Tot i que la petita va començar a caminar als onze mesos, fa poc que comencem a aventurar-nos que camini pel carrer distàncies considerables.
Fins ara, la seva experiència caminadora es limitava als espais de casa, distàncies curtes pel carrer, espais públics tancats.... Però des de fa unes setmanes sortim a caminar una estona les dues juntes sense cotxet. O quan tornem de la guarderia, quan estem relativament a prop de casa, la trec del cotxet i a caminar s'ha dit!
A ella li encanta. Una de les primeres coses que fa quan veu que té tanta via lliure per explorar és picar de mans fent un gran somriure. Per ella deu suposar una experiència molt estimulant poder anar caminant sola. Quan fem el passeig per la nostra illa de cases, podem estar ben bé 3/4 d'hora caminant, a tot arreu es para i explora. Normalment no vol agafar-se a la meva maneta, només en contades ocasions.
En la nostra ruta sempre dedica una bona estona a:
1.- Pujar i baixar de les voreres. Són un repte gran. Cau en moltes ocasions, però quan ho supera, està molt orgullosa.
2.- Tocar les bústies de les cases, picant com si fossin un tambor.
3.- Parar-nos a les entrades de cada casa. Són un gran entreteniment. Primer s'hi asseu com si fos una cadira, després hi puja...
4.- Les tapes metàl.liques de l'aigua i de la llum que hi ha a terra també se les mira una bona estona.
5.- Ja es coneix els objectes decoratius interessants de les cases del veïnat. Uns tenen un nan d'aquest de jardí al que sempre anem a saludar. D'altres, uns testos amb forma d'animalets.
6.- Parar-nos a saludar a tots els bup-bup que ens trobem. I això que a mi normalment em fan por!
7.- Tocar les reixes, analitzar els relleus de la paret, observar detingudament elements als quals jo no els hi sé veure l'interès.
I així passem l'estona. El món des de la seva altura em fa fixar en coses en les quals normalment no hi paro atenció. Clar que també n'hi ha de negatives: ara veig molt més les burilles i les caques de gos, n'està ple!
I un tema que em fa patir molt són els cotxes. Per sort a la zona on visc no hi ha gaire trànsit, però em preocupa molt que pugui patir cap accident. Ara, més que mai, no li hem de treure els ulls de sobre. I començar a ensenyar-li que sempre es camina per la vorera i que ens hem d'aturar als semàfors!
Imatge de Arielmac
A ella li encanta. Una de les primeres coses que fa quan veu que té tanta via lliure per explorar és picar de mans fent un gran somriure. Per ella deu suposar una experiència molt estimulant poder anar caminant sola. Quan fem el passeig per la nostra illa de cases, podem estar ben bé 3/4 d'hora caminant, a tot arreu es para i explora. Normalment no vol agafar-se a la meva maneta, només en contades ocasions.
En la nostra ruta sempre dedica una bona estona a:
1.- Pujar i baixar de les voreres. Són un repte gran. Cau en moltes ocasions, però quan ho supera, està molt orgullosa.
2.- Tocar les bústies de les cases, picant com si fossin un tambor.
3.- Parar-nos a les entrades de cada casa. Són un gran entreteniment. Primer s'hi asseu com si fos una cadira, després hi puja...
4.- Les tapes metàl.liques de l'aigua i de la llum que hi ha a terra també se les mira una bona estona.
5.- Ja es coneix els objectes decoratius interessants de les cases del veïnat. Uns tenen un nan d'aquest de jardí al que sempre anem a saludar. D'altres, uns testos amb forma d'animalets.
6.- Parar-nos a saludar a tots els bup-bup que ens trobem. I això que a mi normalment em fan por!
7.- Tocar les reixes, analitzar els relleus de la paret, observar detingudament elements als quals jo no els hi sé veure l'interès.
I així passem l'estona. El món des de la seva altura em fa fixar en coses en les quals normalment no hi paro atenció. Clar que també n'hi ha de negatives: ara veig molt més les burilles i les caques de gos, n'està ple!
I un tema que em fa patir molt són els cotxes. Per sort a la zona on visc no hi ha gaire trànsit, però em preocupa molt que pugui patir cap accident. Ara, més que mai, no li hem de treure els ulls de sobre. I començar a ensenyar-li que sempre es camina per la vorera i que ens hem d'aturar als semàfors!
Imatge de Arielmac
Que comenci a anar soleta és una bona manera de que vagi aprenent a anar amb compte amb els cotxes. Jo he tingut un parell de sustos i encara ara em fan patir: tot i que ja saben que han de creuar per "les ratlles" encara hi ha cops que tenen tantes ganes d'anar al parque que no miren abans de creuar.
ResponEliminaEs una molt bona idea que estimulis a la nena a caminar "llargs" recorreguts. Sino s'apoltronen en el carret!
ResponEliminaJo amb l'Andreu vaig tenir un dia un ensurt bastant gros amb un cotxe i ho vaig passar molt malament però tot i així crec que és important donar-los llibertat per aque mica a mica vagin prenent consciència del perill.
ResponEliminaI tens tota la raó del món que quan vas amb ells descobreixes coses que des de la nostra alçada no podem apreciar.
Mira que són divertits els nens!
A mi també em fa molta ràbia les caques de gos i les colilles. I una altra cosa que abans no donava importància és la gent que creua el carrer amb el semàfor vermell. Com li expliques a un nen que no pot traspassar en vermell, quan la gent adulta no ho respecta?
ResponEliminahola maca, tens tota la rao que des de la nostra alçada no observem el que hi ha a ran de terra, i si hi ha gent molt incivica que no recull mai les caques de gos, ni res per l'estil, per dirte que fins i tot als parcs amb zona per infants hi treuen el gos, amb lo bé que estan els pipicans, peró be, haurem de educar els propietaris.
ResponEliminawww.marietameva.blogspot.com
gracias por pasarte por mi blog!
ResponEliminaespero que no te importe que te conteste en castellano, pues me siento más cómoda.
qué graciosa es tu nena. la verdad es que está en una edad muy rica. yo hacía lo mismo con mi Ferran. al principio la idea de ir sin el carrito me chocaba, pero poco a poco fue fantástico, hasta que llegó el punto, que cuando supo andar estupendamente, era más fácil pedirle a mami los bracitos. así que hasta los 3 años fue en carrito.
un beso!
Això està molt bé.
ResponEliminaEl que no entenc és que a la classe de P3 del meu fill, que tots ja tenen 3 i alguns els 4 complerts, encara hi ha mares que els venen a buscar amb el carret.
Evafinestres: la meva nena de 6 anys diu: mira mama que malament, està creuant en vermell! i jo dic ben fort, si filla, no està be. Nosaltres no ho fem.
ResponEliminaGaudeix del passeig, però compte, com diu la BEL , a vegades quan ja dominen, volen braços i la teva esquena queda feta pols...