Aquests dies m'és inevitable pensar que fa més o menys un any vaig començar el meu embaràs.Era l'època en què vam fer el test i en que l'embaràs era només cosa de dos, ja que tot i que la nostra vida ja havia fet un gir de 180º, la gent de l'entorn encara no ho sabia. Després, a poc a poc, per aquestes festes, ho vam anar dient a la família i els amics. I ja va anar començant tot: les proves, les ecografies...
Cada moment era emocionant, un sentiment nou.És una il·lusió molt gran, un embaràs. Tant que, fins i tot ara, quan i penso se'm fa el nus a la panxa.Dins meu ja érem dos, però jo tenia tot el temps del món per cuidar-me, per preparar les coses, per anar veient com canviava el meu cos, per dormir...Tenia també el cor dividit: una gran emoció i un gran patiment, un ai al cor per a que tot anés bé.Ara al meu cor hi ha encara l'emoció. La meva filla, de fet, és la il·lusió personificada que fa del dia a dia una gran aventura. I també tinc encara el patiment, que totes les mares diuen que ja dura per sempre. El que no tinc ara és el temps! Des que sóc mare em pregunto si els dies tenen encara vint i quatre hores. Segur que no són menys?
Els nous mesos de l'embaràs van ser nou mesos màgics. Tot i que ara penso que no era del tot conscient del canvi que suposaria en la meva vida ser mare. Per molt que sembli que són mesos suficients per fer-te'n a la idea, jo fins que no la vaig tenir als braços no m'ho vaig creure del tot.
Sí, quan veig noies embarassades pel carrer, he de reconèixer que sento certa nostàlgia. Si per l'embaràs fos, en tornaria a viure un ben aviat. Vaig ser molt feliç mentre la petita creixia dins meu.
Imatge de DesireeArt
Enhorabona pel Blog! Em sento molt identificada amb el que dius, també pel fet que em vaig fer el test el 8 d'abril del 2009, demà farà un any (com passa el temps!) i el 26 de desembre va néixer el meu petit. Vaig tenir la sort de tenir un molt bon embaràs i el vaig disfrutar molt.
ResponEliminaJo crec que no s'és del tot conscient fins que no els veus i penses: Sóc mare!!! La veritat és que és una experiència única i increïble.
Guapa, jo tb m he sentit identificada amb el k has dit. Jo li tenia "por" o respecte a l embaràs, pel fet de si em trobaria malament, etc etc...doncs dir-te que vaig tenir cosetes, però el canvi que vius dins teu i la transformació que tens en akests 9 mesos, recomano viure´l a totes les dones. El meu nen va néixer el 17 de febrer :)Una abraçada!
ResponEliminaque bonic...per cert, i les il·lustracions? són super maques. Et vas fer el test el 8 d'abril??
ResponEliminaHola Mon,
ResponEliminaMerci per la visita.
Normalment indico l'autor de les imatges al final del post. Algunes ja les tenia guardades de fa temps, d'altres les vaig buscant ara.
El test me'l vaig fer un 3 de març. A l'abril va ser quan començavem a dir-ho. (Encara recordo la teva cara quan t'ho vaig dir tot de cop al veure't!)
Què passa el 8 d'abril?
Petons
Jo també enyoro molt estar embarassada i quan veig noies embarassades pel carrer sento enveja i nostàlgia. Però a la vegada m'encanta tenir la nena "fora". Crec que per a mi l'ideal seria la duplicitat, que una mica de la Clara encara estigués dins meu però que a la vegada estigués fora, per a anar creixent, anar fent descobertes, etc. Déu, quines xorrades de pensar!
ResponEliminaEl 8 d'abril és el dia que vaig néixer. Hagués estat una curiosa casualitat que t'haguessis fet el test aquest dia justament. Jo també recordo quan m'ho vas dir i era el dia del meu sant o voltants (27 d'abril). I sí, vaig flipar...no m'ho esperava pas.
ResponElimina