Portem uns quants dies bastant difícils, en que la petita està molt rebel.Són d'aquells dies en que ja de bon matí, no hi ha res que li sembli bé. Si li preparo l'esmorzar amb un vas resulta que vol la tassa; si li trenco jo les galetes, les vol trencar ella; si trio uns pantalons; vol vestit..... I tot aquest descontent el demostra amb molts plors.
Jo, que ja veig venir aquestes situacions, respiro fons i intento carregar-me de paciència. Però em sap molt greu veure-la així, i és molt difícil de manejar la situació perquè faci el que faci, no li encerto mai el que vol. Jo crec que ni ella ho sap, moltes vegades.
Tots aquests plors s'alternen també amb fases en que vol molt contacte: sopar a la faldeta, anar als bracets, fer mimos... Així que jo crec que està passant per una fase de desenvolupament personal en que s'adona que està canviant i s'està fent grans per moltes coses i potser en d'altres li agradaria continuar sent petita.
No ho sé.
La senyoreta de la guarderia em va comentar l'altre dia que tot això potser era una manera de cridar l'atenció pels gelos del germanet. Ja sé que ells tenen més experiència en aquests temes, però jo no crec que vingui d'aquí la cosa. Potser en part hi té a veure, però jo crec que és més de l'edat, dels famosos terrible two, d'aquesta edat en que volen començar a ser autònoms però en la que a la vegada són encara molt dependents.
De totes maneres, espero que se li passi aviat! Perquè que tot el que fem durant el dia es converteixi en una batalla constants és molt cansat!
Jo crec que aquests moments que passen els nens són per coses que potser els han passat i que com no saben expresar-ho amb paraules bé ho han de fer d'alguna manera. T'ho dic perquè jo ara amb el gran (4 anys) veig com de sobte m'exposa una queixa de manera més o menys raonada i sap gestionar millor les petites frustracions mentre que la petita (2 anys) fa de vegades això que comentes. Tot i que es esgotador, si son episodis puntuals, jo no li donaria m és voltes. I gelos que no crec que tingui d'una cosa que encara no ha vist, vaja, això crec jo. Molts ànims. I una abraçada
ResponEliminaSí, jo també penso que no poden ser encara gelos.
EliminaPenso com tu amb el que dius de que segurament és que encara no saben expressar-se.
Nosaltres també estem una mica dels nervis...ara l'Ariadna no vol menjar, li agrada fer coses que sap que estan malament (tirar l'aigua a terra, escopir el menjar...) vaja, un angelet! Jo sempre penso, tant en el teu cas com en el de la nostra petita gamberra, que es tracta sobretot de temes interns, de desenvolupaments congnitius i en el nostre cas de probes, fins on pot arribar...i per exemple, també es nota a l'hora de dormir, que està més negitosa...
ResponEliminaTotalment d'acord que no pot ser tema de gelos...em molesta força, (no sé que et sembla a tu), que tothom doni per sentat que tindran gelos del germanet i que tot el que fa o el que li passa ha de ser per aquesta raó...però si no ha sortit ni de la panxa! donem-los una oportunitat als pobres, no?. Amb la meva, que el germanet no està ni en projecte, ja em diuen a vegades, ui quan tingui un germanet! Ara que està sola, ho passarà malament! ( i dale!)
PETONS FAMILIA!!
Sí, totalment d'acord amb que són temes interns. Se'ls hi nota molt que no saben el que volen i que a vegades volen i no poden, etc....
ResponEliminaSobre lo dels gelos, tens raó, tema que dóna per un altre post.... Hi ha gent que està empenyada en convertir-ho tot en un problema!! Clar que potser en tindrà (o no), però no cal adelantar esdeveniments!!
Jo tampoc crec que siguin gelos. Nosaltres vem passar una etapa semblant a finals de l'any passat i va ser molt dur. "Per sort" em vaig fer l'esguinç i les coses van canviar. Ara de tant en tant té alguna rabieta, però o jo se gestionar-les millor, o en ser una cosa puntual ho porto més bé, o ella ha madurat i és capaç de reaccionar i fer per arreglar les coses. Només et puc dir que paciència, que són etapes difícils però que s'han de passar i que si, és dur veure'ls així, però s'estan fent grans i per ells ha de ser complicat i dificil d'entendre.
ResponEliminaEstic d'acord amb el que t'han anat dient i tampoc crec que siguin gelos, o sigui que paciència! Per cert, vaig llegir un llibre de la Solter que parlava del tema dels plors, i comentava la necessitat dels nens de plorar per treure les tensions del dia (i ho fan protestant per tot) i on explicava com contenir-ho. A mi em va agradar força!
ResponEliminaUna abraçada!
Jo també el vaig llegir! És força interessant i d'ajuda! Ànims onavis, n nosaltres també estem en ple desenvolupament dels 2 anys! La petita quan s'enfada ens ensenya una ràbia que espanta una mica... Però es tot impotència o frustració a vegades.. Intentem legitimar el sentiment però no les formes (aixecar la mà, crits...)
EliminaQuan s'ajunten varis dies dolents seguits és horrorós, tinguin l'edat que tinguin.
ResponEliminaMolta força guapa!
Ai noia, paciència. Aquestes etapes ens deixen KO a totes... Amb l'Andreu hem passat moltes èpoques així i realment és com tenir un adolescent inconformista a casa.
ResponEliminaJo la veritat és que no sabria dir-te a que es deuen aquests canvis. És cert que ells mica a mica es van formant la seva personalitat i de vegades també necessiten posar-nos a prova a nosaltres per saber on tenen el límit. Imagino que podria anar per aquí la cosa?
El tema gelos... No crec que ho siguin però els nens sí que viuen l'embaràs de la mare. Això que fins que no hi ha germà fins que no el veuen no ho comparteixo perquè l'Andreu tenia dos anyets mentre jo estava embarassada i de vegades es mostrava molt desorientat perquè sabia que hi havia alguna cosa que canviaria i no sabia ben bé com. Tenia molts dubtes i de vegades li provocaven neguit. Almenys aquesta és la meva experiència.
I quan neixi doncs ja veuràs si té gelos o no, no? En el meu cas sí que han estat presents però sé de gent que no sap ni el que són. No tots els nens són igual carai!
Nosaltres també hem tingut époques així (justament ara tenim una i estic desquiciada!!! també volia fer una entrada sobre això), i acaben passant... espero, perquè la d'ara ja ens dura molts mesos. En fin, paciència.
ResponEliminaSí, paciència!! I mentre duri, intentar no desquiciar-nos massa i ajudar-los, que segur que ells ho passen molt malament també quan tenen aquestes èpoques!
ResponElimina