carrer fa una mica de pujada, he de ralentitzar el ritme. 
I així en tot!
No recordo que en el primer embaràs estigués tan cansada!  Segurament em prenia les coses més en calma, a part que vaig deixar de treballar molt abans, ja que va coincidir l'estiu amb els últims mesos d'embaràs i després ja no vaig reincorporar-me. Ara tinc la intenció de treballar fins a finals de juny, però ja noto que no serà fàcil.
A més del cansament, la sensació constant de tenir molta son i amb ganes de posar-me a dormir en qualsevol lloc i moment. Fins fa poc dormia quasi d'una tirada durant les nits, no m'adonava de res (inclús pensava, si segueixo així fins el dia del naixement, no sentiré al nen quan plori!). Però ara he començat amb l'insomni i amb les ganes d'orinar molt freqüents durant la nit,  que em fan molt difícil tornar a agafar el son. Així que ja m'aixeco cansada.
I la panxa! Noto que faig molta panxa, quasi la que feia amb la petita el mes abans de parir. I ara encara me'n queden dos i mig! Ficar-me les sabates i recollir coses del terra (i mira que estic patosa ara, i tot em cau!) és un suplici! 
De pes vaig bastant bé, potser un parell de quilos per sobre del que em tocaria, però res greu que em pugui ocasionar tot aquest cansament extra. 

Així que ahir vaig decidir demanar hora a la llevadora.
Els últims anàlisis, com ja vaig explicar, em marcaven el ferro una mica baix. Tot i això, ni la llevadora ni el ginecòleg em van receptar cap suplement ja que era un descens normal en el tercer trimestre. Així que he anat passant els dies sense prendre-me'n. Però ahir, al comentar-li el meu estat, la llevadora em va  recomanar ferro, una quantitat petita al dia que m'ajudi a revigoritzar-me.
Em va dir que ara ja no tots els metges el recomanen per defecte a la recta final de l'embaràs (com sí crec recordar que m'havien receptat amb la petita), ja que hi ha moltes embarassades que es queixen d'un dels seus efectes secundaris, el restrenyiment. 
Ahir vaig començar a prendre la primera dosi, i seguiré amb una al dia fins que noti millora. Després, puc començar a fer un dia sí i un dia no.
Crec que em pot anar bé, tant per afrontar el que em queda d'embaràs com per arribar al dia del part amb energia.

La llevadora també em va comentar que són moltes les embarassades del segon que acusen més el cansament i que diuen sentir-se com quasi a punt de parir molt abans del que van fer-ho amb el primer!
Tot és normal, però realment ho estic vivint com una costa amunt!

16 de maig de 2012

Què es mou, mama?

La petita té molt present el meu embaràs. Molt sovint parla de que la mama té la "panxa grossa" i que naixerà un germanet.
A la nit, quan estem explicant contes al sofà, el nen es mou molt, i ella em posa la mà a la panxa per sentir-lo. En pic m'assec ella em pregunta si  el germanet es mou o si està dormint. I si li dic que es mou, ràpid m'aixeca la roba per sentir-lo amb la seva maneta. Són moments molt xulos!

També hi ha anècdotes divertides que em sorprenen, ja que treuen a tema el germanet en moments inesperats. Un dia, al despertar-nos al matí el primer que em va dir és : "Que ha nascut el germanet?". Em vaig quedar sorpresa, potser és que ho havia somiat durant la nit.
Un altre dia, quan li explicava que jo no podria anar-la a buscar a la guarderia i que que hi aniria la padrina, em diu: "Que aniràs a l'hospital? A tenir el germanet?"!! Quan li vaig dir que no, que per això encara faltaven dies i que no podria estar amb ella perquè aniria a treballar, es va quedar pensativa, repetint "Falta mooolt?".

I no només parla del germanet, sinó que també juga a que ella té la panxa grossa (posant-se una nina), i dient "ara ha nascut" i me l'ensenya dient "és molt petitet, petitet", i després li dóna popa, perquè "no té dentetes per menjar".
Un dia, jugava a que tenia una conversa amb no sé qui, i s'assenyalava la panxa dient, "Sí, un nen, m'han dit", imitant el que jo dic a la gent quan em pregunten què espero.

També fa molta referència a que el germanet serà seu. "És meu el germanet, eh".  I a que no tindrà cabells (suposo que ho diu per les fotos que ha vist seves de quan era petiteta) i que no caminarà perquè no portarà sabates.

Així que de moment sembla que té integrades moltes de les coses que passaran. Ja es veurà després com s'ho prendrà, segurament serà imprevisible. Però ara em fa molta gràcia veure com juga i fa càbales amb totes aquestes noves informacions que està rebent.

14 de maig de 2012

No recordaran res?

Una de les coses que més greu em sap, quan penso en totes les vivències que la petita ha estat tenint durant aquests dos primers anys de vida, és que no se'n recordarà de res. Tot el que ara estem vivint tots junts no passarà a forma part dels seus records reals. Sí que les fotografies l'ajudaran a recordar alguns moments, però seran les fotografies les que acabarà recordant i no els moments en sí.
No tindrà memòria dels moments que compartim ara, ni dels viatges que hem fet, ni de les experiències xules que hem viscut. Segurament, un cop neixi el germanet, tampoc tindrà record d'haver estat filla en exclusiva durant un temps.

Hi ha estudis que demostren que  fins als quatre anys els nens sí que recorden allò que els hi va succeir els anys anteriors, però a partir d'aleshores es va esborrant. O bé perquè no ha quedat fixat en el cervell de manera prou clara o bé perquè els records són reemplaçats per d'altres de nous.

És curiós, això. D'una banda no recordaran res d'aquests primers anys de vida, mentre que de l'altra aquests són uns anys molt importants per la seva formació i desenvolupament com a persones.
No recordaran res, però seran anys molt decisius pel seu futur.
Tot el que fem ara per ells, l'estona que els hi dediquem, la felicitat que els hi donem no servirà per augmentar el seu cofre dels records, però sí en que en canvi serà importantíssim de cara a moldejar  les persones que un dia arribaran a ser. I no ho hem de desaprofitar!
Dels 0 als 3 anys és quan s'estableixen les connexions entre diferents parts del cervell  i es quan es desenvolupa el 80 % d'aquest òrgan. S'ha comprovat que són els estímuls i les experiències que té el nen durant aquesta primera infantesa (i inclús en l'úter!) els que determinaran moltes de les funcions del cervell. 
Així que un tracte amorós i una bona estimulació els convertirà sens dubte en millors persones. I, això, encara que no ho recordin, ho duran sempre amb ells.



11 de maig de 2012

30 mesos!

La petita avui fa dos anys i mig!

Ara feia temps que no parlava de la seva progressió mes a mes, ja que cada cop tot ha tendit a igualar-se més. Però avui sí que em ve de gust fer un repàs dels canvis més notables des dels dos anys cap aquí!

1.- Alimentació: Continua menjant molt bé, de tot. Fa uns mesos que no es desperta amb massa gana, i l'esmorzar li costa d'acabar. Es beu un suc de taronja que suposo que la deu atipar bastant i després li costa acabar-se el pa amb melmelada o la llet amb galetes.
Li agraden molt les maduixes, els petits suis, iogurts de coco, els macarrons (i tirar el formatge ella), el pa amb tomata (i amb all!). El que més li costa, des de sempre, són les truites.

2.- Control d'esfínters: Des que vam treure el bolquer, a l'octubre, tot ha anat rodat. Va ella soleta a fer pipí i ara només porta el bolquer per la nit.

3.- Motricitat: No para quieta! Ahir, en una de les seves corregudes de l'habitació cap al menjador es va fer un gran cop al cap. Jo vaig veure com li sortia el "chichón" en qüestió de segons. Em vaig espantar molt perquè mai l'havia vist així!
I ara que ha arribat el bon temps tornem a jugar al carrer amb la seva moto i la nova adquisició des de fa pocs dies: una bicicleta!! N'està contentíssima i hi va la mar de bé!

4.- Joc: Juga molt amb les nines. Els hi canvia el bolquer, els hi dóna menjar, els hi dóna popa...
Escoltar música i cantar cançons també li agrada molt. I els contes i fer torres.

5.- Parlar: El gran progrés, sens dubte, dels últims mesos. Ha passat de parlar amb el seu "idioma" que sovint només entenia jo a parlar amb claredat i sorprendre'ns amb frases i reflexions. Des del "desperta't mama" que em diu de bon matí al " vull parlar del cole" d'abans d'anar a dormir, passen mil explicacions  per la seva boca durant el dia.  

6.- Son: Cada cop va més tard a dormir, aquests dies de calor, en els que aprofitem al màxim la tarda. Ara hi va entre les nou i mitja i les deu. Per dormir, abans fem sessió de contes al menjador i després anem a rentar les dents, i cap a la seva habitació. Allí estem ben bé mitja hora parlant amb la llum tancada fins que s'adorm. I durant la nit, sempre acaba fent cap al nostre llit.

És una nena molt feliç i ens fa molt feliços als seus pares!
I ara ja va camí dels tres anys!

7 de maig de 2012

Baixades de tensió durant l'embaràs


Un dels símptomes que he repetit en els dos embarassos són les baixades de tensió en el tercer trimestre. 
També són comuns en els primers mesos, però jo les he patit sobretot a partir del sisè mes.
Amb l'embaràs de la petita, vaig tenir diversos marejos i inclús em vaig desmaiar en una ocasió. Estava conduint i em vaig empotrar contra una rotonda. Cada cop que penso en aquell dia, m'esgarrifo pensant en tot el que hagués pogut passar!
Aquest cop, que ja estic previnguda, intento prendre el màxim de precaucions.
Els moments més típics en que noto que em baixa la tensió és quan faig algun esforç (pujar escales, anar carregada) i també quan estic molta estona en la mateixa posició.
Ja fa dies que vaig a la feina amb transport públic, ja que d'aquesta manera puc canviar sovint de posició i m'és molt més còmode. Igualment, porto sucres al bolso per si noto algun símptoma de mareig. I intento no estar massa hores sense menjar ni beure.

Una altra postura amb la que m'acostumo a marejar és quan estic estirada d'esquena, a la nit. Pel que em va comentar el ginecòleg, això es degut a la pressió que fa l'úter sobre la vena cava inferior. Aquesta vena transporta sang des de les cames fins al cor i, si es comprimeix, hi ha un retorn menor de sang, fet que produeix una baixada de la pressió sanguínia i una elevació del ritme cardíac. 
Per dormir, ja fa setmanes que ho faig de costat, amb un coixí entre les cames. Els experts insisteixen en que és molt millor dormir sobre el costat esquerre durant l'embaràs, per no comprimir tant aquesta vena. Així que al llit ja no som tres, sinó que entre la nena i el coixí, hi ha superpoblació! Per tant que el coixí, fa dues funcions: a part de deixar-me dormir de manera més còmoda, també em serveix com a protecció per a que la meva panxa no rebi les puntades de la petita! 
.

2 de maig de 2012

Pipí!


Ara ja fa uns set o vuit mesos que li vam treure el bolquer durant el dia a la petita. Tot va anar molt bé i no hem tingut gaires sorpreses des d'aleshores, tret d'algun dia que se li ha escapat durant la migdiada.
Ells sempre va soleta al lavabo, i fa les seves necessitats indistintament al vàter o a l'orinal.
I ara només porta el bolquer a la nit, per dormir. No tinc pressa en treure-li ja que fins ara encara es despertava amb el bolquer força moll i ple.
Però fa uns dies que a mitja nit es desperta dient que té pipí. "Pipí, pipí!", diu, mentre jo, entre somnis, intento desxifrar a què s'està referint. Els primers dies no hi estava acostumada. Però ara ja és bastant habitual. He de confessar que quan la sento em fa una mandra terrible aixecar-me del llit, i portar-la al lavabo, ja que fa uns mesos que dormo molt profundament. Però és el que toca!
No sé si aviat hi aprendrà a anar soleta, o si això tarda més.
L'important és que els dies que ens demana fer pipí durant la nit, al matí el bolquer està sec.
No ho ha fet de manera seguida durant molts dies, però sí uns quants cops aquesta última setmana, i això és un clar indicador de que ella comença a ser conscient de quan vol fer pipí, inclús durant el son.
Així que, no ho tinc molt clar, però seguim unes setmanetes més així potser de cara al bon temps provaré de treure-li per la nit. Anirem veient!



 
Imatge de Liesbet Slegers