27 de juliol de 2012

"No estás de parto"

Aquesta vegada tenia molt clar que volia viure l'experiència del part intensament des del principi al final. Volia gaudir-lo i, a poder ser, parir sense cap mena d'anestèsia. Sabia que això no seria fàcil, no només pel dolor que pogués sentir sinó perquè avui en dia els hospitals estan preparats per atendre parts molt medicalitzats. Així que sabia que hauria d'anar una mica a contracorrent i que depenent de l'equip que em trobés en aquell moment les coses podrien anar millor o pitjor.
Doncs no vaig tenir sort. Les circumstàncies que em vaig trobar en 'arribar a l'hospital van ser nefastes, el pitjor panorama que em podia imaginar. Aquí va el relat dels fets:

El diumenge al migdia vaig començar a trobar-me malament. Una mica marejada, molta pressió a la panxa, poca gana...
Cap a les 6 vaig notar les primeres contraccions fortes, i amb la primera vaig perdre una mica del tap mucós. Estàvem a casa, tots tres, i recordo que la petita jugava a que anava a treballar i que jo li havia de guardar la nina. "Ja he arribat! Què s'ha portat bé?", anava dient cada vegada que venia a recollir-la. Així que jo estava ben distreta i vaig aguantar bé el dolor fins a quarts de nou, que ja vaig veure que allò anava en serio.
Em vaig dutxar, vam preparar les coses i vam deixar la petita amb el padrí. "Anem a l'hospital. Segurament que avui naixerà el germanet". Em vaig acomiadar d'ella molt emocionada i vam anar cap a Lleida, cap a l'Arnau.
Un cop allí tenia contraccions cada 5 minuts. Però no vam voler entrar de seguida a l'hospital, vam fer un  passeig pels voltants.
Finalment, vaig ingressar i em van fer passar sola a maternitat, en una sala molt precària ja que l'habitual estava en obres. Em van fer esperar una estona i finalment a les 11 em van ficar a monitors. És curiós que just la mitja hora que m'estaven monitoritzant vaig tenir poques contraccions, i no gaire intenses. 
Mentrestant, vaig avisar a la llevadora que tenia el cultiu positiu, per si m'havia de començar a posar l'antibiòtic.
"Primer hem de veure si estàs de part". Caram, vaig pensar. Jo ho veig claríssim! L'altra vegada no recordo que ningú em qüestionés aquest fet. "Ara et valorarà el ginecòleg".
A la 1 el ginecòleg més malcarat de la història em va fer un tacte sense dir-me ni hola ni mirar-me a la cara. Posa els dits i quan els treu em diu: "Ya te puedes ir a casa. No estás de parto".

No em va dir de quants centímetres estava ni res. Jo vaig flipar perquè tenia contraccions molt doloroses casa 3 minuts (ell en va presenciar unes quantes). I vaig insistir en que no volia marxar, que em notava molt apurada i que creia que ja havia esperat prou. Una veu salvadora d'una auxiliar que voltava per allí va proposar que em donessin una habitació. "Mañana a las 7 te vuelvo a mirar". Es va despedir el ginecòleg odiós.
Pugem el meu home i jo cap a l'habitació, la més tètrica, vella i petita de tot l'hospital. M'estiro al llit i trenco aigües.
Baixem cap a baix una altra vegada. Entre que em fan esperar, fins a les 2.30 el ginecòleg no em torna mirar. Quan ho fa, el primer que em diu es "¿A tí quien te ha dicho que has roto aguas?". "¿Y tu ya has parido otro?". Quan estic a punt de pujar a la camilla em ve una contracció forta de les que no et pots ni moure i li dic "Un momento". 
"No tenemos toda la noche", sentencia ell.
Aquí ja me'l vaig quedar mirant amb odi i incredulitat. Però què s'ha pensat aquest imbècil? Tenia tan clar que estava de part que vaig estar a punt de contestar-li que la que no tenia tota la nit era jo, perquè notava com estava dilatant cada vegada més.
Em mira i dubta constantment de si he trencat aigües o no. Devia haver tret poc i ho va  haver  de comprovar amb una tira que analitza si el líquid que s'ha tret és realment líquid amniòtic o no.
Surt positiu.
"Y de cuantos centrímetros estoy?"
 "Te he valorado hace una hora y no estabas de parto, no te voy a estar valorando a cada momento". 

Em porten amb les llevadores a monitors i allí, sola com un mussol sense que ningú em digues res, ni m'escoltés quan insistia que volia l'antibiòtic, amb el meu home fora, esperant-me en una cadira a la sala de visites, vaig posar-me a plorar. Estava tan trista!  El dia que afrontava amb tanta il.lusió s'estava convertint en una merda. A sobre, semblava que ningú volgués creure que estava de part! I jo, amb uns dolors increïbles.
Per sort, no em vaig desanimar. Era el meu dia, no volia plorar. I per dins, estava convençuda que tot acabaria bé. Estic contenta de no haver claudicat davant el clima inhòspit, de que no em robessin el meu part. Vaig ser forta.
Una llevadora compassiva tot i que no del tot empàtica es va apiadar de mi i es va acostar a preguntar-me què em passava. "No ho sé. No sé res. No sé ni si estic de part. Ningú em diu res. Vull saber de quan estic dilatada". Ara et miraré jo, em va dir.
Estava de quatre centímetres, a les 3.30 de la matinada. "Sí que estàs de part, però vas molt lenta. Avisa al teu home per si se'n vol anar a dalt a dormir i tu et quedes aquí".
Vaig sortir a buscar el meu home, em vaig desfogar amb ell explicant tot el que m'havia passat. Ell no se'n va pas a dalt a dormir, també veia claríssim que el part era pròxim. 
Per fi entrem els dos junts a la sala de dilatació i ens preparem per afrontar el part tal i com nosaltres volíem. Poc ens pensàvem que al cap d'una hora, ja tindríem el nostre fill en braços!! 

Un altre dia explico com va acabar tot i com vam convertir una situació tan negativa i inhòspita en una bona experiència!

9 comentaris:

  1. Molt bé, per la tranquil.litat, serenò, controlat i no perden els nervis, i això no és fàcil, no totom ho aconsegeis. Ets una campiona!!

    ResponElimina
  2. Vaya gilipolles de campionat. Per sort sé que va acabar tot bé, sinó jo també m'hagués posat ben trista amb el que expliques. Sincerament, penso que potser podries posar una queixa. Amb tantes retallades i històries, podrien començar per fer fora del sistema públic a alguns trolls, en serio.

    ResponElimina
  3. Buuuufff!!! T'entenc perfectament perquè a mi el part de l'Andreu... En fin, per sort vas ser molt valenta i vas afrontar tot tal i com calia.

    Tots aquests gilipolles s'haurien de dedicar a una altra cosa. Coi, que tracten amb persones. Estic amb l'anna en que potser podries fer una carta per queixar-te. Ja l'únic que ens queda és el dret a pataleta.

    Bé, ara estic intrigada amb la part maca, eeeeh? :-)

    ResponElimina
  4. Quin personal!!! No sé si tens prop un centre del Catsalut, hauria d'estar als Serveis Territorials de Salut a Lleida, i sobretot no sé si en tens ganes; però és el lloc on pots formular la queixa pel tracte rebut. A mi se'm van portar bé, però el dia de d'alta em van donar els papers per al registre d'un altre nen i a sobre "varón". En fi.... Crec que vas ser molt valenta!!!

    ResponElimina
  5. Sí, va ser molt dur trobar-me aquest tio. És que el seu comportament va ser intolerable!!!
    Moltes gràcies pels ànims i consells. La meva amiga llevadora també em va aconsellar que fes la reclamació, i m'ho vaig pensar.
    Però ara, un cop a casa, no en tinc ganes. Tinc un bon record del part tot i això i no vull remenar la part fosca...
    Lo pitjor de tot és que el gine aquest era un tio jove, un resident de segon any, segons vaig saber després. Així que ja veieu quin personal que puja....
    INCREÍBLE!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em deixes flipada que sigui un tio jove...la de mares que l'hauràn d'aguantar! :P

      Elimina
  6. Mare meva, quina mala sort amb el personal!! VAs ser molt valenta! I forta! No vas posar cap queixa? Com poden oblidar que treballen amb persones i no amb borregos!!Espero amb inter´´es la continuaci´´o!!!Petonets!!!

    ResponElimina
  7. Primer de tot, felicitats pel segon! És un canvi... sobretot perquè et falta temps per dedicar a la "gran", però al cap i a la fi només són uns mesos d'anar més de bòlit!

    Pel que fa a l'experiència, m'agrada molt llegir les teves impressions, encara que de vegades relatin situacions més aviat amargues... I et felicito per haver sabut convertir en positiu el que podria haver estat un malson (i més sense epidural!). La Quel té una història similar però menys frustrant amb els professionals! Gaudeix del duo meravelles!

    ResponElimina
  8. No sé ni que dir-te, ara estic emocionada. El meu part és recent i soposo que al posar-me a la teva pell,he sentit una ràbia i una pena que han fet que els ulls s'invaissin de llàgrimes. Enhorabona per la teva valentia!

    ResponElimina