Els terribles dos anys

El primer cop que vaig sentir a parlar dels "terrible two" em va sonar a xinés, però ara que la meva filla s'acosta perillosament als dos anys, començo a intuir per on van els trets.
I és que ja hem tingut alguna sessió de rabietes, pataletes, i tirades al terra com si estigués posseïda pel dimoni. I crec que això només és el començament. Però no em preocupa, estic positiva avui, i crec que viure aquest procés serà fins i tot divertit. (Sé que me'n penediré del que he dit).

Però no és exactament del tema de les rabietes del que vull parlar avui. Aquestes ja donaran de sí per a molts posts properament. Avui vull parlar d'un llibre que vaig agafar l'altre dia a la biblioteca. Ara hi vaig algunes tardes amb la nena, i mentre ella mira els contes jo intento fer incursions a la zona de lectura per a adults per trobar algun llibre per mi. La llàstima és que no sempre aconsegueixo sortir de la zona infantil i per tant només puc fer ullades ràpides a les lectures sobre criança mentre amb l'altre ull vigilo que la petita no es desmadri massa.

Així es com vaig veure el llibre de l'Estivill del que vaig parlar fa poc, i com he trobat el llibre que m'estic llegint ara:

Los terribles dos años; de Caroline Dunford

És un diari d'una mare que explica el seu dia a dia amb un fill de dos anys. Em fa riure bastant perquè té molt sentit de l'humor (bé, una mica pessimista, però amb gràcia), a més el diari comença el dia que el seu fill compleix dos anys, que és casualment un 10 de novembre (la meva filla va néixer l'11!).
M'agrada perquè retrata les situacions quotidianes amb realisme i es nota que ella també ho ha viscut. De fet, sembla com si estigues llegint un bloc! No retrata un dia a dia idíl·lic on tot son flors i violes, sinó que posa especial èmfasi en els moments en que tot es descontrola. A vegades és una mica exagerada, o potser és que realment té un fill molt entremaliat i molt poc menjador, però tot i això em sento identificada amb ella amb molts moments.
De tant en tant hi ha uns requadres on dóna consells pràctics i objectius sobre com afrontar les rabietes, el pas al bolquer, la son, l'alimentació... Està força bé.

Deixo algunes línies del llibre:

- " Tengo muy poco tiempo para la gente que no me interesa o que me resulta aburrida. Antes solía ser mucho más tolerante, pero si voy a renunciar a los besitos de gnomo de mi niño durante un rato tiene que ser a cambio de un entretenimiento decente."

- "Me resulta muy embarazoso que salga corriendo con un jueguete ajeno, pero al mismo tiempo me siento orgullosa de que sea tan sociable (incluso aunque sólo sea para robar)."

- " El Emperador (així és com li diu al fill) ha desarrollado una nueva modalidad de pataleta que consiste en tirarse al suelo y negarse a moverse. A veces esto viene precedido de un chillido que hace que me tiemble el cerebro dentro del cráneo, y suele ir seguido de un arrebato de golpearse la cabeza contra el suelo hasta que se hace tanto daño que para y llora mientras me lanza miradas acusadoras. Las causas obvias de esta nueva rabieta incluyen: tener que irse del parque, decirle que tine que dormir la siesta y, en general, pedirle que haga cualquier cosa que no quiere hacer."

El text dels requadres del final de cada capítol explica bàsicament que les rabietes són una fase normal del desenvolupament del nen, ja que als dos anys són més conscients del món i per tant tenen més frustracions al descobrir que no ho poden fer tot i que no tot és com ells creuen. També explica que són moments de sentiments molt intensos pels nens i que ho passen malament. La millor reacció es no enfadar-se i no donar-hi massa importància, tot i que sí que es bo verbalitzar en veu alta el que li passa per a que ell aprengui a expressar els seus sentiments.
A veure com ens anirà!