4 dies sense ella

Vinc de passar quatre dies per Sevilla, on he participat en un Congrés.

Això fa un temps hagués estat una escapada perfecta, de la que només hauria vist la part positiva.
Però aquest any m'ha costat un gran esforç marxar, sobretot perquè tenia la "mala sort" d'haver de ser al Congrés just el primer dia i l'últim, fet que comportava quedar-me tres nits a Sevilla.
Quatre dies, doncs, sense la meva filla.

L'any passat vaig anar també a diversos Congressos, però la diferència era que si m'hi havia d'estar més d'un dia m'emportava la petita amb mi! No la volia deixar sobretot pel fet que encara popava i perquè era molt petita i no volia que estes tants dies sense mi, El meu pare m'acompanyava i es feia càrrec de la nena mentre jo estava ocupada.
Però aquesta vegada vaig decidir-me a anar-hi sola.
Primer de tot, perquè ella ja té unes rutines força marcades amb les que se sent segura. A la guarderia hi va molt contenta, durant les tardes, si jo no hi sóc, els padrins poden estar per ella i la resta del dia ja està amb el seu pare.
I en segon lloc, pensant en mi, és obvi que s'aprofita molt més un Congrés si s'està al cent per cent, sense intentar escapar-me cada dos per tres per estar amb la meva filla. Així que vaig decidir-me a marxar sola!

Podria dir que ha estat fàcil, però no és la veritat. L'he trobat moltíssim a faltar!! Tres nits són moltes, tot i que he parlat amb ella per telèfon, i l'he vist contenta. Segurament l'he trobat a faltar molt més jo a ella que ella a mi. De fet, l'any passat vaig marxar una nit fora i el títol del post que vaig escriure es diu "Dos dies sense mi". Aquest any, el títol ha canviat una mica, i ja sóc jo la que parlo del fet de no estar amb ella. És a dir, ja no em preocupa tant la seva subsistència del dia a dia sense mi pel que fa a l'alimentació i la son; sinó que el que més m'ha entristit és l'enyorament, el fet de no poder explicar-li un conte ni donar-li el petó de bona nit. Clar que allí he estat molt distreta, i he aprofitat al màxim el viatge (fent turisme i cures de son, sobretot!). Però ha estat dur.

I, a més, la Llei de Murphy ens ha acompanyat. Jo que havia deixat una gran logística preparada no havia pensat en una possibilitat....... que és posés malalta. Doncs sí, el primer dia de Congrés em truquen de la guarderia dient que havia vomitat i que l'havia d'anar a buscar! Sort dels padrins, i sort també que ella s'ha recuperat força aviat i ha estat en tot moment animada; però estar lluny de la petita i a més sabent que no està del tot fina, és encara més difícil!

Avui, al retrobar-nos de nou, m'ha fet un gran petó i jo he estat una bona estona "axuxant-la", però he de dir que ella aviat ha volgut jugar amb les seves coses i al cap de pocs minuts ja es comportava com si jo no hagués marxat pas a enlloc. Així que sembla que la prova ha estat superada fàcilment per ella, millor així!

Imatge de Brooke Dyer