"...que s'afanyi que se'n va"

Ahir, per primer cop, en anar a buscar-la a la guarderia, la meva filla no volia marxar. Va agafar una rabieta ben gran quan me la vaig haver d'emportar a coll, entre plors i gestos claríssims que indicaven que volia tornar cap allí.
El motiu principal era que just quan la vaig anar a recollir, sortien de la classe els nens que es queden a dinar. Per pujar cap dalt al menjador canten la cançó d'El tren petitó i fan un trenet entre tots ells.
Com que la meva filla es queda alguns dies a dinar, ja sap de que va.
Doncs ahir tenia més ganes d'anar a dalt al menjador seguint el tren que de venir a casa amb mi!
No m'havia passat mai!
Què trist veure que tens competència.
Ja fa unes setmanes, des que vam tornar de les vacances de Nadal, que no té tanta pressa en marxar. Quan li col.loco l'abric i intento embolicar-la amb la bufanda, gorro i guants (quines ganes de que arribi l'estiu per estalvia-m'ho!), ella se'n va amunt i avall, caminant cap a tots els racons. Un dia s'amagava dins del despatx de la directora.
I quan sortim al carrer, res d'anar al coll fins al cotxe. No, no. Ella vol caminar tota soleta, agafant-se de la meva mà. I que contenta i orgullosa que camina (i jo al seu costat)! I s'enfada quan ja arribem i l'he d'agafar als braços.
Aix.... que això d'estar tot el dia als nostres bracets ja no és el que més els hi agrada.... snif

Imatge de Sonia Esplugas