Canvi de percepció

Quan vaig començar a treballar, els meus alumnes tenien més o menys la meva edat. A l'hora del "pati" m'interessaven més les converses entre ells que no pas les que tenien els meus companys a la sala de profes.

Però el temps passa i, a poc a poc, les coses han canviat. Els alumnes sempre tenen la mateixa edat, però jo cada any en tinc un més. I ara ja els hi porto quasi deu anys. Ja no trobo tan interessant saber on han anat el cap de setmana o què pensen de l'últim disc dels Radiohead. Em comença a interessar més quins són les millors hipoteques o els menjadors escolars amb més prestigi. Em vaig fent gran!

Hi ha un dia que vaig notar especialment que ja no era la mateixa d'abans: el primer dia de classe després de la baixa maternal. Em mirava els alumnes, que tenen uns vint anys, i els veia a tots com a nadons. Veia més real que mai el fet que tots havien estat petits, que embrutaven els bolquers i popaven, que tots havien estat a la cura d'una mare que els alimentava i els consolava quan ploraven. És molt curiós veure el món des d'aquesta perspectiva: tots, des de l'avi nonagenari fins al més insuportable cap de qualsevol oficina, tos anàvem amb bolquers i patalejàvem quan ens prenien el peluix favorit!

I també hi ha l'altra vessant clar. Em miro els alumnes i penso com serà la meva filla quan tingui la seva edat. Tindrà aquests ulls? Caminarà així? Com riurà?
Ells aixequen la mà i em fan preguntes. Jo els responc, però per mi han deixat de ser simples alumnes.
Ser mare m'ha canviat la perspectiva.

Imatge de Valérie Couteron