La lactància ha anat canviant i evolucionant al llarg d'aquests mesos. Podríem dir que el "pitjor", en el meu cas, va ser el primer i segon mes. Havia llegit molt sobre el tema i tenia molt clara la teoria, però la pràctica va ser una mica complicada. Vaig tenir clivelles, una infecció que feia cada popada mooolt dolorosa... En fi, que no va ser fàcil. Sort que vaig tenir un entorn molt favorable que m'animava i comprenia i, després d'alguns patiments, ho vaig acabar superant.Els altres mesos van ser molt fàcils, no vaig tenir cap problema.
I ara, als vuit mesos, és quan més gaudeixo la lactància. Se'm fa curt i tot cada vegada que popa. I, tot i que no tinc cap data fixada, també intento gaudir-ho al màxim ja que sé que no durarà per sempre.
Intento aprofitar al màxim els moments amb ella, sobretot quan la poso a dormir i li dono el pit.
Allò que la lactància materna és molt sacrificat, crec que només és cert, si com jo, els inicis són complicats. Un cop passada la barrera del primer mes, és un plaer molt gran. Un regal per a tota la vida tant per als petits com per a nosaltres!
Imatge de Audrey Samsara
Felicitats per aquesta lactància!
ResponEliminaNosaltres amb en Lluc portem més d'un any, i durarà fins que ell digui prou (tot i que porto mesos sentint-me a dir que li tregui el pit...). Amb la Clàudia només vaig fer 6 mesos, i me n'arrepenteixo taaant...
Tens raó en això que comentes que la LM no és un sacrifici, com gairebé tothom s'entesta a dir. Per mi és un plaer!!! (ejemmmm, quan el petardo es dedica a clavar-me les dents o a pessigar-me l'altre mugró, potser no penso així... però després se'm passa, jeje)
Una abraçada!
Ostres! A mi també em passa això de que em pessiga l'altre mugró! i s'enfada quan el deixo fora del seu abast!
ResponElimina