Els primers mesos després del part, el meu jo estava molt desdibuixat. Pràcticament no existia com a persona independent, només com a mare. Perquè si ben just tenia un segon per fer-me un cop d'ull al mirall abans de sortir de casa, menys encara per dedicar una estona als meus hobbies o a descansar simplement. Sempre estava pendent d'ella, cada minut, com un xip que s'ha instal.lat dins meu i està sempre en mode "on".
I és que el fet d'haver estat una sola persona durant nou mesos feia difícil d'assimilar que ara érem dos. Diuen que els bebès no tenen consciència de ser una persona independent fins prop de l'any. Jo crec que a les mares també ens costa tallar l'invisible cordó umbilical que ens uneix.
Jo encara noto el lligam amb ella molt fort. Quan no hi és, noto un buit molt gran. A més, el fet de notar també físicament la seva absència (els pits se'm van omplint de llet com més hores passen) encara ho fa més patent.
Amb els mesos, la dependència no és tan forta com al principi. Hi és igual, però ara ja no tinc tanta urgència quan torno de treballar (abans, he de reconèixer que corria pel carrer fins a pujar al cotxe), sé que està bé i, sobretot, des que menja d'altres aliments a part del pit, sé que la poden alimentar si tardo una estoneta més.
Però és estrany el dia en què això passa. Estic amb ella sempre que puc. És a dir, sempre que no he de treballar. Els padrins ens diuen sovint "aneu una tarda al cine", "sortiu a sopar, que us la guardem". I sé que ella estaria la mar de bé, però és a mi a qui no em ve gens de gust fer-ho. Encara no, almenys. Tot arribarà.
Ara per ara, el cordo umbilical encara no és prou llarg.
Jo encara noto el lligam amb ella molt fort. Quan no hi és, noto un buit molt gran. A més, el fet de notar també físicament la seva absència (els pits se'm van omplint de llet com més hores passen) encara ho fa més patent.
Amb els mesos, la dependència no és tan forta com al principi. Hi és igual, però ara ja no tinc tanta urgència quan torno de treballar (abans, he de reconèixer que corria pel carrer fins a pujar al cotxe), sé que està bé i, sobretot, des que menja d'altres aliments a part del pit, sé que la poden alimentar si tardo una estoneta més.
Però és estrany el dia en què això passa. Estic amb ella sempre que puc. És a dir, sempre que no he de treballar. Els padrins ens diuen sovint "aneu una tarda al cine", "sortiu a sopar, que us la guardem". I sé que ella estaria la mar de bé, però és a mi a qui no em ve gens de gust fer-ho. Encara no, almenys. Tot arribarà.
Ara per ara, el cordo umbilical encara no és prou llarg.
Aquí estic!! Ara que t'he trobat aniré seguint les teves aventures i experiències.
ResponEliminaNurdeu SP