(Segueixo el fil de la Mamamoderna i la Mirashka....)Ja fa molt temps que per Internet i també pel carrer hi ha mares que s'autoqualifiquen de "mares respectuoses". Es vanaglorien de respectar sempre els ritmes dels seus fills i de ser mares que viuen la maternitat de manera més conscient que la resta i que, per tant, tenen nens molt més feliços.
Com d'altres blocaires heu dit, jo crec que és de sentit comú que totes les mares (bé, quasi totes, però la gran majoria) respectem als nostres fills.
La meva opinió és que, per sort, en els últims anys s'està educant als nens d'una manera molt menys autoritària que fa uns anys, on tot s'havia de fer "perquè ho dic jo".
Ara les mares escoltem més els ritmes dels nostres fills, no els encorsetem tant i, sobretot, juguem molt més temps amb ells. Perquè, no ho oblidem, les mares que abans es quedaven a casa per cuidar els fills, en tenien molt més per cuidar i moltes més tasques a fer apart d'atendre'ls, és a dir que no es passaven el dia contemplant-los i estant per ells. Ara sembla ser que hi ha mares que sí que ho fan. Jo mateixa ho intento fer quan estic a casa, i inclús arribo a sentir-me culpable si en alguns moments no li faig massa cas perquè he de fer el dinar o posar una rentadora. I crec que no ens en hauriem de sentir tant! Perquè realment tinc molt vincle amb la meva filla, molt "apego" que en diuen, i aquest no es trenca perquè passi moments sense mi.
Ara la majoria de mares criem respectant molt als nostres fills i demostrant-los molt més activament que mai lo molt que els estimem.
Ara bé, també penso que alguns pares han portat això al màxim extrem, i s'han passat de voltes. La criança respectuosa, al meu parer i en alguns casos, s'ha convertit en una criança que converteix el nen en un petit rei autoritari que decideix tot el que vol fer i en quin moment. Penso que està bé demanar-li si prefereix poma o pera per berenar, però no que decideixi menjar-se tres iogurts seguits.
A més, també crec que la criança respectuosa a vegades és "lo fàcil". Totes ho hem viscut: quan els nens fan coses que no haurien de fer (per exemple, tirar els colors a terra, tocar la minicadena..) estan sempre molt calladets i no molesten. I dir-los-hi que no ho facin requereix aixecar-se, mirar-los, parlar amb ells i dir-los que hi ha coses que no s'han de fer. Educar requereix un esforç. És més fàcil estar assegut al sofà deixant fer al nen. Tot i que, com la meva curta experiència m'està demostrant, desprès és una gran inversió: desprès de molts no i de moltes explicacions entenen que no s'ha de fer i arriba un dia que no ho fan més. Potser sí que llavors provaran de fer una altra cosa, però ja n'hauran après una que no es pot fer.
Per últim dir, que aquest comportament laxe d'alguns pares no és exclusiu dels que s'autoqualifiquen de respectuosos. Ha existit sempre i crec que és més abundant en gent que ni tan sols sap que existeix aqusta corrent. Com crec que molts pares que s'inscriuen en la corrent, a l'hora de la veritat també posen molts límits als seus fills.
En fi! Jo ho veig tan lògic que no crec que fes falta dir-ho, però aquesta és la meva opinió sobre les mares respectuosíssimes. Perquè de respectuoses ho som totes.
Veig que aquest tema ens tira de la llengua a totes, hehehe
ResponEliminaEstic d'acord amb tot el que exposes.
M'encanta la foto d'avui, m'agrada tant que he escrit el meu nom mentalment, pensant sí senyor sóc la millor mare del món.
Estic totalment d'acord amb tot el que dius. Totes nosaltres, pel poc que us conec, formem part d'un grup de mares amb ganes de fer bé les coses, de respectar els ritmes els nostres fills i que som conscients de la importància de crear lligams amb ells. Però a vegades, també s'ha d'actuar amb sentit comú. Com tu bé dius, hi ha gent que amb molt bona intenció confon aquests termes amb deixar fer de tot i, com deia en un altre lloc, conec algunes famílies molt superades per la situació, amb nens molt descontrolats i que no ho estan passant gairebé (ni ells ni els nens, em temo)
ResponEliminaDoncs es pot dir més alt però no més clar. Al meu parer l'has encertat de ple. Jo respecto moltissim als meus fills, potser a vegades m'equivoco i els hi crido, però entenc que forma part de la seva formació com a persones: saber perdonar i entendre que el mon no gira al seu voltant i que a vegades la mama està enfadada, o ocupada o... en fi, que a mi em fa gràcia que alguns pares deixin al criteri dels seus fills si fan be o malament .Un petit no sempre te el criteri, i es normal... es el pare/mare qui li ha d'ensenyar. Es la nostra tasca ,encara que a vegades cansi. Però recompensa.
ResponEliminaDoncs jo també estic d'acord amb tot però afegiria que coincideix que si ets respectuós/a amb els fills també ho intentes ser amb tothom, no?
ResponEliminaI jo, evidentment, també estic d'acord amb tu.
ResponEliminaSembla que en aquestes "teories del apego" el món gira al voltant del nen i ell sap des del neixement el que li convé tant o més que nosaltres que només ens hem de limitar a acompanyar-lo. Doncs a mi em sembla que alguna cosa més hem de fer apart d'acompanyar-lo.
Jo jugo molt amb el meu fill i estic per ell i xarrem molt i ens abracem moltíssim, però quan toca posar-nos seriosos ens hi posem. És ofensiu llegir a aquesta gent que entre línies o bé directament ha decidit que no som respectuoses perquè no fem les coses de la manera que elles han decidit que s'han de fer.
Petons
Mamamoderna, clar que som les millors mares del món!
ResponEliminaAnna,també estic d'acord en que no es fa cap favor als fills al no posar-los límits.
Kira, i tant que recompensa! I es una manera de veure com vas educant els fills, tú, com a mare (o pare), i no l'atzar de la vida.I et fa estar orgullòs.
Conxi, tens raó! Les formes a vegades fan que el discurs de les mares respectuoses faci perdre'ls crèdit.
I Euphorbia, també estic d'acord en que a és ofensiu que ens facin creure que no som bones mares. Però que s'han pensat? Sort que són pocs els que ho fan! Perquè jo acceptaré que no sóc bona cuinera o que no sé jugar bé a tennis, etc... però que no sóc prou bona mare? Mai!
Totalment d'acord. S'ha d'educar els nens en el respecte, pero el respecte mutu. Respectar-los a ells pero ensenyar-los que de vegades també han de respectar als pares. Una certa autoritat hi ha d'haver-hi i els petits la necessiten. I quan dic autoritat no dic dictadura ni opressió dels fills, crec que sovint s'exageren aquests termes
ResponEliminaA mi aquest tema em posa molt nerviosa. No entenc que hi hagi gent que es dediqui a insinuar que la resta som males mares només perquè no fem les coses de la manera que les fan elles.
ResponEliminaMira que jo normalment no em fico amb ningú i penso que cadascú ha de fer el que creu però amb aquest "moviment" no puc perquè van de super mares i en realitat no es pot fer pitjor!
Veig que tu tampoc te n'has pogut estar! Estic amb tu, ja ho saps. Un cop un amic, fa temps, em va dir que ara venia una generacio de "bons pares" que havien vist que deixar fer als nens el que volien era contraproduent i que quan tinguessin criatures sabrien ser carinyosos sense perdre el nord, marcant límits. I veig que no anava desencaminat!
ResponEliminaSandra, tens raó, la paraula autoritat a vegades s'utilitza com a sinònim de dictadura, i no ho és.
ResponEliminaEsther, a mi també em pot aquest tema!
Mirashka, crec que la majoria de pares són com els d'aquesta generació que dius, per sort.
Ui! No entenc massa el debat, perdoneu-me. Suposo que tants dies de desconnexió m'ha fet perdre alguna cosa...
ResponEliminaEstic d'acord amb la idea que de respectuoses ho som totes (pobra d'aquella que no ho és perquè avui en dia li cauria una bona pluja!). En tot cas, entenc que aquesta corrent (com totes) s'ha posat un nom i que això no implica que la resta de mortals no siguin respectuosos. És una generalització. Això pel que fa al nom.
Pel que fa al contingut, tampoc crec que aquests grups de families siguin permissius. Crec que en el teu escrit es confon "respectuós" amb "permissiu" o "sense autoritat" i les crítiques que feu em semblen exageradament dures.
Jo personalment, el que entenc per respectuós és acceptar que els nens tenen dret a decidir, a opinar i a triar, i això no treu que a vegades es puguin equivocar o que altres els haguem d'oferir una proposta amb camins o que altres els haguem de fer veure que l'elecció feta no era la bona (i explicar-li). Per mi això és ser respectuós i vull pensar que per aquesta corrent deu anar per aquí, no?
He llegit els vostres comentaris i per mi tots teniu raó. Aquest tema em pot perque jo no vaig dient que la meva manera de educar és la millor ni tampoc em fico amb la manera de fer-ho d'altres mares. Tota persona que cregui que la seva és la millor manera, exclou als demés i no intentarà mai millorar. Jo sóc en aquest món dels blogs per apendre d'altres mares i agafar allò que cregui més favorable per la meva peque.
ResponEliminaElisenda, rebenvinguda! T'he trobat a faltar!
ResponEliminaSuposo que llegit fora de context aquest post deu sonar estrany...
M'ha interessat el teu comentari.
A mi em molesta que algunes mares s'autodenominin a elles mateixes de "respectuoses" o "conscients". Em fan sentir malament perquè al dir-s'ho elles estan donant a entendre que la resta no ho som. S'han apropiat d'uns adjectius amb els que jo també em sento identificada, com crec que moltes mares.
I que ara a sobre alguns dels que estan en aquest corrent qüestionin si s'ha de posar límits al nens... m'ha portat a escriure això!
Com dius, si som respectuosos, els límits es poden posar de moltes maneres, fent-los-hi entendre les coses i parlant amb ells. Però no sempre és possible, i a vegades cal ser més autoritàri. Si no ho som en alguns casos, al meu parer, sí seriem permissius. I com que els "respectuosos" no creuen en l'autoritat sota cap concepte, d'aquí a que els confongui una mica amb els permissius.
(Quin rotllo t'he fotut!!! )
Lulu,
està clar que en aquest món dels blocs totes expliquem la nostra manera de veure les coses i defensem allò que ens sembla bé. I la majoria ho fem sense ficar-nos medalles ni etiquetes abans d'hora!