Cinc mesos

Ahir va fer cinc mesos!! I realment ara sí que la començo a veure gran: ha augmentat molt de pes últimament, ho toca tot, quasi s'aguanta asseguda (amb ajuda), sempre fa com si es volgués aixecar quan està ajaguda...
I el que és més important, cada dia la veig més feliç! Sempre està amb el somriure a la boca!
Fa una estona jugàvem amb ella, i és boníssim quan s'emociona molt i comença a moure les cames amunt i avall fent crits de contenta! Aquests moments valen un imperi.
Em fa molt feliç, la meva filla.
I ho vull gaudir al màxim! Per això el seu pare i jo tenim molt clar que seguirem amb l'estil de criança que ens mana el cor. Perquè pensem que el que uns pares creuen que és el millor per la seva filla, per força ha de ser-ho. I si ens equivoquem, doncs ja haurem après alguna cosa. Però serem coherents amb el que nosaltres pensem.
A més, ser mare ja comporta prou patiments com perquè a sobre m'hagi de preocupar de que pensarà la veïna si faig collit, o que dirà el de més enllà si faig lactància exclusiva fins als sis mesos, o si s'indignarà molt la Tracy Hogg si l'adormo amb la popa totes les nits.
Sembla estrany com, allò que hauria de ser el més natural, és sempre el més qüestionat.