Aquest matí, mentre feia cua per passar la ITV del cotxe, he tingut temps per començar el llibre de "L'home de la maleta" que feia temps que portava al bolso sense obrir.
I se m'ha dibuixat un somriure quan he llegit aquest paràgraf en les primeres pàgines, on el protagonista parla dels seus records d'infantesa, quan la seva mare el portava al cinema:
"Jo m'adormia. Si és veritat això que diuen que la llet materna té un efecte narcòtic que deixa les criatures mig estabornides, jo puc afirmar que en un cine, amb tot a les fosques, encara més. Tinc una vaga nació de com m'anava guanyant la son i de com m'arraulia a al falda de la mare, amb el cap descansant sobre els pits. Plàcidament, aquesta és la paraula: jo dormia plàcidament. Que dolces que eren aquelles becaines! Mamar fins als tres anys té l'avantatge que després, de gran, tens la certesa d'haver estat feliç. És una felicitat concreta que revisc quan fan pel.lícules en blanc i negre per televisió. Aquesta la vaig mamar, penso moltes vegades."
En una societat on l'alletament perllongat és poc visible i desperta força comentaris negatius, llegir aquestes paraules m'ha fet començar el dia ben contenta!
I té raó. Quan veig la meva nena popant, la veig sempre tan feliç i relaxada!!
I té raó. Quan veig la meva nena popant, la veig sempre tan feliç i relaxada!!
Imatge de Kim Berggren
Molt maques les paraules, sí senyor.
ResponEliminaQuina casualitat que no fa gaires dies un company de feina em va recomanar aquest llibre, a veure si el trobo a la biblioteca.
ResponEliminaQue segueixi durant la lactància.
Petons
Quines paraules tan maques i tan encertades
ResponElimina