26 de setembre de 2012

Autoretrat

Fins ara la petita, quan tenia un paper i un llapis, feia gargots, ratlles i poca cosa més. I pintava més la taula que no pas el paper.
Ahir al vespre, després de sopar, dibuixava a la pissarra molt concentrada i sense dir res. I això és el que feia.
"Sóc jo, mama!".


Després hi va dibuixar les celles i tot. Em vaig quedar ben parada. Veig que donen de sí, les classes de P3!

23 de setembre de 2012

2 mesos


2 mesos. 
El temps passa tan ràpid,  tinc una sensació de vertigen tan gran!! Penso que en un obrir i tancar d'ulls el petit es farà gran!! 
Aquest mes ha passat encara més ràpid que el primer!
Tot va molt, molt bé. Estic contentíssima. 
El petit és un nen que aporta molta pau, és tranquil i dolç. Contínua regalant-nos molts somriures, a vegades festivals de riallades. Impossible no gaudir d'ell cada moment.
És dormidor, tot i que cada cop menys durant el dia. Però bastantes hores seguides per la nit, en les que quasi ni el sento plorar. Quan comença a fer sorollets amb la boca li dóna la popa i es torna a quedar adormit. Crec que es deu despertar unes dues o tres vegades.
És gran, ja pesa sis quilos!! I molt llarg. Inclús l'altre dia li vaig preguntar a l'infermera si era normal que augmentés tant! Les mares patim per tot. Em va dir que normalíssim, que ja s'aniria regulant. 
La lactància va també molt bé. Fa preses molt curtes i no massa freqüents. Durant el dia aguanta perfectament entre dues i tres hores (a vegades més). Als vespres és quan està més neguitós i vol estar contínuament al pit, suposo que per adormir-se ben tip i sabent que està prop meu. 

Jo visc aquest període també amb molta pau. Tot i que també hi ha moments molt caòtics, i m'angoixo a vegades si no puc estar al cent per cent per ell. Ni al cent per cent per la petita. Aquella sensació d'estar per ells a mitges, quan amb una mà giro pàgines del conte que li explico a la petita i amb l'altra aguanto el capet del nen que està popant. Mentre pateixo perquè el sopar està encara per fer. Però suposo que ser mare de dos és això.
El fet de tenir una germaneta gran també fa que  aquesta vegada no estigui vivint tant dins de la bombolla d'irrealitat en la que estava immersa durant els primers mesos de la petita, on només estava per ella en exclusiva. Ara estic més en contacte amb el "món exterior". I també en part per motius de feina. Estic de baixa però he de fer algunes trucades i continuar fent una mica de recerca. Ja he estat fora uns dies en un seminari. Ell ha vingut amb mi, gràcies al meu pare, el super-padrí, que el passejava i el cuidava mentre jo estava al curs. L'experiència ha estat molt bona. Aquest nen ho fa tot molt fàcil!

18 de setembre de 2012

Sobre ser "l'única dona"

Ahir es va lliurar el   “PREMIO ARIEL MEJORES BLOGUEROS JÓVENES DE ENSAYO 2012”, sorgit amb la voluntat de premiar i difondre la tasca de joves que, a través dels seus blocs, i partint de les ciències socials i les humanitats, articulen un discurs crític sobre l'actualitat. 

S'han premiat set blocs, entre els quals el bloc de la Rebeca Pardo, autora de En la retaguardia, on escriu i reflexiona sobre la identitat, la memòria i la imatge en l'Art. La Rebeca és també amiga meva i ex-companya de feina i des d'aquí li dono l'enhorabona per aquest premi! Moltes felicitats!!
A partir del dia 4 d'octubre es podrà comprar el llibre “Los nuevos inquilinos: Ensayos para un mundo pendiente”, on els autors premiats escriuen sobre temes d'actualitat.

La Rebeca és l'única dona entre els set autors premiats. Per què?

Aquí us deixo un fragment del seu discurs d'agraïment. És pot dir més alt, però no més clar. Perquè les coses van canviant, però crec que, tristament, la majoria de dones encara ens reconeixem, en major o menor mesura, en aquestes paraules:

"Y tras todos los agradecimientos… una pequeña reflexión. He estado toda la noche recibiendo felicitaciones por ser “la única mujer” y tratando de contestar a la pregunta “¿tienes alguna idea de por qué?”… Pregunta que, tengo que decir, habitualmente  me la han hecho hombres. Yo creo que todas nosotras intuímos el por qué. En primer lugar he de reconocer que no me gusta mucho ser felicitada por ser “la única” porque realmente me entristece serlo cada vez que lo soy. ¿Por qué? Como hubiera dicho Bécquer: ¿Y tú me lo preguntas?…
No tengo todas las respuestas a todas las preguntas pero puedo contaros muchas historias de amigas, vecinas, compañeras de trabajo… mujeres muy inteligentes, brillantes incluso, que cuando llegan a casa tras largas y duras jornadas de trabajo (en el que no suelen recibir el reconocimiento que deberían mientras ven ascender, con demasiada frecuencia, a sus compañeritos hombres) tienen lavadoras que poner, cenas que preparar, niños que atender (aunque no sean suyos)… mujeres fabulosas a las que nadie da las gracias por agotarse en el intento de estar a la altura de lo que se espera de ellas (traer un sueldo, tener la casa “atendida” y “ocuparse” de los niños… además de “cuidar” su apariencia y su relación) y que, encima, han de escuchar aquello de ¿Y dónde has dejado a tus hijos? cuando están en cualquier fiesta, reunión o entorno de adultos… A los hombres, si se les pregunta, el tono es diferente y también el final de la frase: ¿Y los niños, con tu mujer? Porque es comprensible que, personal y laboralmente, los seres humanos necesitamos, de vez en cuando, encontrarnos con iguales fuera del alcance de los niños. Esto nos lleva a otra bonita parte del cuento, que es aquella en la que los papás necesitan estar solos para trabajar en casa y las mamás meten a los niños en la cama sigilosamente pidiéndoles a sus retoños que respeten a papá porque “está trabajando” o se llevan a los niños respetuosamente bien lejos a ser posible todo el fin de semana. ¿Qué sucede con ellas? En primer lugar, nuevamente, un pequeño matiz cambia en lo que papá les dice habitualmente a sus niños: “mamá está haciendo sus cosas” y también es diferente el tiempo que se supone que una mujer necesita para hacerlas… y todos sabemos que si te interrumpen cada cuarto de hora es difícil concentrarse. Siempre me ha parecido muy divertido que haya ingenieros no sepan cómo funciona una lavadora, que personas que entienden el motor de un coche no entiendan cómo funciona una plancha… en fin, yo también me hago preguntas y, como he comentado, no tengo muchas respuestas. Y, por si todo lo anteriormente mencionado fuera poco, cuando un hombre sale con sus niños a la calle es un “padrazo”, cuando una mujer lo hace… es lo habitual; cuando un hombre hace algo en casa “ayuda” mucho o poco pero la palabreja ya implica que no es el responsable de algo que, en principio, es cosa de dos. Y para terminar esta entrañable historia que no sé si responde o no a la pregunta, hay mujeres que tienen familia o no y que consiguen tener el tiempo para escribir un blog “de ensayo” (sea lo que sea lo que signifique esto) y en Internet tenemos amplísimas pruebas de esto… pero entonces entra otro factor en juego: el creerse o no capacitada o “candidatable” al mérito de ganar un concurso. ¿Y qué nos sucede a las mujeres? Que aún nos siguen contando a todos esos bonitos cuentos infantiles donde los príncipes son valientes, guerreros y conquistadores… y las mujeres son bellísimas (o son las brujas de la historia), pacientes, sumisas y entregadas. Nos cuentan aquello de La Bella y la Bestia (mujer maltratada donde las haya), o de La Cenicienta (que también tiene mucha tela que cortar) y después la gente se extraña de lo que sucede… Y también hay que tener en cuenta que, digan lo que digan, yo sigo pensando que somos diferentes.
En fin, dejémoslo ahí porque las cosas van cambiando, poco a poco… y habrá que darle tiempo al tiempo, porque es sabio, pero yo creo que quedan aún unas cuantas generaciones por delante para que el panorama sea diferente. Hace unos meses, en un simposio, una persona del público preguntó por qué todos los conferenciantes eran hombres y había mujeres altamente capacitadas cuya misión en el evento era presentarlos o suministrarles botellines de agua (en el público, como siempre, mayoría femenina). La respuesta… “no se habían dado cuenta”. Ja, ja, ja. Mis aulas están llenas de mujeres, pero las cumbres universitarias llevan corbata… A pesar de que es mi paisaje habitual desde hace muchísimos años: yo no puedo darme el lujo de no darme cuenta.
Precisamente por todo esto me siento taaaaaaaaaaaaaaan agradecida a mi entorno: familiares, amigos, compañeros… porque ya lo dijo, hace muchas lluvias, José Ortega y Gasset: yo soy yo y mis circunstancias. GRACIAS A TODOS POR HABER HECHO POSIBLE MI MUNDO
."

Si voleu llegir el text complert de l'agraïment i veure el seu bloc, feu clic aquí

17 de setembre de 2012

"Jo trego"

"jo saltavo a la piscina", "jo condueixaré quan sigui gran", "què dormes?", "jo repartixaré bombons", "jo trego el bolquer", "jo farai plastilina"...

Aquestes són algunes de les frases del vocabulari actual de la petita, que a vegades sembla que parli un altre idioma, més proper al llatí que no pas al català!
Ja fa temps que parla i es fa entendre molt bé. A més, li encanta parlar i explicar coses, encara que a vegades es quedi a mitges a causa de la falta de vocabulari. "Ara faig això perque faig això i llavors això..." va dient mentre juga, amb més ganes de parlar que de dir realment alguna cosa.

Amb el que ara té més dificultat és amb els temps verbals. I no m'estranya! Està aprenent a conjugar els verbs i em sorprèn molt la rapidesa amb que aprèn i com va provant de dir, a la seva manera, per assaig i error, aquells verbs que no sap. No deu ser fàcil arribar a entendre com es componen, amb el munt d'irregularitats que hi ha!
Nosaltres l'anem corregint i ella cada cop comet menys errors. Realment  l'aprenentatge és molt ràpid ara, és una esponja.

A part dels verbs, també comet molts errors amb els pronoms, o directament no els diu. Jo m'he fixat que sovint això, més que per la seva inexperiència, és  provocat per nosaltres, els pares. O per una suma de les dues coses. Jo en algunes ocasions quan parlo amb ella ometo molts pronoms, com si així volgués fer la frase més fàcil i entenedora. I m'he fixat que molts pares ho fan. Li dic, per exemple: "això no menjarem" en comptes de "no ho menjarem", i frases similars. Des que me n'he adonat, intento corregir-ho ja que no té cap sentit simplificar una llengua quan ara ells l'aprenen a marxes forçades, per molt complicada que sigui.

I com imita el que diem nosaltres és també molt divertit de veure. Ara ella acaba moltes frases dient "Que et sembla?", i a mi m'estranyava fins que vaig adonar-me que sóc jo la que ho dic també molt sovint! I el molt bé i i tant ho diu amb una cantarella molt semblant a la que diem nosaltres.

Com aprenen a parlar no deixa de ser un altre petit miracle dels molts que s'observen en estar en contacte amb nens petits!

14 de setembre de 2012

El cole dels grans

El dimecres la petita va començar P3. 
Ja feia dies que quan s'aixecava al matí preguntava si aquell era el dia d'anar a l'escola i quan per fi li vam dir que sí, que aquell dia sí, es va aixecar ben contenta.
A l'arribar al centre els pares vam poder entrar a la classe per acomiadar-nos d'ells. Va ser una excepció ja que la resta de dies no podrem fer-ho, sinó que els hem de deixar a la fila del pati. Vam buscar amb la petita la cadira on hi posava el seu nom i, quan la vam trobar, es va asseure contenta de descobrir que estava al costat de la seva amigueta. Hi havia nens que ploraven, però ella tenia un somriure dibuixat a la cara. Nosaltres vam marxar tranquils.
La resta de dies ha continuat entrant molt contenta. En arribar al pati ja va soleta cap a la fila, no es queda pas indecisa entre les meves cames. No em sorprèn perquè sempre ha estat molt de pressa i independent, així que sembla que tot va bé. Fins i tot l'he notat més aviat eufòrica i esverada aquests dies.

Jo també estic contenta de veure-la tan decidida i contenta. La diferència més gran que noto respecte a la guarderia és la manca d'informació que tinc ara sobre el que ella fa les hores que està a l'escola. Entre que ella no solta prenda i que el feed-back amb la mestra es redueix a uns breus instants mentre surten en fila ("Va bé, molt bé", va ser l'únic però suficient que m'ha dit aquests dies), no sé algunes de les informacions que l'any passat eren bàsiques, com si s'ha acabat l'esmorzar (bé, sobre aquest tema sé que la meva segur que sí!), si ha fet caca o si està contenta i feliç tota l'estona. Suposo que ens hem d'anar acostumant a que a l'escola dels grans aquestes no són les informacions més rellevants. Però costa aquest canvi. La setmana vinent fem una reunió i suposo que ens parlaran una mica del que fan i quines són les seves rutines.

La setmana vinent també començarà a quedar-se tres dies a dinar. Però no em fa patir massa perquè ja ho feia a la guarderia i sempre molt bé. L'únic que em preocupa és que aquest estiu ha perdut l'hàbit de la migdiada, molts dies no ha volgut fer-la,  i sé que allí els hi faran fer. Espero que s'hi torni a acostumar de nou, perquè de fet, la necessita.

En resum, jo estic molt contenta de l'inici d'aquesta nova etapa. I de que hagin tornat els horaris i les rutines! Ahir a les nou ja era al llit, després d'un estiu en que s'havia destarotat molt en l'hora d'anar a dormir! I també gaudeixo les hores de silenci i soledat a casa, mentre ella no hi és, per poder dedicar-me en exclusiva al petit, que fins ara encara no havia pogut fer-ho.

Tot va tornant a la normalitat....

12 de setembre de 2012

Ja som PediaTic!!

El dia 20 d'octubre se celebrarà a Lleida el I Encuentro PediaTIC.

Una trobada molt interessant fruit de l'empenta i l'interès d'un grup de pediatres cap al món de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Tots ells són molt actius a la xarxa: l' Amalia Arce; Diario de un mamá pediatra; el Jesús Martinez, El médico de mi hij@ i el Ramon Capdevila, Pediatres de Ponent.

A PediaTic es parlarà sobre pediatria, família i educació; des del punt de vista de les noves tecnologies. Una trobada de gent que, des de diferents àmbits, treballen amb la infància i ho fan en part a través de les Tic. Com ells mateixos defineixen serà 

"Una reunión para aprender de otros colectivos con los que nos tocamos o mejor dicho con los que compartimos la materia prima: los niños. Convirtiendo la reunión casi en una “conferencia por la infancia y las nuevas tecnologías”. De esta forma estarán integrados círculos blogosféricos paralelos al pediátrico, como las mamás blogueras y los maestros y educadores. Grupos con existencia paralela que en ocasiones nos tememos y recelamos y que raramente nos tocamos. ¿Podemos aprender algo unos de otros? Creemos que sí y mucho."

La jornada s'obrirà amb la conferència "Salud y cambio de paradigmas de la sociedad aumentada", de la piscològa social Dolors Reig, autora del molt recomanable bloc El Caparazón. I el dia seguirà amb més taules rodones i tallers, que podeu consultar al programa definitiu.

Em fa molt contenta anunciar que la Cira (l'Anna) i jo estarem en una d'aquestes taules, la dedicada a la família, moderada per l'Amalia Arce, i integrada per molts altres blocaires que només conec virtualment i tinc moltes ganes de conèixer personalment. La taula es titula "La tribu: padres, pediatras y sociedad juntos en la crianza" i aquestes són els temes que s'hi debatran;
  • Iniciación a la teoría y a la práctica de las M.A.D.R.E.S. Begoña González http://ahoralamadresoyyo.blogspot.com.es                                                              
Us animeu a assistir-hi? Les inscripcions estan obertes!

5 de setembre de 2012

Acabant el puerperi


L'embaràs comporta molts canvis en el cos, el més notable dels quals és el creixement de la panxa, tot i que durant 9 mesos són moltes les coses que canvien dins nostre.
I tos aquests canvis tornen a produir-se, a la inversa, durant el puerperi, en el que el cos torna a aproximar-se al que havia estat abans de l'embaràs.
Aquest període queda sempre molt silenciat, i fins i tot el nom  que té és lleig i també el sobrenom amb el que ens hi referim: la quarantena.
Però no deixa de ser un temps en que s'obra un petit miracle altre cop dins del nostre cos, una recuperació en molts pocs dies de totes les marques que ha deixat l'embaràs.
Jo ara ja estic al final d'aquest procés, ja quasi del tot recuperada. Em queden encara uns quilos de mes, però ja han desaparegut la resta de senyals de la "batalla". El petit ja no és aquell recent nascut fràgil que va ser i jo ja estic oficialment fora del puerperi. I sí, fins i tot d'això sento nostàlgia, perquè en el meu cas aquesta segona vegada va ser un temps de molta alegria i calma, res a veure amb la depressió postpart de la que a vegades es parla.

Aquests són els canvis que es produeixen en el cos de la dona durant aquest període:

1- Pèrdua d'aigua: Ja m'havia fixat en l'anterior post-part que suava molt més que habitualment, hi havia dies que em despertava del llit tota xopa. Ara també m'ha passat, clar que en ple agost aquesta suor m'ha costat més d'identificar. Doncs resulta que és una de les maneres que té el cos, juntament amb l'increment de les ganes d'orinar, d'el.liminar l'increment d'aigua ocorregut durant l'embaràs.

2- Modificacions en l'aparell circulatori: Durant els primers dies, la freqüència cardíaca, que estava augmentada després del cansament del part, torna al seu estat normal, i inclús pot ralentitzar-se. .

3- Canvis hormonals: Poc a poc es recuperen el nivells de progesterona, les glàndules endocrines tornen als seus valors normals i la hipòfosi secreta prolactina, que és l'hormona que estimula la producció de llet. 

4- Canvis en l'abdomen: La disminució del volum de l'abdomen torna a facilitar la respiració, que era menys profunda durant l'embaràs.

5.- Augment de la set:  Hi ha també una major sensació de set, a causa de la lactància. Jo sovint tinc la sensació de quedar-me "seca" quan acabo de donar-li el pit al nen. 

6- Modificacions en l'aparell urinari. Augmenta la capacitat de la bufeta, tot i que el buidat pot costar més al principi.

7- Modificacions en la pell: La pell de l'abdomen queda més flàccida, i la panxa no tornarà a ser el que era fins d'aquí un temps (si és que mai hi torna!) Va desapareixent poc a poc la hiperpigmentació de la línia alba (tot i que jo encara la tinc).

8- Modificacions de l'úter: L'úter, que havia augmentat la seva mida unes 40 vegades durant l'embaràs, torna al seu lloc, en unes contraccions que al principi són doloroses i que es produeixen sobretot al donar el pit. També s'el.eliminen totes les restes de la placenta i l'embaràs a través dels loquis, les pèrdues vaginals que es tenen després del part i que s'allarguen fins a unes 4 setmanes.

9.- Modificacions dels ovaris: El retorn de la ovulació varia molt segons les dones. Aquelles que no donen el pit, tornen a tenir la primera menstruació als 40 dies aproximadament. Les que alleten, poden tenir un retràs variable, que pot arribar a durar tota la lactància (jo vaig estar 16 mesos per la petita!).

Durant el  temps del puerperi, doncs, el cos fa molta feina.
Fa uns anys, a l'època de les nostres padrines, gairebé no deixaven que les recent parides sortissin de casa. Ara, de seguida es vol donar aparença de normalitat i els dies següents al part moltes dones ja volem encabir-nos en els vells texans i sortir a fer tot el que fèiem abans.
Segurament hi ha un terme mig entre les dues posicions, .
Perquè el puerperi és temps per a cuidar-nos, que ens cuidin i cuidar del petit ésser que acabem de portar al món, que no és poc!
Moltes gràcies als que heu fet possible que el meu post-part hagi estat tan fàcil!


(La major part de la informació l'he extreta de la Wikipedia, on hi ha una entrada molt complerta sobre el tema).

Imatge de Emil Keck

1 de setembre de 2012

Sobre la distribució de les joguines i la precipitació en la compra

És un fet. Tenim la casa invadida de joguines.
Nosaltres no hem tingut mai tendència a comprar-ne gaires, però entre el naixement del petit i regals varis hem arribat al punt de tenir sobrepoblació de nines i de jocs per tot arreu. Estem desbordats. 
I lo millor de tot: ella no juga pràcticament amb res.

Del que té a l'abast, no li fa gràcia quasi res. Massa coses juntes que no li criden l'atenció.
D'això vam adonar-nos-en quan fèiem neteja del seu racó de jocs del menjador. Teníem des de feia temps una caixa plena a rebossar de peluixos, menjar per les nines, tractors, puzles... Tot ben barrejat i per tant molt poc atractiu per ella.
A part que, com la majoria de nens, la manera en que realment es distreu i està contenta és jugant amb nosaltres. No importa els jocs que tingui.
A ran de la compra d'una cuineta (de la que en parlaré més endavant),  vam haver de treure la caixa de jocs del menjador i ordenar aquests en una mena de calaixera a la seva habitació. Primer pensava que el fet de que no tingués les joguines a l'abast seria un problema. Però no, al contrari, ella sembla no trobar res a faltar i, el fet de no tenir-ho tot a mà ha fet que redescobrís velles joguines. Sembla, doncs, que el "truco" està en la distribució!

Ara, cada cop que vol jugar,  ha d'anar a buscar cada joguina a l'habitació. Per tant,  ha de pensar què és el que vol (hi ha un calaix pels puzles, un altre pel tren, un altre per la plastilina i pintures...). I això fa que tregui joguines que feia temps que tenia oblidades.
 I sovint, quan està pel menjador sense saber què fer, sóc jo la que li proposo jugar al "joc sorpresa". Li faig tancar els ulls (sempre espia amb un ull obert) i vaig a buscar un joc, qualsevol que faci temps que no trec, i li embolico amb un drap (vaig fer-ho així el primer dia i ara sempre ho demana). I funciona molt bé!!
I també el fet de deixar estratègicament, la nit abans, una sèrie de jocs "nous" distribuïts pel menjador que ella es va trobant al llarg del dia.
Porto contes que fa temps que no expliquem, jocs que tenia de més petita i que ara redescobreix i amb els que hi pot jugar millor (ja que sempre hi ha tendència a regalar jocs que pertoquen a més edat de la que tenen i als que en un principi no havia tret tot el suc possible). Així s'està distreta una estona i anem fent ronda de joguines.

Ens ha anat molt bé, ja que aquest estiu hem passat molta estona dins de casa. No hem anat de vacances perquè el nen és encara molt petit, i ella tot el mes d'agost que està també les 24 hores a casa (amb l'energia a tope i sense voler fer migdiada!). I jo m'he quedat sola amb els dos més d'un dia, així que sort que he pogut anar trampejant la situació a partir d'aquesta rotació de joguines. Quan n'hi trec una de "nova" s'està distreta almenys uns 20 minutets.

Sobre la cuineta, que és la nova adquisició comprada per nosaltres, s'ha de dir que hi juga bastant. És un joc que espero que doni molt de sí, jo recordo haver-hi jugat durant molts anys. A més, ella gaudeix molt amb el joc simbòlic. Però la vam comprar perquè nosaltres (els pares) vam pensar que ens solucionaria força tardes avorrides si no podíem sortir de casa, i perquè ens feia il.lusió, no perquè ella l'hagués demanat. I no crec que hagués tardat gaire a fer-ho... així que em sento una mica com si ens haguéssim precipitat. Sí que hi ha jugat força, però d'altra banda ja hem "cremat un cartucho" de cara als propers aniversaris i Nadals! A part del fet que penso que ells valoren més una cosa que han demanat i esperat amb ànsia que no pas el que ja els ve donat...

Les joguines, quan en tenen tantes, es tornen molt poc atractives!!
Els vostres hi juguen? Compreu les que us fa il.lusió a vosaltres sense esperar que ells les demanin? Les aneu racionant? Com les guardeu per a que els hi cridin l'atenció?

Imatge d'Alex Bannykh