Moments de calma

Ser mare et deixa poc temps per fer totes aquelles coses que no estan vinculades amb la maternitat.

Sovint penso: després em prepararé un cafè, o llegiré aquell article del diari, o recolliré la roba estesa... I aquest després no arriba mai, ja que el temps passa volant i mentre la petita està desperta és difícil trobar una estona per fer alguna cosa que no sigui estar per ella.

Però després de tot l'estrès, cada dia hi ha també moments de calma: quan arriba la nit i li dono el pit estirada al llit perquè s'adormi. M'estic amb ella al voltant d'una mitja hora, a vegades més.
Mitja hora en què no puc fer res físicament, però sí que puc pensar molt.
Durant aquests moments, o les moltes vegades que es desperta a la nit i li dono popa, sembla que el món s'aturi. Som només ella i jo. Ella va tancant a poc a poc els ulls, els llavis van fent cada cop menys pressió al succionar (a intervals, a vegades sembla que ja s'hagi adormit i al fer el mínim moviment, ja torna a popar amb ganes). Són moments molt bonics de compartir. Hi ha dies en què la meva ment es va quedant també en blanc i m'adormo amb ella.
Clar que, d'altra banda, hi ha dies que m'és inevitable que el cap em comenci a donar voltes i penso en les meves cabòries: en les coses que he de fer, en la llista de la compra... Sovint és el moment en què se m'il.lumina la neurona no ocupada en la criança i recordo que hi ha encara la roba estesa penjada...
Però en general són moments de calma, de pausa.. I de molta felicitat.

Imatge de Lizzie Sadin