26 de juliol de 2011

Estar per ella és estar per ella

He de confessar que just abans de tenir vacances tenia una mica de pànic a l'hora de pensar que tornaria a passar tot el dia sola amb la petita, cosa que no feia des que ella era molt petiteta (tret del cap de setmana, que no compta).
D'una banda em feia molta il.lusió per tot lo bó que això comporta, però com que sóc molt realista també veia la part més fosca de l'assumpte, com l'esgotament, el poc temps per mi i el munt d'idees que hauria d'anar tenint per a fer el dia amè i agradable.
Doncs bé, ara que hi sóc de ple he de dir que no és tant com m'imaginava!! Ens ho passem molt bé i passa el dia volant! Intento sempre fer moltes coses: quedar-se a casa seria un desquiciament absolut per les dues.
Al matí el passem bé entre que ens aixequem tard, esmorzem com unes reines, miro els blocs mentre ella volta pel menjador distraient-se sola a estones, anem a comprar, passem per la biblioteca, preparem el dinar...
I a les tardes, tenim dos dies piscina i els altres quedem amb amigues o amb les cosinetes.
Vaja, que fent coses el dia passa ràpid i estem les dues contentes.
Tot i això, he de reconèixer que hi ha alguns moments de desesperació per part meva, d'aquells en que espero amb candeletes que el meu home torni de la feina. Sobretot m'agafen aquests moments quan tinc intenció de fer alguna cosa i no puc fer-la. Hi ha vegades que la veig absorta en algun joc i penso, ara escriure un post, o llegiré una mica, o miraré en calma la guia turística de les vacances.... Però no, quasi mai funciona. És a dir, que quan s'està per ella, s'està per ella. La resta de les meves coses, han d'esperar, sobretot les que requereixen una mica de concentració. Puc començar-les però no acabar-les. I hi ha dies que ho accepto més bé que d'altres, perquè estar pensant en que vols fer una cosa i no poder-la fer és lo pitjor.
Així que ja he descobert que per a estar bé amb ella no he de pretendre voler fer res més que estar per ella: és la manera de que tot vagi bé.
Assumit això, la resta va com una seda. Sort que he avançat molt en la tesi aquestes ultimes setmanes i ara em ve de gust no fer res!

Imatge de Thierry Hyynh

11 comentaris:

  1. M'agrada saber que no sóc la única de vegades perd els nervis. Això de sortir al carrer i fer moltes coses sempre funciona, el problema en el meu cas és que jo vaig molt cansada i noto que em falta l'energia, així que només sortim un cop al dia.

    ResponElimina
  2. Sí, noia jo quan vaig assumir que si estàvem les dues juntes podia fer molt poques coses (a vegades ve el meu home al migdia i no he tingut temps de fer el dinar) vaig viure aquesta situació molt millor, a més com que no m'hi atavalo si faig més feina de la que contava doncs estic molt contenta!
    Per cert, m'encanta la foto que has escollit!

    ResponElimina
  3. Tens tota la raó, quan estas amb ella (elles) de totes totes és quan realment es disfruta. I també tens raó, és fàcil que la situació es torci i perdem els nervis. Però està bé ser-ne conscient, no?

    ResponElimina
  4. No saps com t'entenc! Des que tenim l'Andreu que en Jordi no ha tingut un mes seguit sencer de vacances i les setmanes que passo sola amb ell acaben passant factura i ara amb en Biel la cosa encara es torna molt pitjor.

    Vaja que de vegades desitjo que acabin les vacances per tornar a la rutina tot i que després quan he de tornar a treballar trobo a faltar el no barallar-me amb ells... Si és que en el fons em va la marxa! :-P

    ResponElimina
  5. Jo sóc de les que fa mil coses alhora perquè fer-ne només una em sembla una pèrdua de temps. Però des que hi ha el nen haig de fer un esforç brutal de mentalitat i si estic per ell estic per ell i m'haig d'oblidar de tot. Si se'm passa pel cap de fer alguna cosa ja em començo a posar negitosa perquè no puc fer-ho i és aleshores quan haig de fer un esforç més gran i dir-me que allò no corre pressa i que primer és el nen. Jo des que l'he tingut encara no he treballat i la veritat és que ja en tinc ganes hi tot.

    ResponElimina
  6. Ostres noies, no sabeu com m'alegra llegir els vostres comentaris i veure que això ens passa a totes!
    Com dieu, assumir-ho ja és molt. Tot i això, hi ha dies en que, per una cosa o per una altra, es fa més difícil entendre-ho!
    I les que en teniu dos ja m'imagino que això deu passar encara més sovint!

    ResponElimina
  7. Doncs ja en podeu sumar una més. El millor quan tens tot el dia per davant amb la nena sola és fer plans, sortir al carrer i jugar i jugar...com tinguis decidit fer alguna cosa teva, res de res, t'agovies, no ho fas i, en el pitjor dels casos o paga la que menys culpa en té...però que bé quan et relaxes i decideixes que no hi ha res més a fer que estar amb ella, llavors és guai!

    ResponElimina
  8. Tens raó Anna, lo pitjor és quan ho paga la petita, que no li fem ni cas; o el meu home quan arriba a casa i estic desesperada!

    ResponElimina
  9. A mi em va costar molt assumir que ja no tenia gairebé temps per a mi, que no podia passar-me tota una tarda llegint o sortir sola de passeig, però un cop que ho tens coll avall doncs mira, a buscar els pocs moments lliures que es limiten al temps que fa la migdiada i ara que ja va cap als 4 anys, molts dies no la vol fer, sort que també té estones que s'entreté molt pel seu compte.

    ResponElimina
  10. Et faig una proposta: cada matí (per quan es llevi) tinga-li preparades unes 3 coses repartides per l'habitació o la sala... (uns encaixos, la caixa de la plastilina, el trenet de muntar, el picafort...) Quelcom que no és del seu ús habitual.
    Quan es llevi i ho vegi, li agradarà tant que hi voldrà jugar deseguida i hi passarà una bona estona entretinguda.
    L'efecte sorpresa és molt important.

    Una altra cosa és que potser hi voldrà jugar amb tu... això ja no ho sé.

    Sort! i bon estiu!

    ResponElimina
  11. Elisenda! Sí, ho posaré en pràctica, perque si els veu tots junts al lloc de sempre no els hi fa ni cas! Potser creant efecte sorpresa es distreu més!
    Merci per la idea!

    ResponElimina