27 de setembre de 2010

No em menja

Un cop refets de la maleïda "passa", anem tornant a la normalitat.
Bé, poc a poc i amb alguns canvis.
Des de fa uns dies (ja havia començat una mica abans de la malaltia) noto que la meva filla ha deixat de menjar.
Mai havia pres gran quantitats, però menjava de tot i sovint s'ho acabava tot. Ara ja fa uns dies que amb dos o tres cullerades ja en té prou.
No estic gens alarmada perquè sé que, contràriament al que diu molta gent, els nens no mengen cada vegada més, sinó cada vegada menys (proporcionalment al seu pes). He llegit el llibre de Mi niño no me come del Carlos González, on explica clarament com els nens durant els primers quatre mesos dediquen el 27 % del que mengen a créixer. En canvi, entre els cinc i els dotze mesos, només el 5 %. I després, menys, ja que el seu creixement es ralentitza.
Per tant, al voltant de l'any els nens necessiten molt menys menjar. I ja no tenen tanta gana.
El llibre també diu moltes altres coses interessants, però com diu l'autor, bàsicament tot es redueix a una sola frase: "No obligue a comer a su hijo. No le obligue jamás, por ningún método, bajo ninguna circunstancia, por ningún motivo."
Clar que això pot semblar difícil d'entendre, a mi em dol quan veig que ja en té prou amb molt poquet. Però tenia clar des del principi que no volia eternitzar el tema dels menjars, ni fer números de pallassos per entretenir-la i que obris la boca per embotir-li la cullera.
I ara que m'hi trobo no ho estic fent. A més, almenys la meva petita, és molt clara quan no en vol més: tanca la boca ben tancada i fa que no amb el cap. I la respecto.
Ja li tornarà la gana, espero.
Ah! I sempre hi ha una excepció! Avui ha estat el primer dia en que s'ha quedat a dinar a la guarderia i allí sí que s'ha acabat tot el menjar que li havia preparat (i havia sigut moooolt optimista en quant a la quantitat). Què ho fa? Perquè allí també té els mateixos mesos que a casa i dedica el mateix tant per cent a créixer..... O serà que allí no té la popa??

Imatge de Richard Wilkinson

4 comentaris:

  1. Jo crec que és el pit.
    En Lluc ha fet sempre igual, i ja passo d'obsessionar-me. Si menja poquet, sé que amb el pit completem, o sigui que...
    (ah, i pensa que si fa com el meu, que desseguida va dir que no als purès i ha volgut trossets del nostre mateix menjar, et farà la sensació de que encara menja menys...)
    És tota una aventura això dels àpats...

    ResponElimina
  2. Onavis, a nosaltres ja fa temps que ens està passant el mateix: tinc la sensació que el Gerard (17 mesos) cada dia menja menys. Menys mal que tenim el pit i això em tranquilitza!

    A nosaltres ens passa que a la guarderia menja coses que a casa no les vol de cap manera.
    Segur, segur, segur que és la popa!

    ResponElimina
  3. Sí, sort que la popa porta gairebé tots els nutrients que li fan falta! Suposo que quan no tenen tanta gana prioritzen, i està clara quina és la seva elecció!

    ResponElimina
  4. Hola! M'alegro que estigueu tots recuperats.
    Sobre el tema que comentes, jo supoos que la popa hi fa mooolt, però crec que també influeix el fet que a la guarderia hi ha altres nens com ella i tots destinen aquella estona a menjar, així que ni que sigui per imitació, ho fan...
    Almenys això passava amb la meva neboda, que a casa ha estat habitualment problemàtic el moment dels àpats i a la guarderia pràcticament sempre s'ho acabava tot sense problemes, i ella ja feia mesos que no prenia popa!
    S.

    ResponElimina