L'altre dia va ser el primer en què vaig deixar a la meva filla a casa dels padrins a la nit. Bé, tota la nit encara no em vaig atrevir. Vam anar a una boda, i quan vam tornar la vam recollir.
Vam passar-nos-ho bé, era el primer dia en què estàvem sols el meu home i jo sense ella. Realment vaig gaudir del sopar i l'estona de festa sense haver d'estar pendent de les múltiples coses que comporta tenir la petita a prop.
Però no ens enganyem. Realment sí que estava pendent, en la distància. Com la farien dormir els padrins? Ploraria? S'adormiria sense la popa? N'hi hauria prou amb la llet que havia deixat? Està clar que sí té son tard o d'hora caurà rendida, i així va ser. Es va adormir de manera relativament fàcil als braços de la padrina, després de sopar el que és habitual en ella i de prendre una miqueta de llet del biberó. I només es va despertar un cop, en les cinc hores que va dormir allí. Millor que a casa, vaja! Un èxit.Quan vaig rebre el tranquil·litzador missatge al mòbil, em vaig alegrar molt. Sempre que marxo en moments en què pateixo per la seva son, els padrins (que ja em coneixen), no tarden en fer-me saber quan la petita descansa. Rebre un "dorm" al mòbil s'ha convertit en el millor missatge, una píndola de tranquil·litat!
Imatge de Anna Geddes
Quina casualitat!
ResponEliminaNosaltres precisament vam viure la mateixa angoixa per a la Vera la nit del dissabte al diumenge 25, per a celebrar l'aniversari de casats! També va ser la primera vegada que passava (ella si) tota la nit sense nosaltres. Crec que fins aleshores no havia passat mai més de 6 hores sense estar amb un dels dos, com a mínim! Bé, l'angoixa és més al moment de deixar-la que durant el sopar i la nit. La vam trobar a faltar, no per l'enyorança, sinó perquè no para de moure's i xerrar pels descosits, i durant la nit, si no es desperta o plora es remena de mala manera, i de totes maneres ens aconsegueix despertar... Nosaltres hem decidit que això és necessari i mal que ens pesi - i a ella també- s'haurà de repetir periòdicament.
Felicitats per l'aniversari!
ResponEliminaTens tota la raó! Clar que és necessàri! I si ella està en bones mans, segur que no ens troba tant a faltar com nosaltres a ella. Estar en parella de nou, durant unes horetes, dóna aire nou a la relació.
Justament aquests dies en que estic de vacançes, penso que l'estona en que la petita es quedava amb la padrina mentre jo treballava també li anava bé (nous jocs, nous estímuls, cares noves...) i que estar tot el dia amb nosaltres, tot i que és natural, no sempre ha de ser la rutina. I més ara que es van fent "grans".
Petons pels tres!