6 d’agost de 2010

La punxada

Un cop decidit que em faria l'amniocentesi es va fer tot una mica lent. Sobretot l'espera per saber els resultats.
El procés en si és molt ràpid. Crec que no vaig estar més de mitja hora dins de la consulta. Primer em van fer una ecografia per a veure si hi havia el suficient liquid amniòtic per fer possible la punxada. Aleshores em van sucar tota la panxa de betadine, i van anar per feina.
Jo estava tranquil.la, per dins anava parlant amb el que pensava el meu fillet i li deia que s'estigués ben quiet per a que no li fessin mal amb la punxada.
Com que sóc aprensiva (només veurem la panxa plena de iode ja em va suggestionar una mica) tenia els ulls tancats tota l'estona.
El metge reia, em deia que encara no em punxaven, que ja m'avisarien.
Però és que jo no la volia ni veure, l'agulla. Sé que fa uns 15 cm de llarg i que et treuen una quantitat de líquid considerable.
Quan van estar a punt, em van punxar (gens de dolor). No t'anestesien perquè diuen que faria més mal l'anestÈsia que l'agulla de l'amniocentesi. Però se'm va fer molt llarg. Segurament que el fet que el metge digués "ya estamos acabando" a la meitat del procés va fer que la segona part se'm fes eterna.
Després, a fer repòs durant quatre dies. Diuen 48 hores, però vaig enganxar cap de setmana i millor així. Si la mare fa molt moviment hi ha risc d'avortament.
Durant aquests dies encara em vaig haver de punxar una altra injecció, la gamma globulina, ja que sóc A -. Bé, me la van ficar diverses vegades durant l'embaràs.

Vaig estar relativament tranquil.la i molt ben cuidada fins que al cap d'uns dies rebo la trucada. "Tot està normal. És una nena".
No hi havia dubte. Quan vam rebre els resultats en paper, vam veure tots els seus cromosomes. I no n'hi havia cap d'Y!

1 comentari:

  1. Encara recordo quan em vas enviar el missatge: "Tot bé. Serà una nena!". Em vaig quedar de pedra i amb un trajet de nen a l'armari que ja no us podria regalar, jaja! Evidentment, tan aviat com vaig poder vaig anar a comprar-ne un altre de nena i amb la mateixa il·lusió que el primer dia.

    El procés de l'amniocentesi ha de ser dur i jo crec que tampoc voldria veure l'agulla! Però si els metges et recomanen de fer-la jo tampoc ho hagués dubtat, em quedaria més tranquil·la fent-la, tot i que jo tinc clar que iguament voldria tenir un fill amb el Sd. de Down (després del meu primer embaràs ho tinc clar). Una altra cosa seria si el percentatge d'incompatibilitat amb la vida fos realment alt, m'hi hauria de trobar per saber què faria i per sort no m'ha tocat.

    Una abraçada a les dues!

    S.

    ResponElimina