Em sé quasi tots els noms dels nens que van a la classe de la meva filla a la guarderia. Però només el nom de dos o tres mares o pares.La resta són "el pare de la Marina", "la mare de la Carla", "la mare de l'Arnau"...
El noms de les mares me'ls sé només si ja les coneixia d'abans o, com és el cas d'algunes, si vam coincidir a les classes de preparació al part.
Amb les que anava a les classes de massatges per nadons, ja les conec per ser les mares dels seus fills. El que marca la diferència és si les he conegut abans o després del part. És una mica trist! A vegades sí que pregunto el nom, però amb algunes em fa cosa, ja que fa molts mesos que parlem breument mentre fiquem l'abric als petits i trobo molt brusc que ara, de sobte, els hi pregunti el nom.
I crec que molta gent tampoc sap el meu. Alguna vegada m'han cridat pel nom de la meva filla (i a ella pel meu, també s'ha de dir). Un dia em van trucar de la guarderia dient que jo (amb el meu nom) estava a 38 de febre i que "m'anés" a buscar! Clar que era al principi, devien portar un bon embolic entre tants noms!
A propòsit d'això, s'hi suma el fet que fa pocs anys que visc en aquest poble, no és la meva ciutat natal. Com que molta gent del carrer no em coneix, sóc bàsicament "dona de" i ara, "mare de".
L'únic lloc on continuo sent jo és a la meva feina, en una altra ciutat. Allí inclòs hi ha gent que no sap que sóc mare. Però també se'm fa estrany. Hi hauria d'haver un terme mitjà!
jo el que trobo curiós es la perdua d'identitat pel fet de ser mare...ja no ets "fulanita", sino la mare de.... es com si deixesis d'existir com a esser individual....
ResponEliminamica en mica! jo vaig néixer al poble on visc i això ajuda, però entre les mares de l'escola, molts de fora, també soc "la mare de...". Però de mica en mica ens hem anat coneixent, ens hem preguntat el nom i ara ja són poquetes les que no es diuen pel nom.
ResponEliminaNo crec que sigui tant una pèrdua d'identitat (tot i que de vegades pot semblar-ho, sobretot els primers mesos, que et fa la impressió que només fas de mare) com una manera de facilitar les coses.
Ah, això si, encara hi ha alguns nens de l'escola que em diuen pel nom de les meves filles. Però mira, "gajes del oficio"!
je,je,je es cert. Jo soc super despistada amb els noms. I no recordo gairebé cap. A l'agenda del mòbil intento posar el nom de la mare juntament amb la coletilla mare de... així m'enrecordo. Perquè els noms val, però els cognoms ni per asomo! De totes maneres es normal. El vincle en comú per començara a ser conegudes i en alguns casos amigues (aqui ja es sap el nom...) son els nens. Si no, segurament no ens haguessim conegut.
ResponEliminaEm passa exactament el mateix. Com diu LadyA s'ha perdut la identitat però jo crec que a la societat en general. La gent ja no es presenta de manera educada ni presenta el que té el costat. Sembla com una por a donar-se a conèixer
ResponElimina