30 de setembre de 2010

Blau o rosa?

The pink blue project és obra del fotògraf JeongMee Yoo, que s'ha proposat il.lustrar la necessitat que tenen els nens i nenes de molts països per a tenir la gran majoria de les seves joguines i la seva roba de color rosa o blau segons si són nen o nena. El projecte està fet bàsicament als Estats Units i Corea on aquesta febre arriba a les cotes més altes.
Veure aquestes fotografies m'ha fet pensar en quin és el moment en què els nens senten aquesta necessitat. Perquè, observant els pares del meu voltant, cap d'ells s'ha decidit per pintar l'habitació de color rosa si és una nena o de color blau si és un nen. No crec que sigui a casa on se'ls inclini cap aquí. Crec que la pressió ve de fora, i molt sovint s'acaben reproduint els clixés sense ser-ne massa conscients. Perquè sovint no hi ha opció.
Les marques publicitàries són les que hi tenen molt a veure. I les botigues de roba, que tenen la secció nen i nena diferenciada ja des dels primers mesos. Jo no trobo el sentit a que es pregunti per a qui és un pijama o uns pantalons. Però hi ha marques (la majoria) en que la línia bàsica de recent nascut és basa en el color blau i el rosa.
Sabent això, jo vaig dir als coneguts que evitessin el rosa, sempre que fos possible. Perquè sabia que, tot i això, rebria molta roba d'aquest color, com ha estat el cas. (La gent gran, sobretot, regala molt rosa). I no em queixo, ja m'agrada vestir-la "de nena" de tant en tant. I he de reconèixer que m'està agradant la Hello Kitty.
Tot i això, la gran majoria de roba que tinc seria aprofitable en cas que tingués un nen més endavant.
Un altre tema és el fet que, socialment, està millor vist que una nena porti roba de nen que no a la inversa. És a dir, per molt bona voluntat que s'hi posi, un nen amb un pijama rosa de volantets fa venir ganes de riure. I això que, fins a principis del segle passat, el color rosa estava associat a la masculinitat, ja que es considerava que era un color vermell rebaixat, i tenia simbologia de virilitat.
En canvi el cas contrari no sembla tan descabellat.. A mi em va deixar roba una amiga que havia tingut un nen, i no m'he sentit incòmoda portant a la meva filla amb pijames blaus i marrons amb dibuixos de motos i avions.
Clar que la petita encara no es podia pronunciar al respecte.
Veurem què passa més endavant.
Però em sembla que puc afirmar que no convertiré la seva habitació en un mausoleu de color rosa. Quin mal als ulls!

Imatge de JeongMee-Yoon del projecte Pink-blue-project

27 de setembre de 2010

No em menja

Un cop refets de la maleïda "passa", anem tornant a la normalitat.
Bé, poc a poc i amb alguns canvis.
Des de fa uns dies (ja havia començat una mica abans de la malaltia) noto que la meva filla ha deixat de menjar.
Mai havia pres gran quantitats, però menjava de tot i sovint s'ho acabava tot. Ara ja fa uns dies que amb dos o tres cullerades ja en té prou.
No estic gens alarmada perquè sé que, contràriament al que diu molta gent, els nens no mengen cada vegada més, sinó cada vegada menys (proporcionalment al seu pes). He llegit el llibre de Mi niño no me come del Carlos González, on explica clarament com els nens durant els primers quatre mesos dediquen el 27 % del que mengen a créixer. En canvi, entre els cinc i els dotze mesos, només el 5 %. I després, menys, ja que el seu creixement es ralentitza.
Per tant, al voltant de l'any els nens necessiten molt menys menjar. I ja no tenen tanta gana.
El llibre també diu moltes altres coses interessants, però com diu l'autor, bàsicament tot es redueix a una sola frase: "No obligue a comer a su hijo. No le obligue jamás, por ningún método, bajo ninguna circunstancia, por ningún motivo."
Clar que això pot semblar difícil d'entendre, a mi em dol quan veig que ja en té prou amb molt poquet. Però tenia clar des del principi que no volia eternitzar el tema dels menjars, ni fer números de pallassos per entretenir-la i que obris la boca per embotir-li la cullera.
I ara que m'hi trobo no ho estic fent. A més, almenys la meva petita, és molt clara quan no en vol més: tanca la boca ben tancada i fa que no amb el cap. I la respecto.
Ja li tornarà la gana, espero.
Ah! I sempre hi ha una excepció! Avui ha estat el primer dia en que s'ha quedat a dinar a la guarderia i allí sí que s'ha acabat tot el menjar que li havia preparat (i havia sigut moooolt optimista en quant a la quantitat). Què ho fa? Perquè allí també té els mateixos mesos que a casa i dedica el mateix tant per cent a créixer..... O serà que allí no té la popa??

Imatge de Richard Wilkinson

23 de setembre de 2010

Com a mosques

Jo era molt positiva respecte a la possibilitat que potser no es ficaria tan malalta com deia la gent un cop portés la meva filla a la guarderia. Pensava que no seria tan greu. I sí que ho és.
Va passar dues nits de febre la setmana passada, i aquesta setmana ha tingut vòmits i diarrea. Veure-la vomitar ha estat dur, i olorar les caques descomposades quan la canviàvem també. La nit que va vomitar vaig haver-la de dormir en braços, sense pit, perquè no en volia.
Pobreta.
Seguint els consells del pediatre, no li donem cap medicament. El menjar habitual de sempre, poc i sovint. I la lactància, com sempre, ja que l'ajudarà a recuperar-se més ràpid.
Quan la veig patir sempre dic que donaria el que fos per passar-ho jo. I aquest cop, així ha estat. Jo i son pare també hem caigut darrere seu com a mosques. Però amb una intensitat multiplicada per dos. Suposo que deu ser una mena de justícia poètica, això de passar-nos la seva passa, perquè ens adonem de lo malament que ho passa per portar-la, sense haver-li demanat l'opinió, a la guarderia.
També hi ha coses bones, sé que s'ho passa bé, però això de les malalties és un inconvenient molt gran.
Jo estic bastant bé, no ho he agafat gaire fort, però el meu home sí. Bé, jo tinc la teoria de que les dones sempre som molt més sofertes que els homes en aquests temes, i més ara que sóc mare, ja que la perspectiva d'estar tot un dia al llit és totalment utòpica. Estem malaltes, però fem el mateix. En canvi ells, sovint sembla que s'han de morir en pic tenen unes dècimes de febre.
I així estem. Tots a casa.

20 de setembre de 2010

Recuperant la figura

No vaig guanyar un pes excessiu durant l'embaràs. Uns nou quilets, que jo penso que és poc. Ens tenen molt controlades, massa, a mi inclús em van "renyar" una mica en ocasions, quan era lògic que estava seguint un camí bastant bo.
Sí que tenia més gana, però el fet de tenir un fill al ventre que s'alimentava a través meu em feia menjar productes sans.
Quan realment he descobert el que és tenir una fam voraç és amb la lactància.
Menjo molt més ara que durant l'embaràs! He d'esmorzar dues vegades, no em salto mai el berenar, abans d'anar a dormir sovint em faig llet amb cereals....
I tot i això, ja fa molts mesos que el meu pes és igual que el d'abans de quedar-me embarassada, inclús una mica menys. I observant d'altres mares, veig que això és molt habitual.
Crec que hi ha molts motius que ho expliquen: el no parar quietes durant el dia, dormir poc, portar una dieta sana... Una mare deia que ella feia: "la dieta de la María, que no em deixa dormir de nit ni de día!".
Però hi ha un motiu que hi té molt a veure: la lactància! Està comprovat que ajuda a recuperar la figura: es cremen unes 500 calories cada dia! Sí, sí, la popa també és una dieta!
Clar que, tot i haver perdut pes, s'ha de dir que el cos no és el mateix que abans de l'embaràs. Les caderes són més amples, els pits no són el que eren... Però no em queixo.
Vist això no entenc perquè tantes famoses decideixen donar biberons per poder així començar a fer esport i dieta pocs dies després d'haver parit. Amb una mica més de paciència, alimentació sana i lactància, es perd també el pes acumulat durant l'embaràs i d'una forma molt més sana!!

Imatge de McKibilo

17 de setembre de 2010

Segona setmana de guarderia




I de moment la meva petita ja ha recopilat.....




1.- Dos nits de febre.
2.- Una mossegada de les que es queden marcades, perquè li volia robar la galeta a un nen.
3.- Embrutar moltíssim la roba.
4.- Dormir més hores de migdiada que mai.
5.- Aprendre a picar de mans.
6.-...... i un nòvio!!!
Sí, sí, es veu que hi ha un nen al que té idolatrat i el segueix per tot arreu. Em diuen que si plora i la porten on és el nen, deixa de plorar en sec i s'hi vol tirar a sobre. Em fa gràcia, tot i que no comptava en que tingués aquest tipus d'affaires tant aviat....

I jo també he fet bastantes coses aquesta setmana, impensables de fer abans!!
1.- He treballat molt. Tant dins com fora de la feina, m'havia de posar les piles!
2.- M'he anat a depilar com cal, a l'esteticista i no amb la gillette mal passada com fins ara.
3.- He demanat hora per fer-me una pedicura la setmana que ve. Perquè m'ha vingut de gust i els meus peus ho necessiten!
4.- He fet conserva amb les tomates de l'hort.
5.- He recuperat l'hàbit d'esmorzar llegint el diari! Impagable.
6.- Estic llegint un llibre amb una continuació de dies seguits, no com fins ara que quan l'obria ja no m'enrecordava de què anava la història.

I això que ella només hi ha estat unes horetes, a la guarderia. Clar que després a casa ha dormit molt.
Avui ja l'he deixat fins a les 12 perquè durant la setmana s'ha anat adaptant bé. Plora quan la deixem al matí, però al cap d'uns instants juga tranquil.la (l'espiem!, je je).
Encara no l'he deixat cap dia a dinar, la setmana que ve ho provarem.

Imatge de Selena Guardi

15 de setembre de 2010

Llibre a mida

Aquest cap de setmana en el qual la petita ha estat malalta hem estat tot el dia a casa. I a més, amb la nena dormint quasi tota l'estona. Això ens ha deixat bastant temps per a dedicar-nos a nosaltres, mirar sèries (sóc seguidora d'unes quantes), llegir, ordenar....
I aquests dies tan casolans també han servit per fer manualitats: li hem fet un llibre personalitzat, que recomano molt de fer!
Es tracta de crear una història feta a mida per a ells, amb les coses que fan en el seu dia a dia, per exemple. Tenia moltes revistes de maternitat i puericultura, on he trobat moltes imatges xules: nens menjant, objectes, la classe d'una guarderia, un nen dormint, popant, jugant... I ho hem anat enganxant. Entremig, hem ficat textures diferents fetes amb roba, paper d'alumini, paper d'embolicar...
Nosaltres vam gaudir molt fent-lo, i a ella li ha agradat molt. S'ha de veure si l'èxit continua passats els primers dies, però crec que pot ser molt divertit i alhora educatiu en aprendre els noms de les seves activitats quotidianes.
Us animo a fer-lo!
A més, és molt fàcil! Només cal una llibreta amb pàgines de cartolina i moltes revistes per retallar fotografies.
També he vist que hi ha gent que ho fa amb fotografies del seu propi fill, de la casa i de la família. Crec que també pot estar bé, més endavant ho provaré.

13 de setembre de 2010

Ja són aquí...

El segon dia de portar-la a la guarderia, la petita ja es va despertar amb un moc penjant del nas.
No li vaig donar gaire importància perquè durant el dia la cosa no va anar a més.
Però el cap de setmana el virus s'ha manifestat obertament. El divendres a la nit el termòmetre marcava 38,3 i els mocs anaven en augment.
De fet, no sé encara si és febre o no. Hi ha gent que diu que en els nadons fins a 38,5 és febrícula. Sigui el que sigui, li vam donar l'apiretal, i va passar una millor nit.
Durant el dia, es va mantenir normal, sense febre. Molts mocs, això sí. Ja entenc perquè als nens se'ls hi diu mocosos. I moltes mares m'han dit que serà així durant tot l'hivern...espero que no tinguin raó.
Ens ha tocat fer molt ús del suero i l'aspirador nasal, que feia temps que teníem abandonats! I a ella no li agrada gens! Plorava enrabiada cada cop que ens endevinava les intencions...
A pesar de tot, però, ha estat juganera, i ha menjat bé.
Però dissabte a la nit una altra vegada va pujar la temperatura, amb una mica de febrícula. Més apiretal i tot en ordre.
I durant el dia, diumenge, també normal. Més tranquil·la i dormidora, però bé. I a la nit ja gens de febre.
Per sort ha estat una febre nocturna, que ha durat només dos dies.
Però es pot considerar que és la seva segona malaltia. No culpo la guarderia com a causant, tot i que segur que hi té molt a veure. A més ha coincidit que aquesta setmana hi ha hagut un canvi de temps, i tot plegat ha estat irresistible pels virus.
Com es veu, m'he pres aquesta segona malaltia amb més serenitat que la primera. L'experiència és un grau, ella és més gran i la magnitud de la malaltia ha estat menor. És el que té el temps, que ens va curtint!

Imatge de shutterstock.com

11 de setembre de 2010

Deu mesos

En aquest mes no hi ha hagut grans novetats en el seu desenvolupament. Bé, segur que sí, els nens aprenen i canvien cada dia, però em refereixo a què la seva mobilitat, comunicació i aparença física no han sofert grans canvis. Bàsicament ha consolidat el gateig en estar plantada. Si té una tauleta o un punt de recolzament a prop va fent passets i recorre bastant distància.

El joc sí que ha evolucionat molt. Em sorprèn lo molt que s'estima a la seva nina, quan l'agafa l'apreta fort com si li fes una gran abraçada i li fa petonets. I mostra molta atenció als llibres, gira pàgina i comença a senyalar els dibuixos que li fan més gràcia o que sempre anomenem.

La son durant el dia també s'ha consolidat molt. Dorm una horeta a mig matí i després una hora més a la tarda. I a les nits, a les nou la faig adormir amb la meva anestèsia particular i dorm al seu bressol unes quantes horetes. Als matins sempre ens despertem tres al llit, per tant, hi ha algun moment en què es produeix el traspàs, tot i que jo no en sóc molt conscient. Dormim bé. Tot i això, noto que s'està molta estona al pit durant la nit, no el deixa anar!

Cada cop és més autònoma amb l'alimentació, sap menjar moltes coses amb les seves manetes (tot i que s'embruta moltíssim i li cau a terra la meitat) i també menja bé els triturats. Hi ha dies en què no mostra tenir gens de gana i amb quatre cullerades en té prou. D'altres en que he d'anar traient més coses sobre la marxa perquè tot ho vol tastar: tomata, pèsols, trossets de peix, pastanaga, cogombre, fruites variades...

De la resta, la novetat més important ha estat l'inici a la guarderia. Estem encara amb adaptació, i seguirà així una setmana més com a mínim.

9 de setembre de 2010

Les papallones

De moment no ha plorat cap dia quan l'hem deixat al matí a la guarderia. La professora l'agafa amb braços, nosaltres li donem un petonet i marxem.
Bé, no marxem del tot. Ens quedem un momentet per espiar on la deixen i què fa. I la veritat és que sembla encantada. Li col.loquen una panera dels tresors enorme al davant i ella comença a investigar.
En anar-la a buscar, tampoc l'he vist plorar. Però ha estat per pura sort. Perquè, lògicament, sí que ha plorat. I el segon dia més que el primer. La professora diu que va plorant a estonetes, com fan tots.
Estem fent una adaptació progressiva i de moment la deixem dues hores. Poc a poc anirem allargant. Segons com l'anem veient a ella.
L'estona en que ella està allí tinc sentiments de tot tipus. Però en general estic tranquil.la. I tot i que quan arriba l'hora hi vaig ben ràpid! L'edifici de la guarderia és molt gran, però jo quan entro a buscar-la només tinc un raconet al cap: el de la classe de les papallones, i me n'hi vaig directa amb el cor en un puny. Més endavant aniré fixant-me amb més coses, sé que a fora de la classe hi ha una pissarra on expliquen les activitats del dia, però aquests dies no m'hi he ni fixat! Només tinc ulls per ella quan arribo!
Quan me la donen té els ulls una mica vermells, i fa molta olor de colònia. No se'm tira desesperada als braços, però em fa un gran somriure i se m'arrapa fort. Però aquests primers dies acte seguit se m'ha quedat dormidíssima al cotxet. Deu estar esgotada de tants estímuls!


Imatge de Eleonora

3 de setembre de 2010

1, 2, 3... Guarderia


Ja som al setembre i ben aviat la meva filla començarà la guarderia. La setmana que ve.
Ahir a la nit vam tenir la reunió informativa, vam conèixer a l'equip directiu, a les professores, el centre... Em va semblar tot molt bé.
De fet, estic molt convençuda de portar-la i positiva respecte a com s'hi trobarà. Aquestes bones expectatives de moment es basen en:



1. Són 14 alumnes per aula, vigilats per dos professores. Crec que és una bona proporció, sobretot comparant amb el que passa en altres llocs.
2. La portaré poques hores, 3 al matí, tot i que algun dia s'haurà de quedar a dinar.
3. El projecte educatiu del centre m'agrada molt. Dedicaran poc temps a fer fitxes i més a potenciar l'experimentació del nen.
4. Sembla que l'equip és emprenedor i amb idees innovadores. Vaig estar d'acord amb el que ahir van comentar sobre alguns aspectes de la criança.
5. Les instal.lacions són bastant noves.
6. La meva filla coneixerà nens nous, i tot i que encara no juguin junts, crec que estarà contenta envoltada de peques.
7. Tindrà moltes joguines noves per jugar i aprendrà a compartir-les.
8. Jo em podré centrar més en la feina i en mi.

Clar que també hi ha aspectes no tant positius...
1. Em sap greu instaurar a la meva filla una rutina tant aviat. Ara els dies són anàrquics, dorm fins tard als matins.... I a partir d'ara, a les vuit ja tots de peu! I pensar que això serà així ja gairebé per sempre... que poc li ha durat la bona vida!!!
2. Encara no camina. I potser per això estarà en desavantatge en una classe on ella serà de les més petites. Els primers mesos, sobretot, crec que es notarà molt la diferència entre uns i altres.
3. La possibilitat d'agafar més malalties en estar en contacte amb tants nens. Creuem els dits!
4. Els plors que haurà de fer abans no s'acostumi a saber que la deixem allí només una estona i que després, sempre, tornem a buscar-la!

Bé, ja es veu com de moment pesa més lo positiu que lo negatiu. A veure que explico la setmana que ve!

1 de setembre de 2010

El suport a les mares

Durant les primeres setmanes de vida de la meva filla anava una tarda a la setmana a un grup de lactància. Va ser una gran ajuda per mi ja que era l'època més dura, quan tenia més dubtes i problemes, i poder parlar-ne durant una estona em va servir molt.
Suposo que en ciutats més grans hi ha grups actius durant tot l'any on es poden reunir les mares, però el lloc on jo visc és petit i per tant va ser una sort que s'organitzés el grup just en aquell moment. M'hagués agradat que durés més temps, ja que era una estona agradable en que la infermera ens assessorava sobre molts temes i compartíem vivències amb d'altres mares.
A finals de juny vam fer una trobada de totes les mares que havien assistit a aquests cursos i vam poder comprovar com creixien els petits i com la nostra relació amb la lactància anava canviant.
Sovint em pregunto de que depèn l'èxit de la lactància. Cada cas és un món, però jo crec que el principal motiu és que la mare tingui la voluntat de voler alimentar el fill amb la seva llet. I tenir una bona informació al respecte, prèvia al part, sobre com funciona la lactància.
Però hi ha tants casos de mares que sí volien alletar i no ha estat possible per varies causes, que estic convençuda de que hi ha factors externs que hi contribueixen molt: que les primeres hores de vida s'hagi propiciat el contacte de la mare i el nadó, un entorn favorable (familiars que també han donat pit, que s'hagin informat sobre el tema)...
Un altre factor molt important és la reincorporació a la feina. En el nostre país, la precària baixa laboral per maternitat obliga a moltes mares a interrompre la lactància a partir del quart mes.
I també considero molt important una bona entesa amb el pediatre i que aquest estigui a favor de la lactància. Que els professionals de la salut recolzin a la mare (com per exemple amb els grups de lactància) i que en les revisions dels primers mesos s'informi amb claredat és clau per a que les mares tinguem la confiança per seguir amb l'alletament. I fa que donar el pit no sembli una carrera de salt d'obstacles!
En el meu cas tots aquests factors externs han estat positius, i estic molt contenta de portar, de moment, nou mesos i mig donant popa a la meva filla!