18 d’abril de 2010

Si no empenys, els nens no surten!!


Aquesta frase, dita per la llevadora que em va atendre al part, se'ns va quedar gravada. Quanta raó té!
Tot havia començat dotze hores abans, a les onze de la nit, quan vaig perdre el tap mucós. I acte seguit, van començar les contraccions.
El meu home donava salts pel menjador: "Anem de part!!". Jo no m'ho creia. Però les contraccions em van vindre des del principi a intervals molt curts, cada quatre o menys minuts.
A les dos marxàvem cap a l'hospital. Va ser un viatge amb cotxe molt tranquil, escoltant música, parlant. Res a veure amb lo de les pel.lícules.
Les primeres hores allí van ser les més dures. Només vaig poder entrar jo a la sala de "boxes", on hi ha els monitors que controlen l'estat del fetus. Em van fer un tacte: estava dilatada de tres i mig. Vaja, que em quedava una bona estona, encara.
Llavors va poder entrar el meu home. I vam estar unes hores en calma. Vam passar-nos-ho molt bé. Estàvem eufòrics.
Però jo, és clar, tenia els dolors de les contraccions, que cada vegada anaven a més. Volia aguantar el màxim sense l'epidural, però va haver un moment en que vaig desistir. I la vaig demanar.
Aquest va ser el pitjor moment de la nit. Més que el part. Tinc l'esquena desviada i a l'anestesista li costava trobar el punt. A més, jo estava nerviosa per que l'home no havia tingut massa tacte al fer el discurs previ on t'avisen dels riscos de l'epidural. Em va dir que hi ha un tant per cent de risc de mort per la mare. "Yo no lo he visto nunca, pero a alguien le tiene que pasar", em va dir. Algú es queda tranquil desprès de sentir això?
Doncs el que havia de durar cinc minuts (la punxada), va durar tres quarts d'hora.
A partir de llavors, ja no vaig sentir gens de dolor. Em van trencar la bossa de les aigües per accelerar el part. I a cada contracció, notava com anava baixant el cap de la meva filla.
A les 10 del matí, la llevadora em va fer un tacte: però si ja està quasi aquí! Cap a la sala de parts!
I allò sí que ja és dit i fet. Quan entrava el cor m'anava a cent. Pensava: aquí i ara naixerà la meva filla. És increïble.
Al potro, cames obertes, veig al meu home com entra tot vestit de verd, la llevadora que pren posicions.... Tot tenyit d'un aire d'irrealitat. Em va dir: "quan et digui, comences a empènyer." I així ho vaig fer. Tot i que ja he dit que no ho devia fer amb massa intensitat.... Una auxiliar se'm va tirar a sobre la panxa per a que fos més efectiu el procés. Quin mal em va fer! Llavors sí que em va quedar clar que havia d'empènyer...
I al cap d'uns instants, la meva petita, amb una brillantor metàl·lica a la pell i amb un ulls ben oberts, em va clavar la seva primera mirada.

Imatge de  Aethene

3 comentaris:

  1. Cada prenyada té la seva història i aquí tens la meva:
    http://oposicionsapares.blogspot.com/2009/11/el-dia-d.html

    vagi bé!

    ResponElimina
  2. aquesta maniobra que et va fer la auxiliar, pel que sembla és la maniobra de Kristeller i està totalment prohibit!!

    ResponElimina
  3. Anònim, merci,
    Sí, ara m'he informat i crec que la definició de la maniobra de Kristeller encaixa exactament amb el que em van fer....

    ResponElimina