20 de maig de 2010

La paciència dels pares

He parlat sovint que els primers dies de ser mare no són un camí de roses. El fet de que siguin moments molt feliços no treu que estiguin plens de dubtes i novetats que no sempre saps com gestionar.
El que està clar és que, si he arribat fins aquí, amb una nena tan sana i feliç no és només gràcies a mi. Res hauria anat tan bé si no fos pel seu pare.Penso que ells també tenen un paper difícil durant els primers mesos. Per motius obvis som les mares les que alimentem als nostres fills, oferint a la vegada aliment i consol. I sembla que amb això els pares no hi puguin col.laborar, com si estiguessin en un segon terme. Però no és així. El suport de la meva parella ha estat clau per l'èxit de la lactància materna. La seva confiança i seguretat em van donar molts ànims en els moments més durs, quan em feien mal els pits o patia per si no tenia prou llet.
I el seu suport és sempre constant en moltes coses més.
Les nits que costa molt fer adormir a la petita, quan per fi ella s'adorm aleshores sóc jo la que necessito el consol, per que estic esgotada i sense energia. I sempre el tinc.
Els dies que arribo de passejar amb ella, atabalada per algun comentari inoportú de la gent, ell és qui em relativitza l'assumpte i em reafirma que estem criant a la petita de la millor manera possible, la nostra.

La criança és sempre cosa de dos, des del dia del naixement. Quan els fills són grans està molt clar el paper del pare. Durant els primers mesos, no sempre està valorat. I jo crec que és quan més feina fan: a part de cuidar de la criatura, cuiden de nosaltres!!

Imatge d'Albert van Dyck

1 comentari:

  1. Et llegeixo i em fa la sensació que ho he escrit jo! Sí! Molt bona feina, la dels pares! Des d'aquí, jo també dono les gràcies al meu company!

    ResponElimina