7 d’octubre de 2011

"Tu no jugues"

Aquest dies que encara fa (tanta) calor, sortim a jugar al carrer fins a l'hora de sopar. Hi ha molts nens al nostre carrer, i com que és bastant tranquil, els veïns trèiem les motos, tricicles i jocs diversos dels nens per a que ells juguin.
Hi ha nens de totes les edats, dos que inclús van a la seva classe a la guarderia i d'altres de més petits o més grans.
Lògicament, la petita vol jugar sempre amb els grans i els hi va al darrere tota l'estona.
M'agrada molt que jugui al carrer i també que ho faci amb nens d'edat variada, penso que és una gran sort poder-ho fer. Aquesta barreja serà segur molt enriquidora, i normalment juguen força bé tots junts.
Però també hi ha dies dolents, on aquesta heterogènia mostra la part menys agradable.

L'altre dia ella volia jugar amb dos nens més grans, de 4 anys, que traginaven unes pedres amunt i avall. Quan els va veure, va deixar la seva moto per anar amb ells, il.lusionada i rient. Però es va trobar amb una resposta ben clara per part d'ells: "Tu no, tu no jugues". Inclús l'empenyien per a que marxés d'allí.
Jo en aquell moment em vaig sentir molt malament per la petita, perquè em semblava molt injust que la seva il.lusió es trenqués d'aquesta manera. I més tenint en compte que ella, en la seva innocència, ni tan sols entenia que l'estaven rebutjant. Ella continuava intentant jugar amb ells.
Vaig fer el possible per dialogar amb els nens, i també els pares d'ells van col.laborar molt, tot i que jo tampoc volia ni pretenia que els hi imposessin que acceptessin a la meva filla en el joc. No ho volia, perquè al cap i la fi entenia la posició dels nens. Pel fet de ser nens (en masculí), i més grans, no volien jugar amb una nena petita. Com entenc que la meva vulgui jugar amb grans, entenc que els grans no vulguin jugar amb els petits. Els adults hem d'estar allí per suavitzar la situació i ensenyar-los-hi que al rebutjar fem mal als altres nens, però no es pot obviar que l'instint primer dels nens és el de no voler als petits. I per tant, entenc que al llarg de la vida la meva filla es trobarà en molts moments en aquesta situació, i en d'altres de similars on no tothom és amable i simpàtic i l'espera amb els braços oberts.

Aquest fet em va entristir bastant en aquell moment. Jo, com totes les mares, tinc l'instint de protegir-la sempre, de voler que sigui sempre feliç i pugui fer el que vulgui, que no tingui mai desenganys. I em sembla injust que s'hagi de topar amb un món on no tot es de color de rosa!
D'altra banda, protegir-la en excés, construir-li un món a mida, tampoc em sembla cap solució. Ha d'aprendre a fer-se valdre, a no arrugar-se, a dir doncs jo sí que vull jugar i convèncer-los, o a entendre simplement la situació i anar a jugar a una altra banda.
No podré evitar que tingui decepcions, per tant penso que la clau està en ensenyar-li a manejar-les bé. No serà fàcil, i intueixo que com a mare pairé molt malament els desenganys que ella visqui, però si aprèn a relativitzar les coses sens dubte serà molt més feliç!

9 comentaris:

  1. Que maco això de poder jugar al carrer! de petita jo era de les que a l'estiu em passava el dia al carrer jugant amb els nens i entrava només per menjar i anar al lavabo. Ara el meu carrer ja no és el que era...

    Al parque ens hem trobat algun cop amb aquesta situació i els pares intentem mediar, però mirem de ficar-nos-hi lo just, en certa manera aprendre a entomar les decepcions forma part del creixer, tot i que se't trenca el cor quan els veus tan decebuts.

    Nosaltres ara tenim una certa lluita amb els nens que no volen compartir les joguines: sempre hi ha hagut l'entesa de que al parque les joguines es comparteixen i més o menys ho hem seguit tots els pares, però ara ens trobem amb algun nen que "lo seu és seu i lo dels demés també" amb el vist-i-plau de la seva mare i puff...

    ResponElimina
  2. De nou, m'he sentit tan identificada! La meva és d'aquestes que va de seguida jugar amb els més grans i em fa una pena quan passen d'ella...però clar, com tu dius, és normal i tampoc pots obligar-los a jugar amb qui no volen...ai les mames com som!

    ResponElimina
  3. Son normals els teus sentiments i la teva reacció. Pero ja veuràs com poc a poquet anira fent-se el seu lloc al parque, amb els demés

    ResponElimina
  4. Mirashka, això dels nens petits als parcs sense els pares a prop és cada cop més comú, desgraciadament! I en situacions com aquestes fan falta...

    Anna, a mi em fa por pensar que si es troba aquest tipus d'actituds o d'altres de similars (com alguna gent gran que no li torna l'hola quan ella saluda, que això ja és més preocupant) ella pugui deixar de ser tan sociable. Intentaré transmetre-li que això no és culpa seva i que ella ho fa bé...

    Sandra, sí, ella té sempre molta iniciativa. A veure si tot li va bé!

    ResponElimina
  5. Jo també jugava al carrer de petita i és tan xulo... Recordo que guardàvem els "xivatos" dels paquets de tabac dels pares i després amb la sorra jugàvem a botigues :-) Allò sí que era sa! Tens molta sort que la teva filla ho pugui gaudir.

    Pel que li va passar doncs ja sabem que han d'aprendre a frustrar-se i de ben petits per poder afrontar els problemes millor de grans. Segurament et sentiràs malament però l'important és que se'n surti i segur que ho farà.

    ResponElimina
  6. Crec que això ens ha passat a totes, a mi també se'm trenca el cor quan n'hi fan alguna al meu nen, i ell que és súper innocent ni se n'adona.
    Petons

    ResponElimina
  7. Esther, sí és una gran sort, i sobretot que hi hagi tants nens al veinat! Ho valoro molt!

    Euphorbia, suposo que és normal que les mares ens sentim així...

    ResponElimina
  8. Ostres pobreta petita! fa molta peneta quan hi ha una situació d'aquest tipus, però no hem d'oblida una màxima que s'ha dit tota la vida: "els nens són cruels", ep! que no estic dient que els nens que no volíen jugar amb la teva filla siguin cruels, eh! el que dic és que algún dia s'ha de passar la fase de: tu no jugues, quatre ulls, tu no per ser no sé com i tu tampoc per portar no sé què! és molt cruel però en el fons és un aprenenetatge de vida.

    ResponElimina
  9. Sol Solet, està clar que ha de ser així, perquè com dius els nens "són" així. Nosaltres, haurem d'intentar que la cosa no es desmadri i sobretot ensenyar-los a que no els hi afecti. A veure si ens en sortirem!

    ResponElimina