Improvisar: 1 v. tr. [LC] [JE] Fer (quelcom) sense estudi ni preparació, en el moment que se’n presenta la necessitat.
És a dir: allò que els pares ja no podem fer. "El moment en que se'ns presenta" ja no és tan bon moment com abans. Abans de ser pare et trobaves a algun amic pel carrer i acabaves anant a fer un beure o a fer-la petar, i si convenia muntaves una sortida pel cap de setmana, o sense anar més enllà, aquella mateixa nit. Ara això no és possible, o almenys de forma genuïnament improvisada. Ara per a fer qualsevol activitat l'has de planificar; primer posar-te d'acord amb la dona i després fer mil gestions per tal de trobar el moment en que a tothom li vagi bé, sobretot si aquestes altres persones també tenen canalla.
No és tant la falta de temps (que una mica també) que comporta la responsabilitat, sinó la necessitat de planificar-ho tot. De fet, quasi tot es pot fer, però abans t'ho has de programar bé. I potser algú trobarà a faltar aquella sensació semi eufòrica pròpia de l'espontaneïtat i del viure el moment, que trenca la rutina.
S'ha de reconèixer que les dones ho tenen més difícil, doncs pel que observo, en general estan encara més lligades que els homes en aspectes essencials de la criança, com la necessitat de planificar i donar el menjar,etc, que de per si ja dificulten la realització d'activitats de lleure o de desconnexió.
És el triomf de la planificació i l'ordre sobre l'espontaneïtat. Això té el seu costat bo: que ens fa evolucionar i aprendre a optimitzar i ser més eficients; i ho hem d'aprofitar, doncs els nostres fills ens necessitaran cada cop més.
DAS VATER DES KINDES
És a dir: allò que els pares ja no podem fer. "El moment en que se'ns presenta" ja no és tan bon moment com abans. Abans de ser pare et trobaves a algun amic pel carrer i acabaves anant a fer un beure o a fer-la petar, i si convenia muntaves una sortida pel cap de setmana, o sense anar més enllà, aquella mateixa nit. Ara això no és possible, o almenys de forma genuïnament improvisada. Ara per a fer qualsevol activitat l'has de planificar; primer posar-te d'acord amb la dona i després fer mil gestions per tal de trobar el moment en que a tothom li vagi bé, sobretot si aquestes altres persones també tenen canalla.
No és tant la falta de temps (que una mica també) que comporta la responsabilitat, sinó la necessitat de planificar-ho tot. De fet, quasi tot es pot fer, però abans t'ho has de programar bé. I potser algú trobarà a faltar aquella sensació semi eufòrica pròpia de l'espontaneïtat i del viure el moment, que trenca la rutina.
S'ha de reconèixer que les dones ho tenen més difícil, doncs pel que observo, en general estan encara més lligades que els homes en aspectes essencials de la criança, com la necessitat de planificar i donar el menjar,etc, que de per si ja dificulten la realització d'activitats de lleure o de desconnexió.
És el triomf de la planificació i l'ordre sobre l'espontaneïtat. Això té el seu costat bo: que ens fa evolucionar i aprendre a optimitzar i ser més eficients; i ho hem d'aprofitar, doncs els nostres fills ens necessitaran cada cop més.
DAS VATER DES KINDES
Totalment d'acord, aquest és un dels aspectes que fa que es pugui dir que la vida ens canvia molt quan tenim fills. És una mena de pèrdua de llibertat important que s'ha d'acabar acceptant, i a vegades costa.
ResponEliminaTens tota la raó! i a la planificació que supososa fer activitats "improvitzades" amb els peques hi afegeixo el munt de coses que necessites: muda, trona, potitos (que sempre has d'anar a comprar a corre-cuita pq a casa no en tens), cotxet, manteta, algún joc... uf!!
ResponEliminaMolt d'acord. I, tot i que ara hi ha més igualtat en la cura dels nens, penso que els homes ho teniu més bé en aquest aspecte, ja que podeu improvisar més sovint. Les dones, almenys jo que sóc patidora, estem pendents de més coses que fan encara més difícil l'oportunitat de gaudir de l'epontaneitat.
ResponEliminaAra bé, tot i això, cal dir que a vegades sí és possible!
Doncs sí, es perd bastant la "xispa" aquella que et feia fer algunes coses sense gairebé ni pensar-les...
ResponEliminaJo sóc també patidora, però recordo un dia que vam marxar a dormir fora de manera totalment imporvitzada i crec que encara es pot i és divertit...al final de supers n'hi ha a tot arreu i quan són més grans ja no necessiten tantes coses.
ResponEliminaEls moments d'espontaneïtat s'han acabat i els de planificació no sempre es podran complir perquè tindrem els nens malalts. De vegades és ben difícil fer de pares!
ResponEliminatotalment d'acord, aquest per mi va ser el principal canvi en ser pares, i un dels que més em va costar. De totes maneres, ara que ja són més grandetes estem recuperant una mica aquesta espontaneitat de poder fer alguna cosa amb elles no planificada amb 5 dies d'antelació.
ResponElimina