D'on sortirà l'amor?

Des que a la meva família va començar a haver-hi naixements propers, com la filla del meu germà, jo vaig començar a fer-me aquesta pregunta. És a dir, abans que neixes la meva nebodeta em preguntava d'on sortiria l'amor que sentiria per ella, si se'n crearia de nou o si es compartiria amb el que ja sento per d'altres persones.

Quan em vaig quedar embarassada de la meva filla, també em preguntava el mateix. I, des del principi, vaig tenir clar que era un amor nou que es creava, que irrompia amb força des de ves a saber on i que s'instaurava per sempre dins meu. Això comportaria creure que l'amor és il.limitat i que sempre n'hi ha per a totes les coses que desitgem estimar. Amb aquests dos anys de vida de la meva filla, l'amor que sento per ella ha anat creixent cada dia i s'ha fet (si pot ser) molt més gran que el que vaig sentir el primer dia. Sento com que cada dia l'estimo més.

Ara bé, durant aquests anys he tingut l'oportunitat de veure com l'amor (o la passió) que sentia per moltes coses que no tenen a veure amb la família estrictament sí que ha anat desapareixent, o si més no, fent-se menys intens. Coses que abans em causaven especial interès ara simplement m'encurioseixen, però si no les faig no m'importa massa. No sé com explicar-ho, però sí, en certa manera, hi ha moltes coses que han deixat de ser prioritàries per mi. Com si la passió per molt hobbies o activitats s'hagués convertit en amor per la meva petita família. Així que, contràriament al que pensava al principi, ara penso que potser sí que l'amor sempre és el mateix i simplement canvia i es transforma.

Ara que torno a estar de nou embarassada i que ja sento que estimo a aquest cigronet, em torno a fer la mateixa pregunta. Es repartirà l'amor que sento per la petita amb el d'aquest nou fill? Crec intuir que no, perquè ja des d'ara sento que, tot i haver començat a estimar al que vindrà, continuo estimant igual a la petita. Així que crec que entendre a la gent que diu que els fills s'estimen per igual i per molt que sembli que no podràs estimar a un segon com estimes ara al primer, un cop el tens als braços (o dins teu), saps que tens amor pels dos (i pels que vinguessin).
És a dir que ara torno a estar com al principi del primer embaràs, pensant que l'amor és crea sempre que fa falta.

Però, tenint l'experiència que tinc ara, em preocupa una mica el fet de si aquest centrament que sento amb la família s'acusarà encara més i si deixaran d'interessar-me encara menys coses del món exterior. Perquè tot i que per una banda ho considero normal, també m'espantaria descobrir que ja no em fan vibrar tantes coses.

Així que no ho tinc clar, segons els moments de la vida penso una cosa o bé una altra. I vosaltres que creieu, l'amor que sentim al llarg de la nostra vida es crea o es transforma?

Imatge de Rosie Piter