22 mesos, 3 setmanes i 3 dies

Copiant el títol del post de la Míriam, aquest és el temps que fa que dono el pit a la meva filla.
Si abans de començar aquest camí, m'haguessin dit que arribaria fins aquí, hagués fet una gran cara de sorpresa, ni m'ho podia imaginar.

I no m'ho podia imaginar perquè en la societat on vivim, malauradament, aquest fet no es viu amb naturalitat i jo mateixa desconeixia, abans de parir, que donar el pit tants mesos fos el més normal del món, la manera per la que estem programats de fer-ho.
Faré una mica d'història....

- Els primers quatre mesos, van ser els pitjors. Em feien molt mal els mugrons, i fins i tot vaig haver-me de medicar amb antibiòtics. Jo tenia moltes ganes d'alletar, i per sort vaig superar-ho, tot i que el meu dolor i el seu poc pes al principi em van fer tenir molts dubtes. La lectura de Un regalo para toda la vida, i el suport dels meus, em va ajudar molt a tirar endavant.

- A partir d'aleshores, la lactància es va convertir en un gran plaer, uns moments molt bonics que compartíem les dues. Durant els primers nou mesos, era pràcticament l'únic aliment que prenia la petita, combinat amb tastets de d'altres aliments.

- I a partir de l'any i mig, en part per voluntat meva, les dosis de popa s'han anat reduint i ara n'hi ha dues de consolidades: les de dormir la migdiada i la de la nit. La migdiada sovint la fa a la guarderia, per tant que hi ha dies que només fa una presa. I inclús algun dia tampoc ha fet aquesta. Però no passa res, no la necessita si jo no hi sóc.

- Fins quan durarà? Doncs fins que ella vulgui! No m'agradaria deslletar-la, jo crec que ella soleta ho anirà deixant. Té l'habit de popar abans d'anar a dormir molt arrelat, per tant no em puc imaginar com serà adormir-la quan ho deixi. Ella m'ho ensenyarà!
I el dia que arribi penso sentir-me ben contenta d'haver arribat fins on hauré arribat! Sens dubte, han estat un moments de molta felicitat, on a la petita se li il.lumina la cara cada vegada que en demana. I ara fins i tot m'assenyala quina popa vol a cada moment: "queta popa tí, queta no!", suposo que en funció de quina està més plena. Perquè sembla que sí, que tot i el que diu la gent i l'aparença externa de les meves popes, encara continuo tenint llet!

Ara m'he fixat que són moltes les entrades on he parlat de la meva lactància, de fet veig que és l'"etiqueta" més abundant, amb diferència. M'acompanya cada dia en molts moments!
Però volia parlar també de la meva lactància en aquesta Setmana mundial de la lactància materna, que té com a lema Comunícate. A veure si poc a poc ens anem fent més visibles les mares que "perllonguem" la lactància més enllà dels primers sis mesos! Jo en seguiré parlant!

Imatge de Mary Cassatt