14 de març de 2011

La meva padrina

Arran de les mirades a la criança del passat que fa el blog de lamama, he anat preguntant a la meva padrina com era el seu dia a dia en la criança dels seus cinc fills. Tots nens i nascuts en un període de dotze anys.

I així és com va viure l'embaràs i l'alletament una dona d'un petit poble del pla de Lleida fa seixanta anys:

1.- L'embaràs. Va tenir el primer fill amb 19 anys, i l'últim amb 31. Aleshores no es feien cap tipus de control. Segons m'ha dit, sabia que estava embarassada quan la gent li deia que feia molt goig, ja que "li sentava molt bé el criar". Per saber la data prevista de part, contaven diferent que nosaltres: ella contava vuit mesos endavant tenint en compte el dia que havia de venir-li la regla.

2.- L'alletament. A tots els fills els hi va donar popa durant uns 14 mesos, menys al petit, al que "només" li va donar onze. Els hi donava a demanda. Entre l'embaràs del primer fill i el meu pare, diu que "no se li van assecar els pits" ja que va quedar-se embarassada de nou sense haver tingut la regla.
Ella sempre tenia molta llet, i just uns cinc mesos després del naixement del meu pare va morir una dona de part al poble. La meva padrina es va anar a oferir per a alletar al nen i li va fer de dida un mes i mig. Durant el dia anava a casa del nen cada tres hores per a donar-li a mamar i, a la nit, quan el nen plorava, li portaven a casa. Així doncs, el meu pare té un germà de llet.
El problema va ser que al cap de poc temps d'alletar als dos nens, a la meva padrina se li va "cascar" un pit. Tenia una part d'un pit molt dur i febres molt altes, no es podia aixecar del llit. Es col.locava draps d'aigua calenta però ni així li marxava. Al final, el metge del poble li va obrir el pit amb un bisturí, al viu. Només d'imaginar-m'ho ja tremolo! Quines solucions més bèsties tenien abans per les mastitis! El pit se li va recuperar, va poder seguir alletant, però ella es va notar que ja mai més va tenir tanta llet com en l'altre pit.
Tot i això, ella sempre m'ha parlat molt bé del fet de donar el pit. Diu que la llet de la mare és la millor i sempre em fica com a exemple el fet que estar criat al pit va ser el que va curar al meu pare quan de petit es va posar molt malalt a causa d'una al·lèrgia a una vacuna. El metge, en anar-lo a veure, li va preguntar: "com està criat, al pit o al biberó'?" Quan la meva padrina li va dir que al pit, va dir: "així potser el salvarem". Però per a que us feu a la idea de lo malament que estava el meu pare, el metge, al marxar, li va dir a una de les tietes: "quan jo arribi al final del carrer, aquest nen serà mort". Sortosament estava molt equivocat!!

3.- El "destete". Tot i ser tan defensora de l'alletament, aquesta és la mateixa padrina que em diu que la petita "ja és massa gran per popar". Quan li pregunto com ho va fer ella per a deslletar-los, diu que quan creia que havia arribat el moment, durant el dia era molt fàcil ja que els distreia amb qualsevol cosa "els hi deia que se m'havia menjat la popa el gat". I a la nit, quan es despertaven, feia anar a una de les tietes a calmar-los. Ploraven unes dues nits, i després ja no pensaven més amb la popa. El cas del fill petit és diferent. Una vegada quan popava li va fer una forta mossegada i ella va fer un crit que segons sembla va espantar tant al nen que ja no va voler popar més. "Ni que intentés donar-li el pit a les fosques, no el volia". Però quan van ser deslletats, ja tots eren suficientment grans per menjar el que hi havia a taula o el que feien exprés per ells, com les papilles fetes amb llet i farina de casa torrada.

Avui en dia, tenir cinc fills en tant poc temps ens suposaria un gran daltabaix. Abans, tot s'anava fent. Hi havia moltes mans en una casa per ajudar, tot s'aprofitava d'un fill a un altre, el temps era més pausat... D'altres temps!!

15 comentaris:

  1. La veritat és que les dones d'abans eren d'admirar. Cuidaven un munt de fills, als pares, moltes treballaven al camp i a sobre feien totes les feines de casa perquè clar, els homes d'abans no podien agafar ni una escombra perquè tot això era cosa de dones.

    La meva àvia va tenir tres fills. Amb el primer gairebé va morir (al meu avi li van arribar a donar l'opció de triar entre nen o dona) i tot i així després en va tenir dos més. Cuidava dels nens, dels seus pares, d'alguna de les seves germanes i a dia d'avui encara ho recorda tot amb un somriure.

    De vegades m'agradaria ser com ella perquè reconec que hi ha molts dies que me'ls passo rondinant amb la sensació que no arribo a tot :-(

    Això sí, la meva àvia ho va passar tan malament donant pit als seus fills que quan vaig dir que jo donaria biberó va ser de les poques persones que no em va mirar com si fos la pitjor mare del món mundial.

    ResponElimina
  2. Quina sorpresa! M'ha agradat moltíssim! Primera reflexió...sense llegir tots els llibres que llegim nosaltres, ni les recomanacions de la OMS, li va donar el pit força temps a tots el nens! I sembla que tenia molta més seguretat en les seves decisions, aquesta és la impressió que dóna el que dius.
    El que m'ha agradat més, ara que estic amb el tema de les dides, és trobar, per fi, el testimoni que buscava d'una dida desinteressada...vull dir, d'un alletament comunitari real, simplement per ajudar a tirar endavant una criatura...
    Proposo un exercici a les mares blocaires que llegeixin aquest post, perquè no pregunteu a les àvies, a veure com s'ho feien?... seria bonic tenir més testimonis! Algú s'anima? ;)

    ResponElimina
  3. Sí, a mi també m'agradaria llegir més sobre les nostres padrines!
    Esther, que fort lo del primer part de la teva àvia! i lo de l'alletament m'ha deixat intrigada! Ens ho has d'explicar!!!

    ResponElimina
  4. Com tu dius eren temps més pausats en que les coses es deixaven fer, tot anava arribant. Ara si, tenim més informació, però això ens genera més dubtes. De vegades només deixant que les coses vagin passant n'hi hauria prou.

    Jo només vaig conèixer una de les meves àvies i l'altra va morir quan jo tenia 13 anys. Sempre les he admirat molt: van tirar endavant amb quatre fills cadascuna, una va estar empresonada i despres desterrada del poble i per tant separada de la familia. L'altra va deixar la seva terra amb un dels fills acabat de néixer. No ho van tenir fàcil, però quan miro fotos d'elles acostumen a sortir rient i això em fa pensar que sabien disfrutar del que tenien. O així vull pensar-ho!

    Gràcies pel post, m'has fet pensar en elles! Un petó!

    ResponElimina
  5. Quina història més maca! Totalment d'acord, la vida, el temps, s'ho prenien d'una altra manera

    ResponElimina
  6. M'ha agradat molt aquesta entrada, molt tendra. És increïble les diferències de llavors i d'ara, sobretot en la seguretat de les mares i l'instint de saber què cal fer a cada moment. Jo em sento força perduda, vull refiar-me dels pediatres, però sé que cadascú diu coses diferents i això em fa dubtar encara més. De vegades la falta de recursos, d'informació o d'avenços fa les coses més fàcils. Feien el que els sortia del cor i no fallaven.

    ResponElimina
  7. Sensacional la entrada. Fa dies que no comento res però no per falta de ganes, sinó d'inspiració. Amb aquesta entrada me les has fet tornar! És un fantàstic exemple del perquè els blogs no moriran mai. Ens permet transmetre idees, sensacions i experiències amb rapidesa i compartim els coneixements, com aquestes pinzellades de la teva padrina, que veig que a tots ens han agradat moltíssim. Felicitats!

    ResponElimina
  8. Bueno, no ho va passar massa bé amb l'alletament. El meu tiet gran (el que va costar tant de dur al món) va pesar gairebé 6 quilos i sempre tenia gana. No la deixava descansar mai i a més els pits li feien molt mal, se li van fer grietes (de fet els mugrons li sagnaven), va passar per diferents mastitis... Vaja, que pel que sé va ser una odissea. Tot i així amb la meva mare va repetir però amb el tercer ja va dir que prou, va donar biberó i va quedar encantada.

    Per això quan jo vaig dir que donaria biberó va estar molt contenta. Imagino que va pensar en tot el que va passar ella i no ho volia per la seva neta tot i que no tenia perquè passar-me clar...

    ResponElimina
  9. Molt maca aquesta conversa amb la teva padrina. Ajuda a admirar si es pot més a les dones d'abans i a desdramatitzar els aconteixaments, si destetes, destetes, no cal fer un drama. Jo he alletat als meus fills amb el pit, he estat molt feliç de fer-ho però soc molt respectuosa amb qui deicideix no fer-ho. No es pot imposar la voluntat de ningú ni fer drames del no res. Bonissima entrada.

    ResponElimina
  10. Molt maco! en sé d'una que ha estat molt contenta de llegir-ho. per cert, qui són els dos nens de la foto?

    ResponElimina
  11. M'alegra molt que us hagi agradat aquesta història!
    A vegades, allò més particular i personal és el que més ens fa reflexionar arrel de fets generals com en aquest cas la criança en les dècades passades.
    Haver-me decidit a fer aquest petit homenatge a la meva padrina ha valgut molt la pena!

    ResponElimina
  12. Jo també he tingut aquesta conversa amb la meva àvia. Va alletar sis fills fins l'any, però si quan arribava l'any es trobava que era l'hivern, ho allargava fins la primavera per protegir més els nens dels refredats.
    He flipat amb la conversa amb el metge, jo crec que és una llegenda urbana... perquè la meva àvia l'explica exacta! La meva mare va tenir una pulmonia i el metge també va preguntar si era criada al pit. La meva mare es va salvar. I més tard, també es va salvar d'una meningitis que encara avui és mortal. Mai sabrem si va ser gràcies al pit. M'imagino que en aquest punt els antibiòtics van ser crucials.

    També està molt contenta de veure que li dono el pit a la meva filla d'11 mesos, perquè les seves filles i les seves joves no el van donar (els anys 70 i 80...), i em fa igual que a teva padrina: diu que a partir dels 14 o 16 mesos ja són massa grans per popar.

    En el meu cas no crec que vegi la seva besnéta popar amb 16 mesos, perquè la nena em mossega massa i crec que quan arribem a l'any plegarem veles!

    ResponElimina
  13. Hola, com em podria posar en contacte amb tu? Estic fent un reportatge per la ràdio sobre les dides. He llegit el blog i els comentaris i m'interessaria contactar amb alguna dona que havia fet de dida. Em podries donar el teu correu per a poder posar-me en contacte i en parlem? Gràcies.

    ResponElimina
  14. Adriana,
    pots enviar-me un correu a onavis79@yahoo.es
    i en parlem!

    ResponElimina
  15. Ostres aquesta entrada m havia passat per alt (perdoneu les faltes ara nomes tinc un braç disponible i un teclat estrany, en tot cas no es el meu!!!)
    M'ha agradat molt l'entrada! La meva sogra va tenir 5 crios en 6 anys! i un de mes gran un parell d'anys abans o sigui 6 en 8+-!! ella al que mes pit va donar va ser al primer 18m exclusivament LME segons diu tastava coses d la taula pero res suficient! i el tio amb 8mesos pesava 14 kilos! i despres em diuen a mi que tinc lllet condensada!! justament ahir en parlavem!
    Per lo de la dida la meva avia (83anys) t un germa de llet, era un nen abandonat a l'orfenat nomes neixer i diuen que el van portar a casa la padrina dins d'una caixa d sabates i cotonet!!! Les monjes el donaven per mort pero la padrina el va pujar i al final el van adoptar!
    En tot cas tenim molt a aprendre de les padrines q sense llibres ni pediatres especialitzats se'n sortien de meravella!!

    ResponElimina