De baby led weaning i papilles

Des que va fer sis mesos li comencem a donar nous aliments al petit, a part de la popa que continua sent la seva font principal d'alimentació.

Aquest cop estic molt més tranquil·la, principalment perquè mirant les galtetes i els saxonets del meu fill ja veig de sobres que els aliments no li fan cap falta, que la funció d'introduir-los és merament educativa i que, fins a l'any, la meva llet ja li aporta tot el que li fa falta. Així que hi ha dies que sí que menja una mica a tots els àpats, dies que només en fa algun i dies que no en fa cap. Depèn de la seva predisposició i de si està receptiu al moment en que nosaltres mengem.

 

Del que tinc més dubtes, més que de les quantitats que sé que han de ser poques, és de què donar-li, com i en quin moment. Li hem donat trossets del nostre menjar i també papilles.

 Quan menja de lo que tenim a taula ell es posa molt content.  Es nota que li agrada imitar-nos i que li deixem posar la mà als nostres plats. Però jo pateixo molt pel tema dels ennuegaments. Dos vegades s'ha ennuegat una mica menjant un tros de pa i jo la veritat és que he patit moltíssim. No estic tranquil.la . Per anar bé he d'estar mirant-lo tota l'estona i tenint una altra nena que es belluga constantment és molt complicat. Així que anem a poc a poc i només li donem trossets si podem estar molt per ell. Ell ho vol agafar tot, ja sigui un tros de plàtan, un crostó de pa o un macarró i em fa por que ho xucli tot. No ho sé, no ho tinc clar del tot això del baby led weaning! Almenys no encara.

Del tema de les papilles, les hem introduït sobretot per a que pugui alimentar-se mentre jo estic treballant. El biberó amb la meva llet no l'ha volgut mai, i en canvi les papilles sí que se les menja.

Quan sóc jo qui li dono la situació canvia. Menja poques cullerades (poques vull dir una, o dos, màxim tres). I no sé mai quan donar-li. Si els hi dono abans de menjar nosaltres, la petita vol ajudar-me i com que ella és tan insistent, més que l'hora de dinar, el petit es deu pensar que és l'hora de l'atac de les culleres assassines! I no obre la boca.

A més, ell continua volent menjar després, quan estem tots a taula. I és l'opció que m'agrada més. Però si li dono quan dinem tots, que és per mi lo ideal, ell no mostra gens d'interès en menjar-se la papilla de verduretes al vapor i sense sal que tan amorosament li he preparat i estira la mà tota l'estona cap al plat que ens estem menjant nosaltres. Clar, no hi ha ni punt de comparació, deu pensar! Així que ja ha provat l'arròs a la cubana, el bròquil amb beixamel i sí, els petits suis que es menja la petita, pels que té una insistent devoció.

Així que tinc ganes que passi aviat aquest període de transició i poder començar a relaxar-me més durant els àpats, ja sigui perquè ell comença a mossegar trossets sense risc d'escanyar-se com perquè ja pot gaudir de la majoria d'aliments que mengem nosaltres sense risc d'al·lèrgies.

Perquè ara preparo papilles per acabar llençant-les i em passo l'estona intentant que el petit, que allarga el braç sempre cap al plat de sa germana, no es posi a la boca coses inadequades. I és un caos, perquè jo també intento dinar i la petita vol ara estar més que mai a la meva faldeta i que l'ajudi també a ella a menjar.

Vaja, que estem ben distrets a l'hora dels àpats!