"Tu no jugues"

Aquest dies que encara fa (tanta) calor, sortim a jugar al carrer fins a l'hora de sopar. Hi ha molts nens al nostre carrer, i com que és bastant tranquil, els veïns trèiem les motos, tricicles i jocs diversos dels nens per a que ells juguin.

Hi ha nens de totes les edats, dos que inclús van a la seva classe a la guarderia i d'altres de més petits o més grans.
Lògicament, la petita vol jugar sempre amb els grans i els hi va al darrere tota l'estona.
M'agrada molt que jugui al carrer i també que ho faci amb nens d'edat variada, penso que és una gran sort poder-ho fer. Aquesta barreja serà segur molt enriquidora, i normalment juguen força bé tots junts.

Però també hi ha dies dolents, on aquesta heterogènia mostra la part menys agradable.

L'altre dia ella volia jugar amb dos nens més grans, de 4 anys, que traginaven unes pedres amunt i avall. Quan els va veure, va deixar la seva moto per anar amb ells, il.lusionada i rient. Però es va trobar amb una resposta ben clara per part d'ells: "Tu no, tu no jugues". Inclús l'empenyien per a que marxés d'allí.
Jo en aquell moment em vaig sentir molt malament per la petita, perquè em semblava molt injust que la seva il.lusió es trenqués d'aquesta manera. I més tenint en compte que ella, en la seva innocència, ni tan sols entenia que l'estaven rebutjant. Ella continuava intentant jugar amb ells.
Vaig fer el possible per dialogar amb els nens, i també els pares d'ells van col.laborar molt, tot i que jo tampoc volia ni pretenia que els hi imposessin que acceptessin a la meva filla en el joc. No ho volia, perquè al cap i la fi entenia la posició dels nens. Pel fet de ser nens (en masculí), i més grans, no volien jugar amb una nena petita. Com entenc que la meva vulgui jugar amb grans, entenc que els grans no vulguin jugar amb els petits. Els adults hem d'estar allí per suavitzar la situació i ensenyar-los-hi que al rebutjar fem mal als altres nens, però no es pot obviar que l'instint primer dels nens és el de no voler als petits. I per tant, entenc que al llarg de la vida la meva filla es trobarà en molts moments en aquesta situació, i en d'altres de similars on no tothom és amable i simpàtic i l'espera amb els braços oberts.

Aquest fet em va entristir bastant en aquell moment. Jo, com totes les mares, tinc l'instint de protegir-la sempre, de voler que sigui sempre feliç i pugui fer el que vulgui, que no tingui mai desenganys. I em sembla injust que s'hagi de topar amb un món on no tot es de color de rosa!
D'altra banda, protegir-la en excés, construir-li un món a mida, tampoc em sembla cap solució. Ha d'aprendre a fer-se valdre, a no arrugar-se, a dir doncs jo sí que vull jugar i convèncer-los, o a entendre simplement la situació i anar a jugar a una altra banda.
No podré evitar que tingui decepcions, per tant penso que la clau està en ensenyar-li a manejar-les bé. No serà fàcil, i intueixo que com a mare pairé molt malament els desenganys que ella visqui, però si aprèn a relativitzar les coses sens dubte serà molt més feliç!