La meva padrina

Arran de les mirades a la criança del passat que fa el blog de lamama, he anat preguntant a la meva padrina com era el seu dia a dia en la criança dels seus cinc fills. Tots nens i nascuts en un període de dotze anys.

I així és com va viure l'embaràs i l'alletament una dona d'un petit poble del pla de Lleida fa seixanta anys:

1.- L'embaràs. Va tenir el primer fill amb 19 anys, i l'últim amb 31. Aleshores no es feien cap tipus de control. Segons m'ha dit, sabia que estava embarassada quan la gent li deia que feia molt goig, ja que "li sentava molt bé el criar". Per saber la data prevista de part, contaven diferent que nosaltres: ella contava vuit mesos endavant tenint en compte el dia que havia de venir-li la regla.

2.- L'alletament. A tots els fills els hi va donar popa durant uns 14 mesos, menys al petit, al que "només" li va donar onze. Els hi donava a demanda. Entre l'embaràs del primer fill i el meu pare, diu que "no se li van assecar els pits" ja que va quedar-se embarassada de nou sense haver tingut la regla.
Ella sempre tenia molta llet, i just uns cinc mesos després del naixement del meu pare va morir una dona de part al poble. La meva padrina es va anar a oferir per a alletar al nen i li va fer de dida un mes i mig. Durant el dia anava a casa del nen cada tres hores per a donar-li a mamar i, a la nit, quan el nen plorava, li portaven a casa. Així doncs, el meu pare té un germà de llet.
El problema va ser que al cap de poc temps d'alletar als dos nens, a la meva padrina se li va "cascar" un pit. Tenia una part d'un pit molt dur i febres molt altes, no es podia aixecar del llit. Es col.locava draps d'aigua calenta però ni així li marxava. Al final, el metge del poble li va obrir el pit amb un bisturí, al viu. Només d'imaginar-m'ho ja tremolo! Quines solucions més bèsties tenien abans per les mastitis! El pit se li va recuperar, va poder seguir alletant, però ella es va notar que ja mai més va tenir tanta llet com en l'altre pit.
Tot i això, ella sempre m'ha parlat molt bé del fet de donar el pit. Diu que la llet de la mare és la millor i sempre em fica com a exemple el fet que estar criat al pit va ser el que va curar al meu pare quan de petit es va posar molt malalt a causa d'una al·lèrgia a una vacuna. El metge, en anar-lo a veure, li va preguntar: "com està criat, al pit o al biberó'?" Quan la meva padrina li va dir que al pit, va dir: "així potser el salvarem". Però per a que us feu a la idea de lo malament que estava el meu pare, el metge, al marxar, li va dir a una de les tietes: "quan jo arribi al final del carrer, aquest nen serà mort". Sortosament estava molt equivocat!!

3.- El "destete". Tot i ser tan defensora de l'alletament, aquesta és la mateixa padrina que em diu que la petita "ja és massa gran per popar". Quan li pregunto com ho va fer ella per a deslletar-los, diu que quan creia que havia arribat el moment, durant el dia era molt fàcil ja que els distreia amb qualsevol cosa "els hi deia que se m'havia menjat la popa el gat". I a la nit, quan es despertaven, feia anar a una de les tietes a calmar-los. Ploraven unes dues nits, i després ja no pensaven més amb la popa. El cas del fill petit és diferent. Una vegada quan popava li va fer una forta mossegada i ella va fer un crit que segons sembla va espantar tant al nen que ja no va voler popar més. "Ni que intentés donar-li el pit a les fosques, no el volia". Però quan van ser deslletats, ja tots eren suficientment grans per menjar el que hi havia a taula o el que feien exprés per ells, com les papilles fetes amb llet i farina de casa torrada.

Avui en dia, tenir cinc fills en tant poc temps ens suposaria un gran daltabaix. Abans, tot s'anava fent. Hi havia moltes mans en una casa per ajudar, tot s'aprofitava d'un fill a un altre, el temps era més pausat... D'altres temps!!