11 de març de 2012

APRENENT A SER PARE: 4 DIES SENSE L'ONAVIS. TOTA LA VERITAT (2ª part)

...continuació...

Em desperto lentament i em vaig adonant a poc a poc que tinc un mal de panxa considerable. No hi ha cap postura possible, totes són doloroses. Aconsegueixo adormir-me una estona més, però el dolor s'incrementa. No em puc aixecar del llit. Tinc ganes de vomitar, però el cos no ho fa. Ella dorm plàcidament. Així fins a les 5 del matí, moment en que començo a sentir sorollets de l'estómac...calla! que estic païnt. I sí, al final em passa als intestins, ja no tinc tantes ganes de vomitar, però el mal ha passat a dins, i encara és pitjor. Ara el dolor és insuportable, res no pot anar pitjor. Què no????...... ella ES DESPERTA.
(...)
Calma, penso, com s'ho fan els que viuen sols i no tenen ningú? si ells poden jo puc. No, NO PUC aixecar-me del llit, em marejo massa. La crido i ve. Menys mal. Li explico que el pare està malaltet, però està molt adormida...començo a pensar com m'ho faré, li he de fer l'esmorzar, controlar-la(visió terrorífica), vestir-la, portar-la a la guarderia, etc...no pot ser que m'estigui passant això, AVUI! segur que em curaré a l'últim moment! doncs no. La panxa a punt d'explotar, més dura que la cara d'un polític. El dolor no minva, i tornant a pensar amb els que s'ho fan sols aconsegueixo aixecar-me, anar fins a la cuina, i sucar una llesca de pa amb tomàquet. Me'n torno al llit cames-ajudeu-me doncs ja no puc resistir més. Intento tornar-hi al cap d'una estona però ja no arribo ni a la porta de l'habitació. Em fa mal tot el cos, per dins i per fora.

Després de 8h i quart de lluita decideixo no jugar als herois (en algun deliri alliberador m'havia arribat a imaginar algun titular a la premsa local "Pare heroic amb atac de gastritis aguda aconsegueix portar la seva filla a la guarderia després de vestir-la i fer-li l'esmorzar") i truco a mons pares, que es presenten en un tres i no res i sota les meves instruccions, fan tota la feina amb la nena i em porten al metge. Què fàcil que era, no?

Amb una mica de medicina i unes herbes de ma mare (sempre en té una per a cada cosa) aconsegueixo adormir-me fins a les 14h. Encara estic trinxat al llit (aquest virus té una mala llet increïble) i una trucada comandada pel mateix diable fa sonar el mòbil: ma mare; "que truquen de la guarderia que la nena té cagarrines i no se la poden quedar més" NNNOOOOO!!!!!!!!!
(...)
se'n fan càrrec ells, però al cap d'una hora em truquen desesperats que ella demana el papa i la mama desconsoladament. Tal com la sento plorar els dic que me la portin. Ja no em sorprenc, vinga què ve ara?! en vull méeessss!!(En moments com aquest és quan arribo al convenciment que en una altra vida devia haver estat Hitler o algú més dolent). Al final acabem ella i jo al llit, mon pare al sofa, la nena sorprenentment se'n fa molt càrrec de tot, i es queda amb mi tranquil·la, mentre arriben més reforços del padrí matern que ja està avisat del percal que es trobarà, i avança la seva arribada. A partir d'aquí tot comença a anar millor, em vaig recuperant, i el padrí entrant em regala una tarda de descans i son reparador, a part d'un sopar que degut al meu estat agònic no puc fer més que una mossegada i tornar-me'n al llit, amb la nena, tots dos juntets, a dormir aviadet...i així fins l'endemà, on tot torna a la normalitat, tan normal, que ja no us explico res més per avorrit!

Com que en aquesta vida no hi ha res completament inútil (doncs com a mínim serviria com a mal exemple) de tot això n'he tret les següents conclusions:
La primera que com més planificada esta una cosa, més llaminera és pel Sr. Murphy.
La segona, que no ens diferenciem tant dels nostres fills: quan tenim problemes també cridem als pares, i ells responen, com nosaltres ho fem.

I si us quedeu sols a casa recordeu:
Si la parella no hi és,
els padrins de tres en tres!

DAS VATER DES KINDES

8 comentaris:

  1. El conte acaba bé, que ja és molt!!! Quina mala estona devies passar!!!

    ResponElimina
  2. Des que tinc la nena he descobert que el pitjor del món es haver de tenir cura d'algú quan estas malalt. Sort que tens ajuda a prop! Abraçades família!

    ResponElimina
  3. Ostres, quin riure m'he fet al llegir.te! Pobre, es que m'imagino tota la situació...i penso que hagués fet el meu home...ufff! hahahaha!
    Sort que tenies la família a prop!

    ResponElimina
  4. Sort de la família en aquests moments, eh¿? Ja tens raó ja que en Murphy és un xic punyetero :-P

    ResponElimina
  5. Corroboro lo de que quan més planificat està tot més ganes té Murphy d'engegar-ho tot a rodar! Sort de tenir la família a la vora!

    ResponElimina
  6. doncs sí, tenir la família a la vora en aquests casos és un actiu de valor incalculable. Encara no sé què hagués passat si arribo a estar sol del tot!

    Bé, a veure si vé el bon temps i marxen totes aquestes passes que volten pels col.legis...

    ResponElimina
  7. Uf, què malament es passa quan et trobes malament i a sobre tens un petit a qui cuidar... sort que vas tenir ajuda, m'alegro que te'n sortissis tan bé!!

    ResponElimina