23 de desembre de 2010

Recent nascut

Ahir vaig visitar el fill recent nascut d'una amiga meva. Quina coseta més bonica! Penso que els nens tan petits tenen com una mena de màgia que fa que no puguis deixar de mirar-los, les expressions que fan amb la cara, els seus moviments... I això que estava adormit tota l'estona!
M'alegra molt que tot els hi hagi anat tant bé! Moltes felicitats S.!!!
Ara són dies de molta intensitat i grans emocions, quins records...
Em sorprenc a mi mateixa tenint nostàlgia d'aquesta primera època, sempre deia que si hagués de tornar enrere, no tornaria als primers mesos, sinó a partir dels tres o quatre. Però realment, tot i el daltabaix emocional, el principi és molt bonic: la felicitat de que tot hagi anat bé, els primers dies a casa, l'alegria de la família, els nous rols de pare i mare. Com canvia tot en poc temps!
I com creixent! Jo ja anava mentalitzada de que seria un xoc veure un nen de pocs dies de vida, i que segurament per contrast veuria a la meva filla molt gran. I sí, és impactant. Continua sent petita, però ja no queda res d'aquella fragilitat i compte que hem de tenir en agafar-los, de les llargues dormides tenint-la als braços, de les popades de tres quarts d'hora... Tot això ja és passat! Hem de gaudir de cada moment perquè aquesta època no dura sempre!

Imatge de Susanna Hoslett

1 comentari:

  1. Quina gràcia! No havia llegit aquest post fins ara, que el recent nascut ja té set mesos!
    És curiós, ara a mi ja em passa el mateix que tu expliques al post... veig els recent nascuts molt i molt petits i em queda lluny quan el meu fill era així de menut... i tot i que els primers dos mesos se'm van fer molt llargs, ara hi tornaria a passar perquè sembla que queda tot com un record massa fugaç...
    Aix, quina nostàlgia! Ara m'emociono molt quan veig a dones embarassades, nadons de pocs dies i, sobretot, quan el meu petit repeteix un dels pirmers gests que va tenir a la popa: quan acaba de popar, es retira suaument i posa la seva galta al damunt de la popa, on es queda dolçament adormit... quina coseta!
    Sens dubte ser mare és el millor que li pot passar a una dona!
    Gràcies pel post Onavis!
    Una abraçada dels dos,
    S i A.

    ResponElimina