28 d’agost de 2010

Són "nostres"?

"Jo no li donaria de menjar per a que es quedés així per sempre. Ara és teva, després no ho serà".
Increïble però cert!!! Això m'ho va dir ahir una dona que no conec de res mentre passejava pel carrer amb la meva filla.
Moltes vegades m'han dit coses similars (tot i que no tan bèsties!!) respecte a què quan són petits els fills són més nostres i que després al créixer ja no ens fan cap cas de res. Hi ha una frase molt típica que diu: "Quan són petits te'ls menjaries i quan són grans et penedeixes de no haver-te'ls menjat!!".
A mi sempre em sonava molt malament les mares que parlaven dels seus fills amb possessius ("no em menja", "no m'estudia"...). Ara que sóc mare potser algun cop se m'ha escapat, el llenguatge és molt traïdor, però no m'agrada gens la idea que transmet.
Els fills són igual de nostres o no ara que quan són grans, tot i que cada etapa implica unes atencions i uns rols molt diferents. Nosaltres els portem al món, però ells són persones que acabaran sent molt independents. Utilitzar el possessiu fa que l'educació del fill sembli com una mena de lluita per arribar a convertir-lo en el que nosaltres volem.
I no serà així. Ja de ben petits demostren el seu caràcter. Per exemple, si no són menjadors de res serveix anar tot el dia amb la cullera perseguint-los. O amb la son passa igual. A més, sovint la percepció de si mengen poc o molt queda distorsionada per l'opinió de les mares (que sempre volem que mengin més, que dormin més i facin tot més del que fan).
I ells són personetes diferents de nosaltres, amb els seus gustos, virtuts i defectes propis! De moment encara no ens ho poden fer saber, però l'etapa en que començaran a dir "no!" queda a prop.
Segurament és a partir d'aquest moment que les mares que em trobo pel carrer creuen que deixen de ser tan boniquets i passen a no ser tan nostres!

Imatge de Devian Art

3 comentaris:

  1. Si, ara estem en una etapa dolça de la nostra relació amb els fills, però al mateix temps que creixen els nostres camins comencen a separar-se, i així ha de ser!

    Sempre he pensat que la nostra tasca és educar-los el millor possible per a que el dia de demà puguin fer la seva vida, si calgués, sense el nostre recolzament. Persones lliures del tot!

    A nosaltres és curiós però TOTHOM ens diu aquesta mateixa frase (la de que te'ls hauries d'haver menjat). Ningú ens ha dit mai que seria un camí de roses, oi?

    ResponElimina
  2. Veig que la frase és popular a tot arreu! En dec portar unes 4 o 5...deu ser una "frase estàndar"!(http://oposicionsapares.blogspot.com/2010/01/frases-estandar.html)

    ResponElimina
  3. Espectacular la frase! Jo em vaig quedar de pasta de full quan també la vaig sentir...

    ResponElimina