30 de gener de 2012

D'on sortirà l'amor?

Des que a la meva família va començar a haver-hi naixements propers, com la filla del meu germà, jo vaig començar a fer-me aquesta pregunta. És a dir, abans que neixes la meva nebodeta em preguntava d'on sortiria l'amor que sentiria per ella, si se'n crearia de nou o si es compartiria amb el que ja sento per d'altres persones.

Quan em vaig quedar embarassada de la meva filla, també em preguntava el mateix. I, des del principi, vaig tenir clar que era un amor nou que es creava, que irrompia amb força des de ves a saber on i que s'instaurava per sempre dins meu. Això comportaria creure que l'amor és il.limitat i que sempre n'hi ha per a totes les coses que desitgem estimar. Amb aquests dos anys de vida de la meva filla, l'amor que sento per ella ha anat creixent cada dia i s'ha fet (si pot ser) molt més gran que el que vaig sentir el primer dia. Sento com que cada dia l'estimo més.

Ara bé, durant aquests anys he tingut l'oportunitat de veure com l'amor (o la passió) que sentia per moltes coses que no tenen a veure amb la família estrictament sí que ha anat desapareixent, o si més no, fent-se menys intens. Coses que abans em causaven especial interès ara simplement m'encurioseixen, però si no les faig no m'importa massa. No sé com explicar-ho, però sí, en certa manera, hi ha moltes coses que han deixat de ser prioritàries per mi. Com si la passió per molt hobbies o activitats s'hagués convertit en amor per la meva petita família. Així que, contràriament al que pensava al principi, ara penso que potser sí que l'amor sempre és el mateix i simplement canvia i es transforma.

Ara que torno a estar de nou embarassada i que ja sento que estimo a aquest cigronet, em torno a fer la mateixa pregunta. Es repartirà l'amor que sento per la petita amb el d'aquest nou fill? Crec intuir que no, perquè ja des d'ara sento que, tot i haver començat a estimar al que vindrà, continuo estimant igual a la petita. Així que crec que entendre a la gent que diu que els fills s'estimen per igual i per molt que sembli que no podràs estimar a un segon com estimes ara al primer, un cop el tens als braços (o dins teu), saps que tens amor pels dos (i pels que vinguessin).
És a dir que ara torno a estar com al principi del primer embaràs, pensant que l'amor és crea sempre que fa falta.

Però, tenint l'experiència que tinc ara, em preocupa una mica el fet de si aquest centrament que sento amb la família s'acusarà encara més i si deixaran d'interessar-me encara menys coses del món exterior. Perquè tot i que per una banda ho considero normal, també m'espantaria descobrir que ja no em fan vibrar tantes coses.

Així que no ho tinc clar, segons els moments de la vida penso una cosa o bé una altra. I vosaltres que creieu, l'amor que sentim al llarg de la nostra vida es crea o es transforma?


Imatge de Rosie Piter

12 comentaris:

  1. Jo crec que l'amor ES MULTIPLICA!! :)
    Jo no crec que ja deixem de tenir interés per altres coses, simplement que les nostres prioritats canvien. Quan ja no haguem de dedicar tant temps als nostres petits segur que ens tornem a exganxar a coses que feia anys havíem aparcat.

    M'agrada molt la imatge que ens hasdeixat avui :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo tambe penso que amb el temps tornaré a recuperar moltes aficions. Es molt xula la imatge,no?

      Elimina
  2. T'anava a respondre just el que acaba de comentar l'Ester. Jo també penso que l'amor es crea, es multiplica.

    Recordo que vaig passar tot l'embaràs d'en Biel pensant si l'estimaria igual que a l'Andreu i només veure'l ja vaig sentir que sí. D'on va sortir aquell amor? Ni idea! Però no va fer que estimés menys al fill que ja tenia sinó que vaig començar a estimar bojament al que acabava de néixer així que no és pas un amor repartit o dividit. Tampoc crec que sigui transformat perquè l'amor que sento pels meus fills és nou, diferent...

    També penso que l'interès per altres coses no està perdut sinó "dormit?". Ara les nostres preferències van lligades a tot allò que envolta als nostres fills però estic convençuda que això amb el temps canviarà perquè tard o d'hora ells ja no ens necessitaran tant i això també deixarà que ens relaxem una mica. Almenys això és el que espero :-P

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó amb això de que l'amor que sentim pels fills és completament diferent a qualsevol altra cosa.
      I m'agrada això de que la resta d'aficions estan "dormint", esperant temps en que poguem dedicar-nos-hi més.

      Realment, crec que sí que l'amor és crea i no pas que es transforma..

      Elimina
  3. Jo crec que no desapareix, estic amb l'Ester que canvien les prioritats i anem centrant-nos en el que realment ens importa. I pel que fa a si l'amor per la menuda disminuirà ja et dic jo que no, poso la mà al foc que quan la vegis interactuar amb el seu germanet/eta es multiplicarà!

    Un petó!

    P.D. M'has fet recordar que tinc un post pendent sobre l'amor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo també ho penso. Així els hi passa a quasi totes les mares, al cap i a la fi!
      Estem pendents del teu post!!

      Elimina
  4. Quines pors que tenim les mares, oi? Jo estaria pensant probablement el mateix si estigués embarassada...el millor és no capficar-se i deixar que tot flueixi...l'amor, sens dubte, té una capacitat increible de multiplicar-se...és ilimitat. ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És inevitable pensar-ho. Com diu la Mirashka, quan neixi el germnat/a segur que ja no tindré cap dubte, però mentrestant.... sí que hi penso.

      Elimina
  5. Doncs forma part de la vida: l'amor evoluciona com tot. Però no confonguis amor amb interès del tipus que sigui,son coses diferents. L'amor no te mesura, no es pot estimar molt o poc (com li escric a la Mirashka) s'estima o no s'estima. Després entra a formar part la passió, l'interès, mil coses, però no l'amor. La vida està plena d'etapes, i ara toca la de la teva familia. No et faci por. Tot te el seu moment. Deixa't portar....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, segurament són coses diferents, i al parlar de les dues les he barrejat.
      Jo disfruto molt ara centrant-me en la família, però m'és inevitable pensar si la resta que ara he deixat de banda, tornarà algun dia. Estic segura que sí. Com dius, tot són etapes!!

      Elimina
  6. Jo penso com totes vosaltres que l'amor es multiplica, tot i que tinc els meus dubtes de si realment estimem a tots els fills exactament igual, Ei però sinó és així, que més dona una mica més o mica menys quan estem parlant d0un amor tan gran i incondicional.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també tinc aquests dubtes de moment. En certa manera podria ser natural que en uns moments estimessis més a un que a l'altre, depenent de les circumstàncies. Com dius, segur que a l'altre te l'estimes moltíssim igualment. No ho sé, és complicat...
      Però la gran majoria de gent que en té l'experiència diu que sí, que s'estimen als dos igual.

      Elimina