30 de gener de 2012

D'on sortirà l'amor?

Des que a la meva família va començar a haver-hi naixements propers, com la filla del meu germà, jo vaig començar a fer-me aquesta pregunta. És a dir, abans que neixes la meva nebodeta em preguntava d'on sortiria l'amor que sentiria per ella, si se'n crearia de nou o si es compartiria amb el que ja sento per d'altres persones.

Quan em vaig quedar embarassada de la meva filla, també em preguntava el mateix. I, des del principi, vaig tenir clar que era un amor nou que es creava, que irrompia amb força des de ves a saber on i que s'instaurava per sempre dins meu. Això comportaria creure que l'amor és il.limitat i que sempre n'hi ha per a totes les coses que desitgem estimar. Amb aquests dos anys de vida de la meva filla, l'amor que sento per ella ha anat creixent cada dia i s'ha fet (si pot ser) molt més gran que el que vaig sentir el primer dia. Sento com que cada dia l'estimo més.

Ara bé, durant aquests anys he tingut l'oportunitat de veure com l'amor (o la passió) que sentia per moltes coses que no tenen a veure amb la família estrictament sí que ha anat desapareixent, o si més no, fent-se menys intens. Coses que abans em causaven especial interès ara simplement m'encurioseixen, però si no les faig no m'importa massa. No sé com explicar-ho, però sí, en certa manera, hi ha moltes coses que han deixat de ser prioritàries per mi. Com si la passió per molt hobbies o activitats s'hagués convertit en amor per la meva petita família. Així que, contràriament al que pensava al principi, ara penso que potser sí que l'amor sempre és el mateix i simplement canvia i es transforma.

Ara que torno a estar de nou embarassada i que ja sento que estimo a aquest cigronet, em torno a fer la mateixa pregunta. Es repartirà l'amor que sento per la petita amb el d'aquest nou fill? Crec intuir que no, perquè ja des d'ara sento que, tot i haver començat a estimar al que vindrà, continuo estimant igual a la petita. Així que crec que entendre a la gent que diu que els fills s'estimen per igual i per molt que sembli que no podràs estimar a un segon com estimes ara al primer, un cop el tens als braços (o dins teu), saps que tens amor pels dos (i pels que vinguessin).
És a dir que ara torno a estar com al principi del primer embaràs, pensant que l'amor és crea sempre que fa falta.

Però, tenint l'experiència que tinc ara, em preocupa una mica el fet de si aquest centrament que sento amb la família s'acusarà encara més i si deixaran d'interessar-me encara menys coses del món exterior. Perquè tot i que per una banda ho considero normal, també m'espantaria descobrir que ja no em fan vibrar tantes coses.

Així que no ho tinc clar, segons els moments de la vida penso una cosa o bé una altra. I vosaltres que creieu, l'amor que sentim al llarg de la nostra vida es crea o es transforma?


Imatge de Rosie Piter

27 de gener de 2012

Menys (ecografies) és més

Un dels dubtes que tenia al principi d'aquest embaràs era si fer-me el seguiment per la sanitat privada (com en l'embaràs anterior) o fer-lo a través de la sanitat pública.
Jo tinc una mútua i el meu ginecòleg m'inspira molta confiança. En el primer embaràs em vaig sentir molt ben tractada, em donava molta informació a la vegada que em relativitzava moltes de les pors que tenia al principi respecte la pràctica de l'esport o els viatges. La seva frase típica sempre era: "Haz tu vida!".
El que no m'agrada tant, però, és la clínica on treballa. De fet, la prova està en que tot i que el seguiment de l'embaràs el vaig fer allí, el part va ser a l'hospital públic de Lleida, a l'Arnau de Vilanova. Tinc una amiga que aleshores era llevadora allí, i a més l'equip és molt professional i té una visió del part menys intervencionista i on es propicia el contacte mare-fill des del primer moment. A veure, no és el lloc per tenir un part totalment natural i òbviament fan i desfan com els hi convé, però en principi menys que a la clínica que m'hagués tocat si hagués seguit amb la mútua, on es fan moltes més cesàries i on el ginecòleg està sempre present en el part (fet que sota el meu punt de vista no sempre és imprescindible).

Juntament amb aquest motiu de pes (el lloc on pariré), tenia d'altres motius que m'empenyien a fer-me el seguiment per la sanitat pública, sobretot el fet que et fan moltes menys ecografies. Semblarà estrany que digui això, ja que normalment hi ha la creença que les dones embarassades col.leccionem ecografies i volem el màxim control de tot el procés. No negaré que em fa molta il.lusió veure el que s'està coent dins de la meva panxeta en directe, clar que sí ( a la vegada que em tranquil.litza saber que tot va bé), però la gran quantitat d'ecografies que em van fer durant el primer embaràs crec que són totalment innecessàries. A més, la veritat és que no n'hi ha cap que sigui ben xula. En les primeres sembla un calamar i de les últimes no n'hi ha cap en que se li vegi bé ni la cara ni el perfil. I no vull que molestin tant al meu cigronet, que el deixin fer! Crec que, si tot va bé, amb les tres que et fan a la Seguretat Social n'hi ha ben bé de sobres.

Tot i això, posant tots els pros i contres en una balança, al final vaig optar per seguir anant al meu ginecòleg de sempre, bàsicament pel fet de tenir-hi més confiança. M'agrada sentir-me segura i que el metge em conegui. Però, com que tenia clar el que he dit abans, després de parlar-ho amb ell, m'està fent (de moment) menys ecografies que en el primer embaràs.
Per començar, la primera ecografia no va ser a les cinc setmanes, com la primera vegada. No, aquest cop la primera eco és de la setmana 8. Aquesta era una de les coses que tenia clares, ja que al principi del primer embaràs em vaig "ratllar" una mica quan una llevadora, després de comentar-li que m'havien fet una eco tan aviat, em va dir que no era massa bo pels embrions, ja que "s'estressaven" amb els ultrasons. No sé què hi ha de cert en això, però em va fer pensar i decidir que tenia raó que no calia intimidar el futur nadó des de tan aviat. Tenia moltes ganes de comprovar si tot anava bé, però vaig esperar unes setmanetes més.
I de moment, m'està fent només les ecografies diagnòstiques. Com ja sabeu, tampoc tinc pressa excessiva en saber el sexe del nadó, així que si m'he d'esperar una mica més, tampoc em fa patir.
I també tinc clar que no em faré les 4D.
El part encara em queda lluny, i tot depèn de com evolucioni l'embaràs però el més probable és que el tingui a l'hospital i no a la clínica.

24 de gener de 2012

Ja és aquí.....la "passa"

Aquest any vam resistir a totes les "passes" de la tardor.
Per aquestes terres es diu molt aquest terme, per fer referència a una malaltia que afecta a molta gent a la vegada. A mi el mateix nom ja em sembla amenaçador, cada cop que diuen que n'hi ha una em dóna la sensació que ha de venir una epidèmia malèfica que acabarà amb tots nosaltres!
Però no, mai és res greu. Una passa de grip, de mal de panxa, de vomitar, de diarrees...
Del que sigui. A més, el curiós d'aquest poble (no se si també passa a d'altres llocs) és que, tinguis el que tinguis, per exemple una mica de mal de cap, sempre hi ha algú que et dirà: "és que hi ha una "passa"....". A mi, en els dos embarassos, quan al principi tenia malestar algú o altre em va dir que era una passa, i ja ho veieu. La primera "passa" ja té dos anyets!!!

Aquests dies hi ha una "passa" a la guarderia. És de les fortes: van caient fulminants un darrere l'altre. La senyoreta tampoc se n'ha salvat. I entre els pares, cada dia me n'assabento d'algun que ha passat mala nit. Jo també vaig tenir vòmits la setmana passada, i molt malestar general.
La nostra petita el cap de setmana passat va vomitar durant la nit. I ara porta uns tres dies amb el que jo anomeno "diarrees bomba", d'aquestes que més val que l'agafin a casa i prop del lavabo, perquè són de descarregues abundants i intenses. N'ha patit dos durant la nit i ni us explico com em trobava l'habitació!! Dies com aquests trobo l'explicació de perquè és útil tenir un mínim de tres pijames i de jocs de llit.
Per sort el seu estat general és bo. No està tan activa com habitualment, però no ha deixat de jugar i tampoc ha perdut la gana.
D'altres vegades em va funcionar donar-li una mica de Ultralevura (medicament molt inofensiu que regenera la flora intestinal), però aquesta vegada encara no li noto millora.
A veure si se'n surt aviat!
Maleïda passa!!

Imatge de Alona Frankel

22 de gener de 2012

Perquè no he portat a la meva filla a les firetes

Ja des de la Festa major de l'any passat, quan la meva filla tenia poc més d'un any i mig; i també ara que és Fira al meu poble, molta gent em pregunta si anirem a pujar a les firetes. O, en alguns casos, li pregunten directament a ella.
Doncs no, no li he portat mai.
Bé, sí, una vegada, ara per Nadal, en la que vaig poder comprovar que he fet bé no portant-la encara.

1- Primer de tot, perquè no considero que sigui l'ambient més adequat per a nens tan petits. Ni les llums, ni les olors, ni la música m'ho semblen.

2- Pel que fa a les olors, no és el que més em molesta, però sens dubte quan marxes estàs obligat a posar tota la roba a la rentadora si vols deixar de sentir la pudor de patates fregides, xurros i palometes.

3- Lo de la música sí que ho trobo molt greu! Qui dóna per suposat que als nens tan petits els hi agrada sentir a tot volum la Lambada i cançons de la primera edició d'Operación Triunfo? Ja sé que la música clàssica seria molt demanar, però almenys cançons més adequades pels nens petits! Almenys en les atraccions fetes per ells. Ara la música que posen és horrorosa, i a un volum indecent! Per no dir el mal de cap que t'agafa si estàs en una zona al mig de dos atraccions que s'intenten fer la competència amb el volum de les músiques.

4-Les llums també em maregen molt! Quan hi vam anar per Nadal, una de les vegades va pujar soleta (era un cotxe tipus camió de bombers bastant segur). Jo em vaig quedar a primera fila i, com que patia força per si a mitja atracció decidia aixecar-se, la mirava fixament tota l'estona. Doncs vaig acabar ben marejada, de tan mirar fixe en un entorn de llumetes que s'encenien i s'apagaven!

5-Un altre dels principals motius per no portar-la, és perquè ja la portaré durant molts anys!!! D'aquí ben poquet arribarà el dia en que ella, amb els ulls plens d'il.lusió em demanarà que la porti als "caballitos". Aleshores ja la portaré, perquè serà quan podrà apreciar-ho.

6- Perquè, al meu parer, els nens menors de dos anys, tenen moltes activitats xules a fer en una Festa major abans que anar a les firetes! L'atracció principal de la Fira de Sant Miquel de l'any passat per la meva filla va ser pujar i baixar dels tractors.

7- Per comoditat dels pares! Ara que encara podem passejar tranquil.lament pels carrers i pels expositors sense que cap maneta ens arrastri dient "va, va, anem a les firetes!", ho aprofitem. Ja vindran anys en els que ens hi passarem la tarda sencera!

8- Perquè és una ruïna!! I per molt que ho racionis, et surt car. A més, vulguis o no, quasi sempre deus marxar amb el nen plorant perquè en vol més, no?

9- Perquè he de pujar jo amb ella! Les atraccions no estan pensades per nens massa petits i això es veu claríssim quan la majoria de mares han de pujar dalt de l'atracció amb els petits per evitar que saltin del cavall o surtin del cotxe de policia. Jo hi he pujat una sola vegada, i mai més. Mareja molt!! Ja se'n farà farts de pujar soleta! I quan sigui conscient del que està fent!

10- Perquè a mi no m'agrada. Molts dels pares que els hi porten, veig que ho fan amb una gran il.lusió dibuixada als ulls, més que la que tenen els seus fills, que en alguns casos no arriben a l'any. És a dir, és a ells a qui els hi agrada anar-hi, per fer fotos als seus fills dalt del tren de la bruixa, o pel que sigui. Si és així em sembla molt bé. Però com que a mi no em va, doncs per això no hi vaig.

11- Perquè ara que només tinc una filla, m'ho puc manegar bé. Pel que veig al meu voltant, un cop tens dos fills ja és molt més difícil mantenir al segon "apartat" d'aquest tipus de coses, perquè veu que el gran hi va.

Doncs això, no sé si faig bé o si sóc massa radical. Però el que sí que tinc clar és que la meva filla no tindrà cap trauma per no haver pujat durant aquests dos primers anys de vida a les firetes!
Ja vindran (ben aviat) els anys en que sí que hi anirem!

20 de gener de 2012

Nen o nena?

Una de les coses que em sorprèn, des que he començat a dir que estic embarassada, és que una gran majoria de gent dóna per suposat que voldré que aquest segon fill sigui un nen.
He de reconèixer que, abans de ser mare, també pensava en la "parelleta" com a ideal, però des que tinc a la meva filla, ja no ho tinc clar. Vaja, que penso que això de la parelleta està molt sobrevalorat i que, un cop tens un fill d'un sexe, ha de tenir molts avantatges que el segon sigui del mateix.

Així que m'és ben igual el que sigui. Si fos per mi, no ho voldria saber fins al dia del naixement, però el pare de la criatura no pensa el mateix així que aviat sortirem de dubtes.
Si és nena estaré contenta perquè en certa manera penso que així la meva filla tindrà una amigueta; i si és nen també estaré contenta perquè serà tota una novetat i una nova experiència. A més, tot i el que he dit, penso que el fet que siguin amics i s'entenguin bé els dos germans no depèn només del sexe i l'edat que es portin, sinó de moltes altres coses!

Per divertiment, he estat navegant per la xarxa buscant mites i mètodes "caseros" per saber el sexe, i he trobat pàgines força curioses. Segons quatre d'aquestes pàgines, tindré un nen. Segons una, una nena. Ja us diré quines han encertat!

- Test de preguntes. A partir de respondre unes preguntes sobre el moment de la concepció, la posició del moment en sí, la professió del pare, el nombre de fills que ja tens, si estàs casat o no, l'alimentació i d'altres coses sense aparent relació, et diuen si tens més possibilitats de tenir un nen o una nena. I és molt interessant llegir les justificacions de les respostes! A mi em va donar com a resultat: nen.

- Un de molt similar, però amb preguntes una mica diferents i en anglès. També em va sortir nen.

- Taula xinesa. Es basa en l'edat de la mare i el mes de la concepció. Em surt nena.

- Taula maia: Es pot veure a l'enllaç. Aquí surt tant nen com nena, ja que no tinc clar quin mes exacte va ser la concepció (o bé a finals d'un mes o principis de l'altre), i resultat varia segons això.

- Segons la posició de la placenta respecte el fetus en les primeres ecos. El ginecòleg canadenc Saad Ramzi assegura que aquest mètode té una fiabilitat del 97%. Si és un nen, aquesta estarà a la dreta, i si és nena, a l'esquerra. Fent cas a aquesta teoria, tindré un nen, tot i que no sé si ho he sabut mirar bé.

- "Antojos": Diuen que si et vénen de gust les coses salades i àcides, és un nen. I si al contrari la mare prefereix els dolços, és una nena. Seguint això, també tindré un nen.

- També hi ha una fórmula que diu que es pot saber el sexe sumant l'edat de la mare al quedar embarassada i el número de mes en què es va produir la concepció. Si és par és un nen; si és imparell és nena. Aquí també depèn de quin mes conti com a bo per la concepció.
Em faltaria fer la prova de fer moure un collaret damunt la panxa (si és nena, fa cercles; si és nen, es mou en línia). I un cop, tingui la panxa més grossa, veure si és punxeguda (nen) o arrodonida (nena).
Vosaltres sabeu més mètodes populars per endevinar el sexe? I aquests famosos, us han funcionat?
Enllaç

19 de gener de 2012

Por a que tot vagi bé

Estic vivint aquest segon embaràs amb una mica més d'incertesa que el primer.
Malgrat tenir l'experiència prèvia i un major coneixement de com van les coses, tinc més por de que hi pugui haver una dificultat.
I això que no tinc tant de temps per donar-hi voltes, però quan penso amb la pròxima visita al ginecòleg, el primer que vull és que em confirmi que tot està evolucionant bé.
Suposo que el fet de saber lo meravellós que és que tot surti correctament, em fa tenir més ganes de que així sigui una altra vegada.
Recordo, per exemple, que al primer embaràs, un cop vaig veure el test positiu ja em vaig creure que estava embarassada. Aquesta vegada, en canvi, vaig pensar: " tant de bo sigui cert i estigui tot bé". I fins que no vaig sentir el cor que bategava i un cigronet que es movia en la primera ecografia no vaig respirar tranquil.la.
També he de reconèixer que el primer cop no mirava gaire més enllà del moment on estava: durant l'embaràs em preocupava l'embaràs i poca cosa més. Donava per suposat que després tindria la meva filla a les mans i que tot aniria bé.
En canvi, ara, quan em miro la panxa ja visualitzo un futur fill, un futur més enllà dels nous mesos. I només desitjo que tot vagi bé: l'embaràs, el part, i el que vindrà després. I que quan me'l posin als braços tot hagi anat perfectament.
I és que realment és un miracle que tot evolucioni correctament.
El miracle de la vida!

15 de gener de 2012

Què és això, mama?

Sembla que hem entrat de ple en l'època de les preguntes.
Les dues frases que la petita més repeteix durant el dia són:
"Què fas, mama?" i "Que és això, mama?"
I a mi m'encanta observar-la mentre absorbeix el món i aprèn cada activitat, cada paraula, cada gest.
I em fa molta gràcia quan, a vegades, al respondre-li el nom del que estic fent ("la mare escombra" o "la mare es posa els pantalons") ella em contesta dient: "ah, sí!", com si ho recordés de les altres vegades.

La lectura dels contes també s'ha convertit en una constant enumeració del nom de tots els objectes que hi ha a cada pàgina.
M'agafa el dit i me'l posa damunt de cada cosa que vol que li anomeni, i no se'n deixa ni una!
Així que intento donar-li llibres plens de detalls i amb fons ben rics, com per exemple els del Teo. A mi m'agraden molt, a cada pàgina ens hi podem estar molta estona!
Precisament, les il.lustracions dels contes són una de les coses amb les que més em fixo a l'hora de comprar-los o d'agafar-los a la biblioteca, sobretot ara. I no és fàcil trobar-ne de xulos. Al contrari, em sorprèn com molts llibres infantils estan dibuixats amb il.lustracions completament abstractes o amb fons totalment blancs, com els del Pocoyo. Jo no puc amb el Pocoyo , a la tele encara entenc la gràcia que els hi pot fer als nens (a la meva li agrada), però en llibre? No tenen cap substància, ni les històries ni els dibuixos, almenys pels nens a partir de dos anys! Mentre són petits suposo que els hi agrada perquè ressalten molt els personatges. Tot i això, de llibres d'aquest estil amb pocs detalls sempre m'ha agradat més la Maisy Mouse, per les històries que explica.
I per l'etapa en que som ara em quedo amb el Teo, i també amb uns llibres que tenen molts detalls quotidians com els de El petit Simó, amb il.lustracions de Juliet Pomès.
Vosaltres en recomaneu algun amb il.lutracions ben xules?

Imatge de Violeta Denou

12 de gener de 2012

La tiroides durant l'embaràs

Quan em van donar els resultats de l'anàlisi de sang del primer trimestre, el ginecòleg em va comentar que tenia la TSH una mica baixa i que millor que anés a fer-me una segona revisió a un endocrí.
Com sempre que hi ha alguna cosa fora del normal, em vaig preocupar una mica. Però ahir va ser la visita a l'endocrina, una noia molt simpàtica que em va explicar que el que em passava era molt normal i que no calia que em preocupés per res.
Es veu que la tiroides ha de treballar molt durant l'embaràs, sobretot els primers mesos ja que el fetus no comença a produir la seva pròpia hormona tiroidea fins als tres mesos de la concepció. Així que la mare ha de fabricar la seva i la del fetus.
I es veu també que els indicadors de la TSH funcionen de manera que, si l'hormona està baixa, vol dir que la tiroides la fabrica en excés. I si esta alta, que la tiroides no en fabrica la suficient.
Així que la gran majoria de dones tenen la TSH baixa durant el primer trimestre d'embaràs, sense que això signifiqui que tinguin hipertiroïdisme, i després tendeix a regular-se.
Tot i això, em tornarà a fer una altra prova la setmana vinent per veure que tot estigui correcte i que la situació s'hagi normalitzat.
S'ha d'anar en compte perquè un mal funcionament podria produir un embaràs amb molts problemes per la mare i pel fetus. Es veu que després de la diabetis, les malalties de la tiroides constitueixen les endocrinopaties més freqüents durant l'embaràs.
L'endocrina va recordar-me també la importància de prendre's els suplements de iode des de les primeres setmanes d'embaràs, inclús una mica abans si pot ser. Jo em prenc el Iodocefol des del principi i em va comentar que ho he de seguir fent, ja que el iode és decisiu pel correcte funcionament de la tiroides.
Ja us aniré informant!

9 de gener de 2012

Salat

Des del principi de l'embaràs que tinc certa aversió a alguns aliments i preferència per d'altres. Amb la petita no m'havia passat, no vaig tenir cap "antojo".
Però ara hi ha aliments que han desaparegut de la meva dieta, perquè no em venen gens de gust i inclús he modificat alguns àpats.

A l'esmorzar, no em ve gens de gust la llet, ni el pa amb melmelada que em feia habitualment. L'única melmelada que em ve de gust és la de taronja amarga, i no sempre.
A ran d'això, he canviat l'esmorzar dolç habitual per un de salat: suc de taronja i pa amb pernil salat (prèviament congelat pel tema de la toxoplasmosi).

A mig matí sempre menjava alguna cosa, però ara em costa, perquè la fruita no em ve gaire de gust.

Així que arribo a l'hora de dinar amb gana. Em venen molt de gust les llegums, les sopes i la verdura. Però la pasta, no. I de segon, em ve molt més de gust la carn que el peix, això que normalment sóc molt més de peix que de carn. I sovint no menjo postres.
No em ve de gust ni picar algo de xocolata o fruits secs, que abans sí que feia.

El berenar també em costa, m'ha de venir molt de gust.

I el sopar, ha de ser lleuger. De seguida em noto plena. I de postres, els meus iogurts habituals només me'ls puc menjar si són de llimó o de coco. Els naturals, no els puc ni olorar.

No tinc massa gana en general, i el que més de gust em ve són les coses salades. Les pizzes, les patates de bossa, les olives, els kebabs i aquests tipus de coses poc "sanes"em venen sovint de gust; més que no pas els pastissos, les galetes o coses dolces. No he provat els torrons aquest Nadal.

Suposo que el cos deu ser savi i aquests desitjos són provocats per mancances de certs nutrients. Però el que està clar és que m'he de pensar molt bé el que menjo i sovint quan obro la nevera no hi ha res que em vingui de gust.

A veure si poc a poc va desapareixent aquesta aversió i puc tornar a gaudir dels àpats com abans!

7 de gener de 2012

"Un llibre"

Dels molts regals que aquest Nadal ha rebut la petita (pintura de dits, plastilina, colors, una nina que canta, menjar i d'altres accessoris per la nina, dos contes, gomets, gorro, bufanda i una motxilla), vull destacar un llibre que li va cagar el tió.

Es diu precisament així, "Un llibre" i és del francès Hervé Tullet.
La petita està encantada! A casa ja el coneixem com "el llibre de la rodona" i és un dels què no pot faltar a la ronda de lectura de després de sopar.
És un conte molt senzill, on tot comença amb una rodona de color groc.
Si el nen va seguint les instruccions del peu de pàgina, la rodona va canviant de posició, de mida, de color.... cada cop que es gira la pàgina. És molt xulo ja que els nens es pensen que són ells els que fan que la rodona es faci gran pel fet d'haver picat de mans, bellugat el llibre o apretat fort al mig del cercle.
A més, és un llibre que va molt bé per practicar els colors i aprendre verbs relacionats amb la mobilitat com inclinar, bellugar, sacsejar...
Penso que és molt recomanable pels nens a partir de dos anys.

Aquí us deixo un link a la pàgina de l'Hervé Tullet,on hi ha diversos jocs; i també un vídeo on es pot veure l'interior del llibre i com els nens el gaudeixen.



L'altre llibre que li han portat els Reis (els Reixos, que en diem aquí) és el de La Rateta que escombrava l'escaleta. I és que els clàssics, són els clàssics!

5 de gener de 2012

Els meus símptomes d'embaràs

Les primeres setmanes de l'embaràs, aquelles en què és massa aviat per fer-te un test però en les que el cos ja comença a donar senyals de canvis, són viscudes amb molts dubtes!
Jo ho recordo així tant en el primer embaràs com en aquest segon, i el motiu principal és la gran semblança entre els símptomes pre-menstruals i els símptomes d'embaràs. Penso que és dur que sigui així, el cos hauria de ser més transparent, no? La natura ens dóna un temps d'incertesa.
Jo recordo que el mes en què em vaig quedar embarassada de la petita, estava segura que no havíem encertat, ja que tenia la sensació constant que m'havia de venir la regla. A part d'això, l'únic símptoma que vaig tenir abans de fer-me el test va ser just una setmana després de la concepció, quan mentre em dutxava a les 6.30 del matí (matinava molt aleshores perquè treballava a Barcelona!) em vaig marejar molt i vaig haver d'anar a jeure al llit una estona. Al cap de 5 minuts se'm va passar i no vaig donar-li més importància. A més, va coincidir que el meu home aquell dia també es trobava malament de la panxa i vaig pensar que devia ser alguna cosa que havíem menjat.

Amb aquest, els primers símptomes han estat diferents, però també molt vagues i poc clars:

- Per començar, molt dolor dels mugrons. Això també em passava els dies abans que em vingués la regla, però aquell mes en què no em va venir, va ser un dolor molt més intens. Em feia mal dormir panxa avall i aquest dolor va ser un dels factors decisius a l'hora de deslletar a la petita. Així que el final de la meva lactància, va estar condicionat en part pel meu embaràs, tot i que no ho sabia encara.

- Just una setmana després de la concepció, un gran augment de la libido!

- Al cap d'uns 10 dies, molt mal de cap i inclús una mica de febre.

- Molta energia i ganes de fer coses. No vaig tenir els típics dies de baixa moral que tinc normalment abans de la regla.

- Augment del flux vaginal.

- Poca gana i rebuig de certs aliments, com els làctics.

- Nàusees després dels àpats.

- Somnis molt reals i dels que me'n recordava molt durant el dia.

- Punxades als ovaris, que van durar unes tres setmanes ben bones.

Aquest van ser els primers, després va venir el cansament i les ganes freqüents d'orinar (sobretot a la nit).
Ara alguns d'aquests símptomes ja han desaparegut o s'han minimitzat una mica, com les nàusees, segurament pel fet que estic entrant al segon trimestre d'embaràs. Continuo amb una sensació estranya a l'estómac durant part del dia, però ja no és tan acusada com fa unes setmanes.
Ara, la prova més clara de l'embaràs comença a ser la panxeta que va creixent. Fins ara no se m'ha notat gaire, i això que diuen que el segon embaràs es nota abans que el primer. Però cada cop s'anirà fent més gran!

Imatge de owjick de Deviant Art

3 de gener de 2012

Us presento... el cigronet!!


Si tot va bé, el mes de juliol la petita tindrà un germanet!
En aquest segon embaràs tinc més experiència que en el primer i en certa manera m'imagino el què ha de venir.
Tot i això, tinc també moltes preguntes i una gran incertesa respecte a com canviarà la nostra vida actual de família petita.
Com en tot, molts sentiments nous i pensaments que aniré plasmant els pròxims dies!
I molta felicitat!!