18 d’agost de 2010

On sóc?


Crec que el canvi més gran des que sóc mare és el que he sofert en el meu jo intern. Sí que tinc menys temps, sí que ha canviat el meu oci, sí que tinc més feina, sí que he d'organitzar-me molt.. però el que més em costa, el que més m'ha canviat és el que jo en dic la "càrrega psicològica".
És el que no em deixa desconnectar ni retrobar-me amb el meu jo més despreocupat o il.lusionat per altres temes a part de la criança. Hi ha moments (pocs, però hi són) en els quals la meva filla no em reclama, en els quals podria gaudir de les petites coses que m'agraden. Però em costa. Tinc sempre al cap el fet d'estar pendent d'ella. M'agradaria retrobar-me però em sento com si per arribar al meu fons hagués de recórrer un laberint llarguíssim.
I a mesura que passen els mesos, en lloc d'anar a millor, veig que tinc menys temps. Quan ella era més petita tenia temps de llegir algunes pàgines d'un llibre, de mirar series... Ara, des que gateja amunt i avall, no tinc gens de temps! Em passa el dia volant.
I tinc tantes coses pendents de fer! I em preocupo tant poc per mi! Un exemple clar és la maleta que em vaig endur de vacances. Feia dies que preparava la de la meva filla, en canvi la meva me la vaig fer cinc minuts abans de marxar. I això va fer que acabés passejant amb sandàlies i mitjons per no haver previst que al nord les nits són fredes, o que anés tots els dies amb els mateixos texans. I el millor de tot és que no m'importava gens.
Però crec que això tampoc pot ser. Hi ha d'haver lloc per les dues, dins del meu cap. I temps per dedicar-me una mica més a mi.
Ho he d'aconseguir.

Imatge d'Edward Weston

2 comentaris:

  1. Anims, jo estic igual que tu, pero segur que ho aconseguirem! :)

    ResponElimina
  2. M'uneixo a aquests sentiments. És una sensació molt extranya i com tu dius, a mesura que el nen-a es mou vas a pitjor... La gent em pregunta com he pogut canviar tant (abans feia moooooolt esport i ara no tinc temps per fer-ne). I és que sols tinc ganes d'estar amb el petit i disfrutar-lo. Suposo que arribarà un moment que això canviarà, però ho veig molt llunyà.

    ResponElimina