8 de març de 2012

4 dies sense ella

Vinc de passar quatre dies per Sevilla, on he participat en un Congrés.
Això fa un temps hagués estat una escapada perfecta, de la que només hauria vist la part positiva.
Però aquest any m'ha costat un gran esforç marxar, sobretot perquè tenia la "mala sort" d'haver de ser al Congrés just el primer dia i l'últim, fet que comportava quedar-me tres nits a Sevilla.
Quatre dies, doncs, sense la meva filla.

L'any passat vaig anar també a diversos Congressos, però la diferència era que si m'hi havia d'estar més d'un dia m'emportava la petita amb mi! No la volia deixar sobretot pel fet que encara popava i perquè era molt petita i no volia que estes tants dies sense mi, El meu pare m'acompanyava i es feia càrrec de la nena mentre jo estava ocupada.
Però aquesta vegada vaig decidir-me a anar-hi sola.
Primer de tot, perquè ella ja té unes rutines força marcades amb les que se sent segura. A la guarderia hi va molt contenta, durant les tardes, si jo no hi sóc, els padrins poden estar per ella i la resta del dia ja està amb el seu pare.
I en segon lloc, pensant en mi, és obvi que s'aprofita molt més un Congrés si s'està al cent per cent, sense intentar escapar-me cada dos per tres per estar amb la meva filla. Així que vaig decidir-me a marxar sola!

Podria dir que ha estat fàcil, però no és la veritat. L'he trobat moltíssim a faltar!! Tres nits són moltes, tot i que he parlat amb ella per telèfon, i l'he vist contenta. Segurament l'he trobat a faltar molt més jo a ella que ella a mi. De fet, l'any passat vaig marxar una nit fora i el títol del post que vaig escriure es diu "Dos dies sense mi". Aquest any, el títol ha canviat una mica, i ja sóc jo la que parlo del fet de no estar amb ella. És a dir, ja no em preocupa tant la seva subsistència del dia a dia sense mi pel que fa a l'alimentació i la son; sinó que el que més m'ha entristit és l'enyorament, el fet de no poder explicar-li un conte ni donar-li el petó de bona nit. Clar que allí he estat molt distreta, i he aprofitat al màxim el viatge (fent turisme i cures de son, sobretot!). Però ha estat dur.

I, a més, la Llei de Murphy ens ha acompanyat. Jo que havia deixat una gran logística preparada no havia pensat en una possibilitat....... que és posés malalta. Doncs sí, el primer dia de Congrés em truquen de la guarderia dient que havia vomitat i que l'havia d'anar a buscar! Sort dels padrins, i sort també que ella s'ha recuperat força aviat i ha estat en tot moment animada; però estar lluny de la petita i a més sabent que no està del tot fina, és encara més difícil!

Avui, al retrobar-nos de nou, m'ha fet un gran petó i jo he estat una bona estona "axuxant-la", però he de dir que ella aviat ha volgut jugar amb les seves coses i al cap de pocs minuts ja es comportava com si jo no hagués marxat pas a enlloc. Així que sembla que la prova ha estat superada fàcilment per ella, millor així!

Imatge de Brooke Dyer

13 comentaris:

  1. Jo no sé si podria separar-me tants dies pero suposo que si ho hagués de fer ho faria i ho superaria. Els nens, si tenen l'amor constant de la seva mare, perquè un temps concret se separin no tenen perquè provocar-los cap situació difícil. A més, com dius, el fet d'estar envoltada d'altres éssers estimats l'haura fet superar aquesta situació amb més força

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ella ho ha portat molt bé! Sembla que li han passat ràpid!

      Elimina
  2. És una passada com es fan de grans! Arriba un moment que saben que hi som independentment de ser-hi o no físicament. Al menys així és com ho veig jo amb la nostra.

    Per cert, com va la panxa?

    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, són unes nenes grans, ja!

      La panxeta molt bé! Dilluns tinc la eco 20, ja explicaré!

      Elimina
  3. Jo encara no he hagut de separar-m'hi tants dies, pero crec que sentiria el mateix que tu, i coneixent la meva filla, tambe hagues seguit la mateixa linia que la teva. Pero si si, segur que costa moltissim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És difícil sobretot per nosaltres, penso. Si ells tenen unes rutines, no alteren massa el seu dia a dia. A més, jo li havia explicat molt bé que marxaria i quan tornaria. Costa, però no tant com sembla abans de fer-ho!

      Elimina
  4. Caram amb el Murphy, ell sempre a punt per fer les coses una mica més difícils.
    Jo segurament també m'hagués sentit així guapa. No hi ha res a fer SOM MARES.
    Al menys espero que gaudissis d'unes bones tapes, eeehhhh?!?!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, vaig disfrutar de Sevilla!! Amb un trosset del cor aquí casa, però bueno.

      Elimina
  5. Què difícil és separar-se dels petits... per sort, jo l'únic cop que m'he separat del gran ha estat en el part del petit. Jo estava preocupadíssima pensant com estaria ell, i ell s'ho va passar genial i casi ni es va enrecordar de nosaltres!!
    M'alegro que a vosaltres també us hagi anat tan bé!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ja hi començo a pensar, en com ens ho farem el dia que neixi el germanet... Suposo que amb els padrins estarà bé, però és díficil deixar-los sense el pare ni la mare...

      Elimina
  6. Jo també porto molt malament la separació dels nens. És molt dur! Tot i que com dius tu, per als nens la cosa no és pas tan greu. De fet, ells viuen el seu dia a dia hi siguem o no i gràcies, perquè és llei de vida que cada vegada es separin més de les nostres faldilles (però quina peneta, oi?).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és una sensació estranya. A més, quan vaig tornar la vaig tobar super canviada! Més gran, més parladora, més nena!

      Elimina
  7. A mi d'entrada quan marxava em feia il·lusio: un parell o tres de dies sense haver d'estar pensant-ho tot, organitzant-ho tot, anat d'una banda a l'altra, però un cop ets fora el cap no para i les trobo molt a faltar. Jo marxaré 4 dies al juny i, tot i la il·lusió, ja em comença a fer recança!

    ResponElimina