El cotxet més lluent de tots

Una vegada, mentre intentava explicar-li al meu pare com s'ho havia de fer per a recòneixer el cotxet de la meva filla d'entre tots els que hi hauria a la guarderia, ell em va dir:

"Tranquil.la, miraré quin és el que fa menys goig de tots, i segur que serà el vostre!".
Ho va dir rient, però no li faltava pas raó.
No és que estigui brut (bé, una mica sí) ni que sigui especialment vell, però quan el compares amb els altres sempre hi surt perdent. Els altres sempre fan més goig.
No sé com s'ho fan! Jo quan arribo a casa  en l'últim que penso és amb treure brillo al cotxet. L'únic que faig, quan és necessari, és treure les molles de pa que hi ha a la funda, sempre a l'últim moment i ja amb la nena als braços.
A part de la netedat, hi ha el tema de l'ornamentació. Normalment els altres estan personalitzats amb ninotets aquí i allà i amb una bossa ben xula i ben equipada amb tot el que fa falta per sobreviure en el dia a dia. El nostre està tal i com venia de fàbrica. De ninotets n'hi vaig penjar un al principi, però la petita no li feia gens de cas. Quan sortim al carrer, ja té tots els estímuls que vol. El vaig haver de treure mort de fàstic.
Sobre la bossa de mà, també la portava sempre al principi. Però ara ja no. Perquè acabava sent nomes això, una bossa. Mai pensava a ficar-hi els bolquers ni les botelles d'aigua. No sóc una mare que porti tot un arsenal de coses quan marxem. Al bolso hi tinc quasi sempre de tot, i més a mà. Bé, no sempre...i així em va: a vegades no tinc bolquers quan els necessito.
I per últim hi ha la safata de baix del cotxet, que en el meu cas sí que està el màxim d'aprofitada! Quin servei més útil que em fa quan vaig de compres!. Com a conseqüència, és possible que sempre hi hagi algun tiquet de compra perdut o algun paperot que m'han donat.
Vaja, que ja es veu que el meu cotxet era la Ventafocs dels cotxets de la guarderia. Però això s'ha acabat. Almenys per una temporada! Avui m'hi he ficat i he deixat el cotxet més lluent que una patena!

Imatge d'una Barbie

Premi!

La Sandra de ¡Anda, si es mamá! m'ha donat un premi. Bé, de fet és el segon que em dona, és un sol! Aquest premi consisteix en dir set coses sobre tu:

1. M'agrada el cinema, quasi tot. Però m'adormo amb les pelis fantàstiques i les d'acció.
2. M'agrada llegir, des de Haruki Murakami a Stephen King.
3. M'agrada fer esport i sobretot anar en bici, tot i el poc temps que ara hi dedico.
4. M'agrada viatjar, tot i que encara em falten fer molts dels viatges que desitjo.
5. M'agrada mirar sèries com The Bing Bang Theory, Six Feet Under, House o Dexter.
6. M'agrada Gran Hermano, ho confesso. He estat seguidora de totes les edicions.
7. M'agraden els gelats d'Straciatella.


...i en atorgar aquest premi a 10 blocs més. Fins ara, en els premis que m'havien donat, havia trencat jo la cadena. No sabia massa què fer-ne. Però avui sí que el vull donar, potser no pel nom concret que té aquest premi, sinó com a manera d'agrair la companyia que em fan tots aquests blocs, companys de camí, i als que ja considero com de la família:

1. Som pares. Perquè va ser un dels primers blocs que vaig llegir quan estava embarassada i començava a investigar per la blogosfera.
2. Pipa o popa: Perquè va ser un dels primers blocs que vaig seguir i perquè m'agraden les seves idees sobre la criança.
3. El petit calaix: Perquè explica de manera molt propera les emocions de ser mare de dos.
4. Hi veig doble: Per a tenir una petita idea de com s'organitza una mare de bessones i per saber què pensa sobre la maternitat i més temes.
5. Oposicions a pares: Perquè explica d'una manera molt divertida el procés que van viure uns pares per aconseguir el seu embaràs.
6. Crònica d'una recerca: Per com explica el seu dia a dia amb el petit.
7. La mama vaca: Per la fantàstica divulgació sobre temes de maternitat i per la manera en que està escrit.
8. Planeta Clàudia: Perquè mai saps el que et trobaràs quan obres un nou post seu, sempre et sorprèn i normalment et dibuixa un somriure!
9. La mama. Ja el té, ho sé. (ara el tindràs per partida doble!!) M'encanta el seu bloc, és una petita perla.
10. Kira permanyer. (També el tindràs per duplicat!) Perquè descriu amb un humor molt irònic situacions en els que tots ens trobem.

Felicitats a tots!

Exantema sobtat (2)

Quan a la tardor la petita va tenir l'exantema sobtat, (que va donar per 1, 2 i 3 post) no em pensava pas que pogués tenir una segona part.
Mentre aquesta setmana li han anat apareixent els símptomes jo em negava a creure que es tractava del mateix (no pot ser!, pensava).
Va tenir unes dècimes de febre el dilluns al matí. Ho vaig relacionar amb la sortida dels dos queixals que fa dies que batallen per trencar la geniva. Ella no s'ha queixat mai de les dents, però pensava que el cas del queixals era diferent.
Dimarts més dècimes durant el dia, i a la nit arribant a 38,3. Aquí ja em vaig preocupar una mica, tot i que el seu aspecte extern era molt bo: energètica, juganera i menjadora com sempre.
Ahir continuava tenint dècimes durant el dia i em vaig fixar com començaven a aparèixer petits granets a la panxa i al coll.
Tot el quadre idèntic al de l'altra vegada.
El pediatre m'ha dit que ara ja no és contagiós, per tant que fem vida normal. No és la reproducció del mateix virus que va tenir al novembre (anomenat la sisena malaltia), ja que un cop es passa ja no es torna a agafar. Es tracta d'algun altre virus que es manifesta igual: tres dies de febre sense causa aparent, i al desaparèixer la febre, surten els granets al cos.

En un altre ordre de coses, he aprofitat per preguntar-li sobre la notícia apareguda respecte a l'administració de paracetamol (Apiretal) i ibuprofèn (Dalsy) en els nens. La nova norma i també el pediatre diuen que no cal fer baixar la febre dels nens si aquests semblen trobar-se bé. Em sembla molt coherent, ja que a vegades es dóna mèdicament als nens de forma preventiva i no cal exposar-los als fàrmacs si ells no ho necessiten.

Jocs fets a casa

Com que els nens es cansen sovint dels jocs i no es qüestió de tenir tota la varietat de joguines existents a casa, una bona solució és fabricar-los nosaltres! Us diré una sèrie de joguines fetes a mà que a nosaltres ens han donat bon resultat. I si en sabeu més, les podem compartir!

- El llibre fet a mida del que us vaig parlar fa un temps. Ara també n'hi he fet un de més senzill a partir d'un àlbum de fotografies d'aquests on les fotos es fiquen dins d'una mena de bossetes. Té l'avantatge que es poden anar canviant i afegint-ne de noves. Ara hi he col.locat fotos de nadons fent coses (traient la llengua, amagant-se, menjant..) i ella els imita.

- Una guardiola amb monedes a dins com a sonall.

- Reciclar pots de diverses mides per a que ells els puguin apilar, col.locar uns dins dels altres. També serveixen els vasos de plàstic.

- Ampolles d'aigua decorades amb gomets o pintades i objectes que facin soroll a dins.

- Fer un tren a partir de caixes de sabates. Només cal fer un foradet per lligar-les entre sí i passar-hi un cordill, fent que en sobri una mica pel davant per a que el puguin arrossegar.

- I la panera dels tresors! Tot i que ara ja no hi juga, va donar molt de sí!

D'aquests jocs fets a casa també se'n cansen, clar, però almenys no sap tant greu! I quan són més grans inclòs ens poden ajudar a fer-los!

Preguntes sense resposta

- Per què a vegades es desperta només sentint-nos respirar i d'altres ni aixecant la persiana i cridant-la pel nom s'immuta?

- Per què el dia que he fet el dinar més bo té tan poca gana?

-Per què el dia que estem fora i es fa la gran cagada, embrutant-se tot el bodi, és el dia que no porto recanvis al bolso?

- Per què quan està tranquil.leta jugant tota sola i decideixo que aprofitaré per parlar per telèfon, just quan començo la conversa ella es posa a plorar i reclama la meva atenció completa?

- Per què quan decideixo marxar d'un lloc (cafeteria, casa d'amics..) perquè la nena no aconsegueix adormir-se al cotxet i fa estona que plora desconsolada, just quan giro la cantonada ja s'ha adormit?

- Per què els dies que porta xandall mai surten imprevistos que la fan embrutar, i en canvi quan li he posat un vestidet té l'ocasió de rebolcar-se tot el dia per terra?

- Per què hi ha dones pel carrer que insisteixen en que li he de ficar llacets al cap quan és visible que té molt poc cabell?

- Per què el dia que la petita decideix parar-se a jugar amb el nen més impol·lut de la guarderia, fill de la mare més repipi, és el dia que va més despentinada, s'ha embrutat més la roba i li penja un moc?

- Per què el dia que ve de visita la persona que dóna més consells del món (sense demanar-los-hi) és el dia que la meva filla té una gran rabieta, es nega a menjar-se el berenar o tira totes les joguines per terra?

- Per què hi ha gent que troba normal que un nen de mesos mengi gusanitos tot sol directament de la bossa i es sorprèn tant quan veuen que menja macarrons sencers del seu plat?

- Per què es considera sacrificat donar el pit si et permet estar sis mesos sense haver de pensar en preparar biberons o papilles a unes hores determinades?

- Per què hi ha tants llibres, revistes i pediatres que insisteixen en que has de marxar de l'habitació del nen abans de que aquest s'adormi?

-Per què els padrins sempre volen donar de menjar als nens, normalment coses prohibides, i des dels primers mesos?

- Per què els nens es fiquen malalts els cap de setmana?

(continuarà...)

Dos dies sense mi

El dimarts a la nit vaig dormir tota la nit d'una tirada i em vaig despertar quan va sonar el despertador. Feia molt de temps que això no passava!

La causa és que dormia en un hotel, a molts quilòmetres de distància de casa meva. Era la primera nit que dormia sense la meva petita i la veritat és que tot va anar molt bé. Jo vaig aprofitar molt el temps: el Congrés al que vaig participar va ser molt interessant, vaig aprofitar per a llegir molt durant el viatge, cura de son a la nit...
Clar que la vaig trobar molt a faltar, però tenir l'agenda plena ajuda a passar ràpid el temps i tenia molt clar que volia aprofitar cada minut. Per anar a perdre el temps no deixo a la petita tantes hores!
Així que va anar tot molt bé fins que, amb nervis a la panxa i una gran emoció, vaig anar a buscar-la a guarderia. Feia dos dies sencers que no ens veiem: jo tenia unes ganes boges d'abraçar-la! Quan em va veure sí que va venir corrents cap a mi (com quasi sempre) i li vaig poder donar un petó. Però al cap d'un minut (o menys) ja se m'escapava dels braços i volia caminar soleta. I al sortir de la guarderia el seu màxim interès era anar als baldadors.
Vaja, com un dia normal!!
Per una banda, doncs, estic contenta perquè veig que es fa gran i no depèn tant de mi. Per l'altra, però, una mica de tristesa al veure que ja no sóc imprescindible.... (almenys no per a passar dos dies).
En arribar a casa, va dinar i quan la vaig portar a fer la migdiada va dir: "popa!". Jo no estava segura de si tindria encara llet, no m'havia notat els pits gens plens. Però ella va agafar-se a la primera i pel que sembla sí que va tenir la seva ració. Tot igual.
Així que puc marxar ben tranquil.la perquè la petita ha estat molt ben cuidada! Tot i la part de tristesa, he de dir que em sento contenta de veure que té més gent a part de mi al voltant amb la que se sent segura (pare, padrins, guarderia) i que ha estat feliç.

Imatge de Beatrice Alemagna

La meva padrina

Arran de les mirades a la criança del passat que fa el blog de lamama, he anat preguntant a la meva padrina com era el seu dia a dia en la criança dels seus cinc fills. Tots nens i nascuts en un període de dotze anys.

I així és com va viure l'embaràs i l'alletament una dona d'un petit poble del pla de Lleida fa seixanta anys:

1.- L'embaràs. Va tenir el primer fill amb 19 anys, i l'últim amb 31. Aleshores no es feien cap tipus de control. Segons m'ha dit, sabia que estava embarassada quan la gent li deia que feia molt goig, ja que "li sentava molt bé el criar". Per saber la data prevista de part, contaven diferent que nosaltres: ella contava vuit mesos endavant tenint en compte el dia que havia de venir-li la regla.

2.- L'alletament. A tots els fills els hi va donar popa durant uns 14 mesos, menys al petit, al que "només" li va donar onze. Els hi donava a demanda. Entre l'embaràs del primer fill i el meu pare, diu que "no se li van assecar els pits" ja que va quedar-se embarassada de nou sense haver tingut la regla.
Ella sempre tenia molta llet, i just uns cinc mesos després del naixement del meu pare va morir una dona de part al poble. La meva padrina es va anar a oferir per a alletar al nen i li va fer de dida un mes i mig. Durant el dia anava a casa del nen cada tres hores per a donar-li a mamar i, a la nit, quan el nen plorava, li portaven a casa. Així doncs, el meu pare té un germà de llet.
El problema va ser que al cap de poc temps d'alletar als dos nens, a la meva padrina se li va "cascar" un pit. Tenia una part d'un pit molt dur i febres molt altes, no es podia aixecar del llit. Es col.locava draps d'aigua calenta però ni així li marxava. Al final, el metge del poble li va obrir el pit amb un bisturí, al viu. Només d'imaginar-m'ho ja tremolo! Quines solucions més bèsties tenien abans per les mastitis! El pit se li va recuperar, va poder seguir alletant, però ella es va notar que ja mai més va tenir tanta llet com en l'altre pit.
Tot i això, ella sempre m'ha parlat molt bé del fet de donar el pit. Diu que la llet de la mare és la millor i sempre em fica com a exemple el fet que estar criat al pit va ser el que va curar al meu pare quan de petit es va posar molt malalt a causa d'una al·lèrgia a una vacuna. El metge, en anar-lo a veure, li va preguntar: "com està criat, al pit o al biberó'?" Quan la meva padrina li va dir que al pit, va dir: "així potser el salvarem". Però per a que us feu a la idea de lo malament que estava el meu pare, el metge, al marxar, li va dir a una de les tietes: "quan jo arribi al final del carrer, aquest nen serà mort". Sortosament estava molt equivocat!!

3.- El "destete". Tot i ser tan defensora de l'alletament, aquesta és la mateixa padrina que em diu que la petita "ja és massa gran per popar". Quan li pregunto com ho va fer ella per a deslletar-los, diu que quan creia que havia arribat el moment, durant el dia era molt fàcil ja que els distreia amb qualsevol cosa "els hi deia que se m'havia menjat la popa el gat". I a la nit, quan es despertaven, feia anar a una de les tietes a calmar-los. Ploraven unes dues nits, i després ja no pensaven més amb la popa. El cas del fill petit és diferent. Una vegada quan popava li va fer una forta mossegada i ella va fer un crit que segons sembla va espantar tant al nen que ja no va voler popar més. "Ni que intentés donar-li el pit a les fosques, no el volia". Però quan van ser deslletats, ja tots eren suficientment grans per menjar el que hi havia a taula o el que feien exprés per ells, com les papilles fetes amb llet i farina de casa torrada.

Avui en dia, tenir cinc fills en tant poc temps ens suposaria un gran daltabaix. Abans, tot s'anava fent. Hi havia moltes mans en una casa per ajudar, tot s'aprofitava d'un fill a un altre, el temps era més pausat... D'altres temps!!

Setze mesos

La petita ja és un més menys petita i un mes més gran!
Les evolucions i fets destacables:

1. Parlar: La seva paraula estrella aquests dies és "tractor". No sé d'on la va treure, perquè a casa només hi ha un conte on n'apareix un. Però just quan portava uns dies dient-ho, resulta que comencen a fer obres al carrer i tenim tot el dia un tractor aparcat al davant. Quina casualitat! No cal ni dir lo contenta que està!

2. Dents: Li estan sortint els incisius laterals de baix i ja té un queixal de dalt sortit. Com sempre, moltes babes i el cul irritat.

3. Desenvolupament: Està feta una "jefa". Als matins, si veu que tardem massa en aixecar-nos, ja ens porta les espardenyes. Quan li llegim contes, m'agafa el dit i em fa assenyalar allà on vol ella. Quan creu que no li fem prou cas ens tanca l'ordinador o la tele (les llumetes verdes són irresistibles). Si veu que la vull ajudar amb alguna cosa, ella s'encarrega ràpid de treure'm la mà, ho vol fer soleta. Pel carrer, res de donar-me la mà.

4. Popa: Continua popant molt durant el dia i algunes nits he sucumbit i li he donat abans de les sis (que fins ara era l'hora límit). Fèiem el contrari que els vampirs: res de xuclar durant la nit. La setmana que ve he de viatjar per termes de feina i estaré una nit fora. No em fa patir massa perquè son pare l'adorm bé. A veure com se'n surt amb els despertars nocturns. Jo crec que anirà tot bé, ja que si jo no hi sóc ella no hi pensa, amb la popa. També m'he plantejat la possibilitat de fer servir aquesta escapada com a oportunitat de deixar de donar-li el pit. Tot i que si ella me'n demana quan torni segur que em costarà dir-li que no. Ja es veurà.

El món des de 80 centímetres

Tot i que la petita va començar a caminar als onze mesos, fa poc que comencem a aventurar-nos que camini pel carrer distàncies considerables.

Fins ara, la seva experiència caminadora es limitava als espais de casa, distàncies curtes pel carrer, espais públics tancats.... Però des de fa unes setmanes sortim a caminar una estona les dues juntes sense cotxet. O quan tornem de la guarderia, quan estem relativament a prop de casa, la trec del cotxet i a caminar s'ha dit!
A ella li encanta. Una de les primeres coses que fa quan veu que té tanta via lliure per explorar és picar de mans fent un gran somriure. Per ella deu suposar una experiència molt estimulant poder anar caminant sola. Quan fem el passeig per la nostra illa de cases, podem estar ben bé 3/4 d'hora caminant, a tot arreu es para i explora. Normalment no vol agafar-se a la meva maneta, només en contades ocasions.
En la nostra ruta sempre dedica una bona estona a:

1.- Pujar i baixar de les voreres. Són un repte gran. Cau en moltes ocasions, però quan ho supera, està molt orgullosa.

2.- Tocar les bústies de les cases, picant com si fossin un tambor.

3.- Parar-nos a les entrades de cada casa. Són un gran entreteniment. Primer s'hi asseu com si fos una cadira, després hi puja...

4.- Les tapes metàl.liques de l'aigua i de la llum que hi ha a terra també se les mira una bona estona.

5.- Ja es coneix els objectes decoratius interessants de les cases del veïnat. Uns tenen un nan d'aquest de jardí al que sempre anem a saludar. D'altres, uns testos amb forma d'animalets.

6.- Parar-nos a saludar a tots els bup-bup que ens trobem. I això que a mi normalment em fan por!

7.- Tocar les reixes, analitzar els relleus de la paret, observar detingudament elements als quals jo no els hi sé veure l'interès.

I així passem l'estona. El món des de la seva altura em fa fixar en coses en les quals normalment no hi paro atenció. Clar que també n'hi ha de negatives: ara veig molt més les burilles i les caques de gos, n'està ple!

I un tema que em fa patir molt són els cotxes. Per sort a la zona on visc no hi ha gaire trànsit, però em preocupa molt que pugui patir cap accident. Ara, més que mai, no li hem de treure els ulls de sobre. I començar a ensenyar-li que sempre es camina per la vorera i que ens hem d'aturar als semàfors!

Imatge de Arielmac

La cuina de la salut

En algunes famílies, les presses fan que es portin als nens a la guarderia (i més tard a l'escola) mig adormits. S'acaben de despertar. Els pares els hi canvien el pijama pel vestit a corre-cuita, sense temps per res. Per esmorzar, menys encara.
És possible que si són petits no tinguin encara massa gana, o no mengin gaires coses sòlides. Però que agafin l'hàbit de seure una estona cada matí per fer un bon esmorzar és molt saludable i quasi imprescindible per a que puguin rendir i estar actius durant la resta del dia.

Bons consells com aquest i molts d'altres són els que es troben en les pàgines d'aquest llibre, que està estructurat seguint els hàbits alimentaris d'una família durant les diferents hores del dia. Dóna molta informació sobre com portar una vida sana, i sobretot molts trucs sobre com conservar els aliments, com cuinar-los, quan menjar-los...
Moltes de les coses que diu són de sentit comú, però a vegades la voràgine del dia a dia i la presumpta comoditat fa que les oblidem.
El llibre també explica molt bé com fer la introducció a l'alimentació complementària en els nadons, i com podem inculcar-los-hi bons hàbits, ja que la família que serveix de fil conductor del llibre té una filla d'un any.
Molt recomanable! Deixo algunes frases del llibre:

" Abans el que preocupava més de l'alimentació dels nadons eren les mancances nutritives, ara el que preocupa més són els excessos. Ara els consells principals en la franja d'edat de sis mesos a dos anys estan orientats a no sobrealimentar els infants: no obligar-los a acabar-se el que hi ha al plat; aprendre a reconèixer els senyals de sacietat; deixar que regulin per ells mateixos les calories que necessiten; no introduir aliments que aporten calories però no nutrients de valor com les llaminadures, oferir-los fruita, verdura i cereals integrals, i, si els rebutgen, no rendir-se o tornar a oferir-los al cap d'uns dies".

"Els pares tenen la responsabilitat de decidir què es menja a casa (avui llenties, demà macarrons) i quan es menja. Però els infants han de tenir l'autonomia de decidir quina quantitat volen menjar".

"Deixar que els infants entrin a la cuina i ajudin a preparar els àpats és un primer pas no sols perquè coneguin els diferents aliments sinó perquè tinguin una dieta variada i equilibrada en un futur".

"S'ha comprovat que els infants que seuen a taula en companyia d'adults fan un esmorzar més complet."

Un any de bloc

Avui fa un any que vaig escriure el primer post d'aquest bloc.

La petita tenia quatre mesets i jo estava a punt d'incorporar-me de nou a la feina, tot i que en un horari molt reduït.
Recordo com les meves principals preocupacions giraven al voltant de si la meva filla sobreviuria sense mi (i jo sense ella) i com podria seguir amb la lactància materna.
A poc a poc, el tirallets va deixar pas a altres assumptes: reflexions sobre la criança, el collit, els primers jocs, el gateig, els viatges, les primeres passes, les primeres paraules....
I des que ella va complir l'any, també jo tinc la sensació de sortir una mica de la bombolla quasi exclusivament maternal en la que vaig habitar molts mesos.
Quantes coses viscudes en un sol any! M'alegro de tenir-les escrites i poder recordar-les, perquè tot passa a molta velocitat.
Quan vaig començar no sabia tot el que m'esperava a la blogosfera, els blocs que descobriria, els companys de camí, les recomanacions, les experiències compartides... Realment ha valgut molt la pena, és molt gratificant!
Gràcies a tots per llegir-me!

Imatge de Andy Nortnik

La mare de

Em sé quasi tots els noms dels nens que van a la classe de la meva filla a la guarderia. Però només el nom de dos o tres mares o pares.
La resta són "el pare de la Marina", "la mare de la Carla", "la mare de l'Arnau"...
El noms de les mares me'ls sé només si ja les coneixia d'abans o, com és el cas d'algunes, si vam coincidir a les classes de preparació al part.
Amb les que anava a les classes de massatges per nadons, ja les conec per ser les mares dels seus fills. El que marca la diferència és si les he conegut abans o després del part. És una mica trist! A vegades sí que pregunto el nom, però amb algunes em fa cosa, ja que fa molts mesos que parlem breument mentre fiquem l'abric als petits i trobo molt brusc que ara, de sobte, els hi pregunti el nom.
I crec que molta gent tampoc sap el meu. Alguna vegada m'han cridat pel nom de la meva filla (i a ella pel meu, també s'ha de dir). Un dia em van trucar de la guarderia dient que jo (amb el meu nom) estava a 38 de febre i que "m'anés" a buscar! Clar que era al principi, devien portar un bon embolic entre tants noms!
A propòsit d'això, s'hi suma el fet que fa pocs anys que visc en aquest poble, no és la meva ciutat natal. Com que molta gent del carrer no em coneix, sóc bàsicament "dona de" i ara, "mare de".
L'únic lloc on continuo sent jo és a la meva feina, en una altra ciutat. Allí inclòs hi ha gent que no sap que sóc mare. Però també se'm fa estrany. Hi hauria d'haver un terme mitjà!