El Doctor Estivill ensenya a menjar

Vaig veure aquest llibre a la biblioteca i no me'n vaig poder estar de llegir-lo. I, un cop llegit i paït, no em puc estar de donar-ne la meva opinió.....

Hi ha moltes coses que diu el doctor Estivill amb les que estic d'acord. Trobo molt lògic que es digui que els nens no s'han d'acostumar a menjar mirant la televisió, que no han de menjar llaminadures, que els pares no hem de camuflar els menjars que no els hi agraden amb salses i que hem de potenciar la seva autonomia a la taula.

El que no em convenç gens és el seu "mètode", la manera en que hem d'ensenyar-los a menjar. És a dir, és la base del llibre amb la que no estic gens d'acord:

1. El primer que em crida l'atenció, tant en el seu llibre d'aprendre a dormir com en aquest és l'aire de "domesticació" que se'n desprèn. Els nens aprenen per repetició i per que no tenen alternativa. No els tracten com a persones individuals amb necessitats, sinó com a éssers que a les hores que toca han de menjar o dormir. I haurem aconseguit el nostre objectiu quan el nen faci aquestes coses diàriament sense queixar-se:

"Cuando el niño , sólo con ver que estamos sacando el mantel del cajón para colocarlo en la mesa, se dirija a su sillita; cuando, una vez sentado, se apresure a empuñar la cuchara para comer él solito; cuando se lo termine todo, nos muestre el plato vacío y se disponga a quitar-se el babero... podremos decir que el hábito de comer bien está correctamente instaurado".

2. Una altra cosa que observo en els seus llibres és que tots els consells estan dirigits i pensats per a fer fàcil la vida dels pares, no per a cobrir les necessitats dels fills. És a dir, es diu molt sovint que seguint el seu mètode el nen dormirà o menjarà amb pocs minuts i així els pares podran dedicar-se a d'altres coses després.

3. Una cosa que no trobo gens normal és la contrainformació que es dona sobre la lactància materna. Diu que hi està a favor, però no a demanda ni per la nit. Moltes mares sabem que això, aplicat els primers mesos de vida del nen, porta directament al deslletament.

"Por lo general, los lactantes menores de seis o siete meses tienen que hacer unas cinco comidas, y es el pediatra quien indica la cantidad y el horario de las tomas. Y durante,el resto del tiempo, no se le da de comer."

Trobo molt greu que es digui això en un llibre que es ven actualment, ja que contradiu totalment el que diu la OMS i les Associacions de Pediatria. O elles o el senyor Estivill estan equivocades. Que algú rectifiqui, no?

4. La solució per a que mengi millor i provi tots els aliments no és que el nen segui a taula i s'acostumi a veure com els seus pares prenen diferents menjars. D'aquesta manera, prova amb naturalitat diferents aliments i els acaba acceptant. No. Segons el doctor Estivill, si una cosa no li agrada al nen i no vol menjar, se li treu de la taula i fins al següent àpat no menja res. Així és com aprenen els nens a menjar de tot segons el doctor Estivill: perquè tenen gana i no hi ha res més.

5. Trobo molt fort la naturalitat amb la que es parla en els seus llibres dels vòmits dels nens. Jo només he vist vomitar la meva filla una vegada, per una malaltia, i em va fer patir molt. Doncs en els llibres de l'Estivill que els nens vomitin és el pa de cada dia, sembla. I ho fan expressament. Jo em quedo astorada quan llegeixo coses així:

"Los niños utilizan el vómito como una manera de llamar nuestra atención o, simplemente, como muestra de rechazo al aprendizaje del hábito de las comidas. Además, si se acostumbran a hacerlo, cada vez les resulta más fácil provocárselo y lo hacen cuando les conviene".

6. En els seus llibres també es dóna sempre molta importància als objectes que acompanyen el nen en el dormir i en el menjar, i es remarca que han de ser els mateixos sempre per no crear confusió al nen. Així, en el menjar ha d'haver-hi sempre els mateixos plats i entorn. I en el dormir, els mateixos ninos, xumets, o dibuixos amb la cara dels pares (Però els pares, ben lluny). Jo entenc la importància de les rutines i les he aplicat, però no fins a aquest extrem.

7. Comparant aquest llibre amb el de "Mi niño no me come" del Carlos González, estic molt més d'acord amb el del doctor González. És més anàrquic, però respecta més els nens i, sobretot, m'agrada perquè no diu el que s'ha de fer. Al contrari, ens diu el que no cal fem: no cal obligar el nen a menjar. I, parlant de llibres d'alimentació infantil, molt recomanable el de Valentí Fuster del que ja vaig parlar en aquesta entrada: "La cuina de la salut". Més sentit comú i menys contar els minuts que falten per treure-li el plat de la taula al nen!

Per últim, dir que escric això sent mare d'una filla molt menjadora que sempre s'ha mostrat molt interessada en provar qualsevol tipus d'aliment. Entenc que els pares que estan desesperats davant d'un fill que no menja, puguin provar tots els mètodes possibles i per haver. De fet, jo mateixa vaig estar temptada d'aplicar el mètode Estivill per dormir quan portàvem una ratxa de moltes nits on es despertava cada dos per tres. Per aquest motiu, penso que els llibres del doctor Estivill són molt poc recomanables, perquè s'aprofiten d'aquesta situació i venen als pares les promeses d'uns menjars i dormirs ràpids i seguits. Segurament que funciona, però per mi educar un fill no és això.