18 de novembre de 2010

Com una història d'amor

La relació que els pares tenim amb els fills té moltes semblances amb una típica història d'amor de qualsevol parella. Bé, amb la diferència que la primera sí que és per tota la vida!
De fet l'oxitocina, que és l'hormona que es produeix durant el part i la lactància, és la mateixa que es segrega durant les relacions sexuals.
Les fases per les que passa la relació també tenen les seves semblances, tot i que la durada d'aquestes és diferent. Jo sovint penso que el que sento per la meva filla ara és similar al que sentia els primers temps de nuviatge, en "l'enamorament".
Penso tot el dia amb la meva filla; quan fa estona que no la veig la trobo moltíssim a faltar; sempre estic parlant d'ella exaltant-ne les qualitats; a l'anar a buscar-la a la guarderia tinc una sensació de papallones a la panxa quan sé que el fet de veure-la és imminent; quan la recullo no em puc limitar a posar-la al cotxet i marxar, necessito donar-li uns quants petons i mirar-me-la bé; m'encanta que ella vingui corrents cap a mi amb un somriure ben ample (i em sento molt malament si no ho fa); quan estem per casa l'abraço cada dos per tres... i un llarg etcètera de situacions semblants. Bé, i son pare també li fa unes grans rebudes quan arriba a casa, molt més efusives que les que em fa a mi... ara estic en segon terme!
I crec que això és una fase, perquè no crec que sigui així tota la vida. No em veig anant a recollir-la al cole d'aquí uns anys nerviosa i omplir-la de petons quan surt, dient-li lo guapa que és. I, per descomptat, ella no correrà cap a mi, sinó que inclòs farà el contrari en alguna època de la seva adolescència.
Jo crec que els pares de P2 i P3 ja estan en aquesta altra fase, d'amor més pausat, perquè observo que ja van més per feina quan van a buscar els petits.
I segurament que arribarà un moment en que en arribar a casa després de treballar, tan son pare com jo deixarem de preguntar al moment per la petita i anar corrents a veure-la. Encara falten uns anys per això, però segur que arribarà.
Aquest amor es mantindrà sempre viu, però s'anirà fent més latent. No ho sé, és un fet que m'encurioseix. Perquè ara em sembla impossible que pugui passar, però la relació amb els pares quan ets més gran és més pausada i "l'enamorament" no és tan visible.
Així que aprofitaré ara que la puc "axuxar" cada dos per tres, i es deixa!

Imatge d'Erika Hastings

1 comentari:

  1. Ben bé és així. Però de moment jo encara no em puc imaginar aquest amor més pausat. Jo també em passo el dia omplint-lo de petons, fins i tot quan n'estic fins al monyo que plori per res.

    ResponElimina