La llevadora del CAP, en les classes de preparació al part, ens parlava sovint del puerperi, de com ens sentiríem física i emocionalment després de parir. Vaig agrair molt que el curs no se centrés exclusivament en el part, i que sovint comentéssim com seria el dia a dia sent mares. Però tot i estar preparada, els primers dies són durs.
Els dies a l'hospital van ser difícils. Recordo que estava exhausta, amb tota la son i cansament acumulats durant el part, amb el malestar dels punts de l'episiotomia, de la punxada de l'epidural (que deixa ressaca: quin mal de cap i d'esquena!!)... Em sentia físicament destrossada.
I, amb aquest estat, el daltabaix d'emocions d'assimilar que sí, que tu ja ets mare, que la petitona que et mira amb els ulls ben oberts és la teva filla a la qual tant estimaràs i tant et farà patir durant la resta de la teva vida!!
Per fi ha arribat el moment que has desitjat tant. Però, jo almenys, no ho vaig començar a gaudir fins uns dies més tard. No sé si a la resta de mares els hi passa el mateix. Però per mi el dia més feliç no va ser el del part, sinó el dia que tornant de l'hospital, vam entrar a casa tots tres. La sensació de ser una família.
I les primeres setmanes a casa són també dures: les dues hem d'aprendre a popar, a interpretar els plors, a organitzar-nos.. Tot això mentre es van cicatritzant els punts, mentre tens els loquis, les contraccions a l'úter, la debilitat, les clivelles...
A poc a poc la majoria de coses es van posant al seu lloc. D'altres costen més i d'altres ja mai tornaran a ser el mateix (jo ja no sóc la mateixa). Però suposo que això és normal després d'un canvi tan gran.
Ara ja fa mesos que sóc plenament conscient de ser mare i em sento molt feliç.
Però no va ser fàcil.
I, amb aquest estat, el daltabaix d'emocions d'assimilar que sí, que tu ja ets mare, que la petitona que et mira amb els ulls ben oberts és la teva filla a la qual tant estimaràs i tant et farà patir durant la resta de la teva vida!!
Per fi ha arribat el moment que has desitjat tant. Però, jo almenys, no ho vaig començar a gaudir fins uns dies més tard. No sé si a la resta de mares els hi passa el mateix. Però per mi el dia més feliç no va ser el del part, sinó el dia que tornant de l'hospital, vam entrar a casa tots tres. La sensació de ser una família.
I les primeres setmanes a casa són també dures: les dues hem d'aprendre a popar, a interpretar els plors, a organitzar-nos.. Tot això mentre es van cicatritzant els punts, mentre tens els loquis, les contraccions a l'úter, la debilitat, les clivelles...
A poc a poc la majoria de coses es van posant al seu lloc. D'altres costen més i d'altres ja mai tornaran a ser el mateix (jo ja no sóc la mateixa). Però suposo que això és normal després d'un canvi tan gran.
Ara ja fa mesos que sóc plenament conscient de ser mare i em sento molt feliç.
Però no va ser fàcil.
L'altre dia en parlavem d'això mateix amb altres mares, de que el dia del part no va ser el més feliç de la nostra vida. I és una cosa que no es diu potser perquè sona malament d'una mare! En el meu cas, cada dia millora. Poc a poc em sento més mama i m'agrada!
ResponEliminaSuposo que si féssim una mica d'enquesta sortiria una gran majoria de mares que opinen que le record del part i puerperi immediat no són emocionants. I això sí que és desencoratjador, encara avui en dia, en que la medicina i la sanitat han avançat molt i comencen a entendre que parir no és cap malaltia sino un fet fisiològic més dels humans, en aquest cas de les dones.
ResponEliminaEsperem que poc a poc (encara que sigui molt poc a poc) les coses canvïin i les nostres filles puguin realment gaudir d'aquest moment de la seva vida.