26 de setembre de 2011

El Doctor Estivill ensenya a menjar

Vaig veure aquest llibre a la biblioteca i no me'n vaig poder estar de llegir-lo. I, un cop llegit i paït, no em puc estar de donar-ne la meva opinió.....

Hi ha moltes coses que diu el doctor Estivill amb les que estic d'acord. Trobo molt lògic que es digui que els nens no s'han d'acostumar a menjar mirant la televisió, que no han de menjar llaminadures, que els pares no hem de camuflar els menjars que no els hi agraden amb salses i que hem de potenciar la seva autonomia a la taula.

El que no em convenç gens és el seu "mètode", la manera en que hem d'ensenyar-los a menjar. És a dir, és la base del llibre amb la que no estic gens d'acord:

1. El primer que em crida l'atenció, tant en el seu llibre d'aprendre a dormir com en aquest és l'aire de "domesticació" que se'n desprèn. Els nens aprenen per repetició i per que no tenen alternativa. No els tracten com a persones individuals amb necessitats, sinó com a éssers que a les hores que toca han de menjar o dormir. I haurem aconseguit el nostre objectiu quan el nen faci aquestes coses diàriament sense queixar-se:

"Cuando el niño , sólo con ver que estamos sacando el mantel del cajón para colocarlo en la mesa, se dirija a su sillita; cuando, una vez sentado, se apresure a empuñar la cuchara para comer él solito; cuando se lo termine todo, nos muestre el plato vacío y se disponga a quitar-se el babero... podremos decir que el hábito de comer bien está correctamente instaurado".


2. Una altra cosa que observo en els seus llibres és que tots els consells estan dirigits i pensats per a fer fàcil la vida dels pares, no per a cobrir les necessitats dels fills. És a dir, es diu molt sovint que seguint el seu mètode el nen dormirà o menjarà amb pocs minuts i així els pares podran dedicar-se a d'altres coses després.

3. Una cosa que no trobo gens normal és la contrainformació que es dona sobre la lactància materna. Diu que hi està a favor, però no a demanda ni per la nit. Moltes mares sabem que això, aplicat els primers mesos de vida del nen, porta directament al deslletament.

"Por lo general, los lactantes menores de seis o siete meses tienen que hacer unas cinco comidas, y es el pediatra quien indica la cantidad y el horario de las tomas. Y durante,el resto del tiempo, no se le da de comer."

Trobo molt greu que es digui això en un llibre que es ven actualment, ja que contradiu totalment el que diu la OMS i les Associacions de Pediatria. O elles o el senyor Estivill estan equivocades. Que algú rectifiqui, no?


4. La solució per a que mengi millor i provi tots els aliments no és que el nen segui a taula i s'acostumi a veure com els seus pares prenen diferents menjars. D'aquesta manera, prova amb naturalitat diferents aliments i els acaba acceptant. No. Segons el doctor Estivill, si una cosa no li agrada al nen i no vol menjar, se li treu de la taula i fins al següent àpat no menja res. Així és com aprenen els nens a menjar de tot segons el doctor Estivill: perquè tenen gana i no hi ha res més.

5. Trobo molt fort la naturalitat amb la que es parla en els seus llibres dels vòmits dels nens. Jo només he vist vomitar la meva filla una vegada, per una malaltia, i em va fer patir molt. Doncs en els llibres de l'Estivill que els nens vomitin és el pa de cada dia, sembla. I ho fan expressament. Jo em quedo astorada quan llegeixo coses així:


"Los niños utilizan el vómito como una manera de llamar nuestra atención o, simplemente, como muestra de rechazo al aprendizaje del hábito de las comidas. Además, si se acostumbran a hacerlo, cada vez les resulta más fácil provocárselo y lo hacen cuando les conviene".

6. En els seus llibres també es dóna sempre molta importància als objectes que acompanyen el nen en el dormir i en el menjar, i es remarca que han de ser els mateixos sempre per no crear confusió al nen. Així, en el menjar ha d'haver-hi sempre els mateixos plats i entorn. I en el dormir, els mateixos ninos, xumets, o dibuixos amb la cara dels pares (Però els pares, ben lluny). Jo entenc la importància de les rutines i les he aplicat, però no fins a aquest extrem.

7. Comparant aquest llibre amb el de "Mi niño no me come" del Carlos González, estic molt més d'acord amb el del doctor González. És més anàrquic, però respecta més els nens i, sobretot, m'agrada perquè no diu el que s'ha de fer. Al contrari, ens diu el que no cal fem: no cal obligar el nen a menjar. I, parlant de llibres d'alimentació infantil, molt recomanable el de Valentí Fuster del que ja vaig parlar en aquesta entrada: "La cuina de la salut". Més sentit comú i menys contar els minuts que falten per treure-li el plat de la taula al nen!

Per últim, dir que escric això sent mare d'una filla molt menjadora que sempre s'ha mostrat molt interessada en provar qualsevol tipus d'aliment. Entenc que els pares que estan desesperats davant d'un fill que no menja, puguin provar tots els mètodes possibles i per haver. De fet, jo mateixa vaig estar temptada d'aplicar el mètode Estivill per dormir quan portàvem una ratxa de moltes nits on es despertava cada dos per tres. Per aquest motiu, penso que els llibres del doctor Estivill són molt poc recomanables, perquè s'aprofiten d'aquesta situació i venen als pares les promeses d'uns menjars i dormirs ràpids i seguits. Segurament que funciona, però per mi educar un fill no és això.

12 comentaris:

  1. Molt d'acord amb tu! Jo el llibre el vaig llegir també (i el d'anar a dormir...) i trobo que tracta als nens com bèsties a les que cal domesticar a la nostra conveniència. En fi...que veig el seu nom i em vé urticària per tot el cos!

    ResponElimina
  2. Com a mare de nen que sempre ha tingut problemes per menjar, no per variat sino per quantitats, puc entendre la desesperació que porta a algú a creure que aquests mega-gurús ens arreglaran el problema a cop de cronòmetre, però en això he arribat a la conclussió que el millor que podem fer és relaxar-nos. No he llegit aquest llibre de l'Estivill, tampoc el del Carlos González però el sentit comú ens porta més cap a la idea de no forçar, de fet la mateixa pediatra sempre ens ho ha dit: res de forçar. També té la seva lògica no voler convertir les hores dels menjars en un drama ni en una mena d'instrucció militar.
    Malgrat tot, quan veus que no mengen pateixes i insisteixes més del que seria convenient, però recordo que quan menjava papilles i l'anava distraent per embotir-li alguna cullerada més al primer síntoma d'arcada s'havia acabat la història, mai hagués permès arribar a l'extrem de deixar-lo vomitar.
    Sobre el dormir, jo també em vaig llegir el famós llibre del seu mètode i tot i que en dies de desesperació deiem que l'aplicariem, mai ens vam atrevir a fer-ho.
    Petons

    ResponElimina
  3. Jo, com sempre, penso que el millor és aplicar una mica de sentit comú i ja està.

    A mi que el senyor Estivill em vingui a dir que els nens han de fer això o l'altre em dóna tan igual com quan ho diu el senyor Carlos González perquè els veig tan extremistes a un com a l'altre.

    Respecte al que diu sobre la lactància doncs em sembla una bobada tant si dones pit com si dones bibe. El meu petit demanava menjar cada nit dues i tres vegades i a veure qui hagués tingut el valor de deixar-lo sense menjar pobret.

    Nosaltres ara comencem a tenir problemes amb l'Andreu i el menjar (cosa nova perquè fins ara tot anava rodat) i ni sóc partidària de comportar-me com un sergent ni com una mare que deixa fer al seu fill el que vol.

    No sé, jo penso que tota aquesta gent s'aprofita de lo perduts que anem els pares moltes vegades. Nosaltres perduts i ells fent calers!

    ResponElimina
  4. La meva història es força semblant a la vostra. No tinc gaire problemes amb la nena i el menjar. Crec que el millor és no obligar a menjar, però a vegades, si no ha menjat res en tot el dia, reconec que intent-ho encabir-li una cullarada més de papilla o un trocet més de truita...crec que ho tenim molt interoritzat..però sempre sense que sigui un drama, si la nena no vol i no hi ha manera, doncs res, ja menjarà.

    Per cert, molt bé que ens facis un resumet de llibre...jo em vaig llegir el de dormir, em sorprèn que sigui tant similar en els mètodes per menjar, això de que hagin de tenir els mateixos objectes, em sembla molt estressant (surts a fora i has de dur el platet?) i una parida, francament...una cosa tant natural,en principi... si el nen té gana menjarà encara que la cullera sigui d'un altre color, dic jo...Ai,nosé aquest home és una mica cuadriculat, per no dir una altra cosa!

    ResponElimina
  5. Doncs jo sí que vaig aplicar el de dormir i ens va ajudar molt sobretot amb el tema de rutines: bany, sopar, conte i dormir.
    Teniu la meva experiència aquí:http://oposicionsapares.blogspot.com/2010/08/el-metode-e.html
    Sí que és cert que el vam aplicar perquè jo estava farta de no dormir tirades llargues d'hores (el nen encantat de mamar a les nits!)
    El llibre del menjar no l'he llegit però el què expliques no és gaire positiu! I segur que no el seguim ni de conya! El peque menja de tot però no uns grans plats. Per això juguem bastant a l'hora dels àpats, per engatusar-lo una mica! Ho sé de sobres que hauríem d'anar més per feina però...tot sigui per una cullerada més! I tampoc és que ens hi estiguem massa, eh!

    ResponElimina
  6. Mireia, mira que som massoques, eh! No ens agrada i tot i això el llegim, je je...

    Euphorbia, sí, el millor és no forçar. Clar que per mi és fàcil de dir.

    Esther, sí que s'aprofiten de nosaltres, sí. Perquè no crec que siguin nomès bons samaritans.

    Anna, el llibre permet excepcions en el tema dels objectes, però no ho aconsella massa.

    Conxi, i que tal el llibre? Segueix funcionant? Un cop ho aprenen ja és per sempre? (Em té intrigada). Ja em llegiré el post!

    ResponElimina
  7. Estic amb la resta, crec que cada un ha d'anar fent el que cregui millor segons el seu sentit comú. Jo tampoc he tingut mai problemes amb els menjars: mengen de tot i bé, i si algun cop no han volgut alguna cosa ha sigut ben bé perque no els agradava.

    També he vist casos de nens que no menjaven gairebé gens i entenc que hi hagi pares que es puguin desesperar. Ara, no crec que hi hagi una mateixa norma que serveixi per tots, cada nen és un món i els pares som qui hem d'anar veient què ens funciona i què no.

    ResponElimina
  8. Masoques no! Per mi la part bona de llegir-lo és que després el puc criticar amb coneixement de causa! :)

    ResponElimina
  9. Hola Onavis. Estoy de acuerdo contigo. Mis peques comen de maravilla, creo que es de lo poco que puedo presumir como madre. El método es sencillo, comprar sólo alimentos sanos. Cuando hay hambre comen y como no paran, hay hambre. El problema es cuando se les crea el gusto por porquerias, entonces ya no hay manera. Por cierto, en mi biblio el concurso de los superlectores empieza a los 2 años, así que no te creas que tu peque anda muy lejos. Besitos. María de creamomentos.

    ResponElimina
  10. Mirashka, estic d'acord en que una mateixa norma no serveix per tots. I menys aquestes normes tan poc lògiques de l'Estivill!

    Mireia, tens tota la raó, a mi també m'agrada estar informada i saber del que parlo!

    Maria Corcuera, gracias por visitar mi blog. Preguntaré en mi biblio a ver cuando empiezan...

    ResponElimina
  11. Quan de desesperat i amargat ha d'estar un nen per vomitar el menjar de manera recurrent? I ell ho veu com una cosa normal?
    Ho sento però no puc amb aquest senyor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, noia... L'íria té 13 mesos i se segueix despertatn 7 i 8 vegades per la nit, i és el que hi ha (que consti que treballo!). No puc anar contra el meu instint i el meu sentit comú. No està prou conscient com per "prendre'm el pel" i només faltaria que arribés a vomitar per desesperament... Aixxx...

      Elimina