28 de febrer de 2011

Aprenent a ser pare: Incorporació

Bones, torno a ser jo!
No fa gaire que en deixar la nena a la guarderia, vaig coincidir amb dos amics més, d'aquells de tota la vida. Parlant parlant, ens vam veure tots tres allí i en adonar-nos de la situació, férem la següent reflexió:
-Osti noi! fa trenta anys nosaltres no hi seríem aquí, hi hauria les mares, o les padrines, i ara aniríem a passejar, comprar, a fer feines per casa...
-...i mira ara: això està ple de pares que porten la canalla.
-sí nen, com han canviat els temps, estem fets unes "txatxes"!

Ben lluny de ser un comentari sexista, aquesta conversa amaga un rerefons que em va fer reflexionar:
no només se'n desprèn l'evidència que la dona s'ha anat incorporant al món laboral -la qual cosa, en termes d'igualtat, és un èxit de la societat (en altres termes s'hauria de debatre)- , sinó que els homes, de retruc i sense saber-ho, ens hem incorporat al món de la criança, i de gust. Ens agrada portar els nens al col.legi, ens agrada cuidar-los quan sa mare no hi és, ens agrada posar-los a dormir, i com no estimular-los i jugar amb ells.

Penso que també és un èxit de la societat que nosaltres ara puguem disfrutar de la canalla com abans ho feien les mares; no entenc com els homes d'abans s'ho van deixar perdre (potser a alguns no els quedava remei), però em sento beneficiat per aquest canvi.
És possible que els que van promoure totes aquestes polítiques en favor de la igualtat, no comptessin amb aquest efecte col.lateral beneficiós per nosaltres. Hi hem guanyat tots, totes, i més que ningú, els petits.

DAS VATER DES KINDES.

2 comentaris:

  1. Molt ben dit! Criar els fills és una feinada però també és meravellós i deixar-s'ho perdre una llàstima.

    ResponElimina
  2. Abans els pares no sabien ni canviar bolquers, i no es despertaven mai a les nits.
    Ara la majoria ho fan, potser empesos per les circumstàncies, però no crec que hi volguessin renunciar.

    I els nens lògicament hi surten guanyant. Que puguin jugar amb el pare i amb la mare i que els dos siguin un referent per ells és molt positiu.
    I, per sort, en moltes famílies actuals passa això.

    ResponElimina