Com a mosques

Jo era molt positiva respecte a la possibilitat que potser no es ficaria tan malalta com deia la gent un cop portés la meva filla a la guarderia. Pensava que no seria tan greu. I sí que ho és.

Va passar dues nits de febre la setmana passada, i aquesta setmana ha tingut vòmits i diarrea. Veure-la vomitar ha estat dur, i olorar les caques descomposades quan la canviàvem també. La nit que va vomitar vaig haver-la de dormir en braços, sense pit, perquè no en volia.

Pobreta.
Seguint els consells del pediatre, no li donem cap medicament. El menjar habitual de sempre, poc i sovint. I la lactància, com sempre, ja que l'ajudarà a recuperar-se més ràpid.
Quan la veig patir sempre dic que donaria el que fos per passar-ho jo. I aquest cop, així ha estat. Jo i son pare també hem caigut darrere seu com a mosques. Però amb una intensitat multiplicada per dos. Suposo que deu ser una mena de justícia poètica, això de passar-nos la seva passa, perquè ens adonem de lo malament que ho passa per portar-la, sense haver-li demanat l'opinió, a la guarderia.
També hi ha coses bones, sé que s'ho passa bé, però això de les malalties és un inconvenient molt gran.
Jo estic bastant bé, no ho he agafat gaire fort, però el meu home sí. Bé, jo tinc la teoria de que les dones sempre som molt més sofertes que els homes en aquests temes, i més ara que sóc mare, ja que la perspectiva d'estar tot un dia al llit és totalment utòpica. Estem malaltes, però fem el mateix. En canvi ells, sovint sembla que s'han de morir en pic tenen unes dècimes de febre.
I així estem. Tots a casa.