24 d’octubre de 2011

Pegar a la mama

La petita està ara en un moment molt divertit. Intento assaborir al màxim cada moment amb ella perquè no para de xarrar, de cantar i ballar fent les coreografies que aprèn a la guarderia (la cançó de La castanyera és el greatest hit aquests dies a casa).
I des de sempre és molt carinyosa i demana molta faldeta i em dóna petonets.
Però des de fa ja algunes setmanes, a vegades, enmig d'un joc de falda o d'una tendra abraçada em plantifica una bufetada sense avisar, d'aquestes que veus venir amb la mà ben oberta i no et donen temps a reaccionar!
I quan acaba de donar-me'n una a vegades té intenció de seguir, com si es tractés d'un joc.
Lògicament, a mi no em fa cap gràcia que em pegui (ni pel mal que em fa ni pel que significa). Li dic molt seria que no ho ha de fer més, i la castigo com puc, però crec que ella també considera un joc això del càstig. Almenys de moment. El racó de pensar, per exemple, li encanta. A vegades juga a anar-hi i hi castiga les nines una estona. I això que no li portem massa nosaltres, no em convenç perquè, com dic, per ella és un joc.
Normalment el que em funciona quan fa algo malament és privar-la d'allò que està fent, que el mal comportament tingui una conseqüència clara, com diria la Supernanny. Però quan em pega, no sé exactament de què privar-la, ni com actuar. És complicat. Ella després de pegar-me el primer que fa és dir-me "Pear no", però ho fa més com un ritual que perquè realment s'adoni que està mal fet.
El fet que em pegui en sí no em preocupa massa, suposo que deu ser una manera d'explorar els límits i d'experimentar amb el seu cos. No sé d'on ho ha aprés, però suposo que és una fase. A la guarderia no m'han dit mai que pegui als altres nens. Com dic, el que em preocupa més és saber actuar correctament quan ho fa perquè deixi de fer-ho.

No ho fa massa sovint, però de tant en tant i quan menys t'ho esperes, pataplam. Ara fa un moment, per exemple, mentre estava ajaguda al seu costat fent-la dormir, un cop hem acabat de fer popa, de cantar La lluna la pruna i de beure aigua (el cerimonial actual d'abans de dormir) m'ha plantificat una bufetada a traïció mentre jeia amb els ulls tancats al seu costadet. Quin ensurt m'ha donat!

Així que accepto tota classe de consells per acabar amb aquests incidents!

14 comentaris:

  1. Doncs si el racó de pensar s'ho pren com un joc, una forma fàcil de que la seva acció tingui una conseqüència és deixar de fer allò que estava fent. Per exemple, quan l'has rebut quan ella estava a la teva falda podria ser baixar-la de la falda i dir-li "ja ni juguem més perquè no es pega", al llit igual "ara la mama marxa perquè l'has pegat".

    Crec que és una manera de que se'n adoni que fent això de pegar només aconsegueix perdre la teva atenció, i això no és el que ella vol.
    A casa sí ens funcionava el racó de pensar, i de fet ens funciona, però aquesta tàctica també l'he fet servir amb el David alguna vegada i crec que encara és més efectiva.

    Espero que aquesta etapa la cremi ràpid i passi depressa. 

    ResponElimina
  2. Aix aquesta etapa! ja veig que no és massa agradable (bé en aquest punt en concret). Suposo que com tu dius està explorant els límits i us posa a prova però ella també ha de trobar els límits per saber com relacionar-se amb els seus iguals.
    Ànims que segur que seràn uns dies.

    ResponElimina
  3. REalment és complicat. PEro això de pegar a la mare, al menys en el meu cas, també va ser una etapa. El meu fill gran em donava a tort i a dret fins que se li va passar. Pero evidentment quan ho feia li agafava la mà i li deia molt seriosament que no es feia

    ResponElimina
  4. Em sap greu Onavis però no se que dir-te, jo tampoc sabria com solucionat-ho, però tinc la sensació que vas pel bon camí i que al final serà questió de temps que ho deixi de fer.
    No se, prova de fingir que plores o un "ai ai ai" com que t'ha fet molt de mal. Potser així li entra una mica de por i ho deixa de fer...

    ResponElimina
  5. Esther, jo penso que no em funciona perquè potser encara és massa petita per entendre això del racó. No ho se´, aniré provant les altres tàctiques.

    Sol Solet, sí, com dic aquesta etapa té coses molt xules, però amb aquests petits inconvenients...

    Sandra, em consola saber que hi ha d'altres nens que també ho han fet, i que acaba passant! Jo també li dic més o menys el mateix que tu.

    MamamModerna,hi ha hagut algun cop que m'he queixat del mal (i no era fingit, reament en fa!) i sí que es queda espantada, però al cap d'uns dies hi torna. Suposo que durarà fins que se'n cansi.

    ResponElimina
  6. Noia no ho se. Si s'ho pren com un joc potser deixar d'estar per ella en el moment en que ho fa, no ho se. Les meves de vegades si s'han enfadat molt amb mi m'han pegat a la cama o han fet el gesto d'anar a pegar, però la meva cara i el meu "que estas fent?" les atura i de seguida m'han demanat perdó.

    ResponElimina
  7. Onavis: a mi no m'agrada això del racó de pensar, en un post ja ho vaig explicar. Els nens han de ser acompanyats a l'hora d'elaborar determinats pensaments sinó, un nen de dos any arraconat allà té moltes possibilitats de no pensar res mentre és allà o de pensar coses com "quan em treguin d'aquí aniré a jugar" i clar, l'objectiu no eren aquests pensaments no?

    Els nens tenen agressivitat i en aquesta etapa, en què no controlen molt bé ni les emocions ni el que els passa ni com explicar-ho, l'agressivitat els ajuda. Jo crec que l'has d'ajudar a entendre l'emoció que hi ha darrera. Per exemple, potser en aquell moment està contenta però a la guarde ha passat algo que lha disgustat i ho treu a casa amb tu. Ensenyarlos a posar nom a les emocions ajuda. La meva filla mosegava (a mi i al seu pare) fins que va aprendre a dir coses com "the enyorat" o "estic cansada" ... Amb l'evolució del seu llenguatge i aprenentatge de les emocions es va acabar el problema. No crec k el càstig t'ajudi en aquests casos. Petó i perdona el rotllo.

    ResponElimina
  8. Mirashka,
    el que m'estranya és que la meva no ho fa quan està enfadada, sinò que ho fa quan estem jugant. Per això em costa més interpretar-ho.

    Míriam, benvinguda! Sobre el racó de pensar estic amb tu, ja dic que no em convenç la idea i que no l'aplico massa perquè també veig que, de moment, no li serveix de res.
    Respecte el motiu pel que pega, no ho sé, no crec que sigui per enyorament (potser m'equivoco, eh!). No correspon als dies que ha estat més hores a la guarde. Però tens raó que el llenguatge ens ajudarà molt en aquest tema, ja que ara quan li pregunto perquè m'ha pegat es queda molt descolocada i no sap què dir.

    Merci a totes pels consells!

    ResponElimina
  9. No crec que t'hagis de preocupar massa. Crec que és una etapa que la majoria, d'una manera o altra l'han passat. El meu nen només ens va pegar unes quantes vegades però la seva especialitat era mossegar i ho feia en moments que realment no estava ni enfadat ni res, a vegades tot el contrari, de tant excitat i content, nyaca. Jo no el vaig castigar mai per això perquè tant petits penso que no funciona, només amb la cara d'enfadada que posava ho va deixar de fer, o potser ho hagués deixat de fer igual, no ho sé.
    Jo el racó de pensar sí que el faig servir però sense abusar-ne gens, comptat i debatut potser hi deu anar un o dos cops al mes si arriba. Ara, a vegades, hi va ell solet quan s'adona que l'ha pifiat, com fa pocs dies que li va parlar malament al yayo per telèfon, el vaig renyar i sense dir-li res al cap d'uns minuts me'l trobo allà. A casa no li diem el racó de pensar sino el racó de l'aborrit.
    Espero que d'aquesta etapa no en sortiu massa lesionats. Paciència.

    ResponElimina
  10. La meva també em sembla que a vegades quan juguem em pega, dic em sembla perquè a vegades no sé si es tracta més aviat d'una carícia enèrgica! jaja...jo li dic ei! no ho facis! però vaja, no li dono masses voltes, si comença a fer-ho en serio ja ens hi posarem....

    Per cert, molt interessants els comentaris de com solucioneu els problemes d'aquests tipus...un post dels de guardar!

    ResponElimina
  11. Euphorbia, sí, justament la meva ho fa també en moments d'euforia en la que sembla que es vulgui expressar de tantes maneres posibles que no sap quina és la bona. No em preocupa massa, ja passarà!

    Anna, a veure com evolucionen aquestes carícies! Estigues a l'aguait no fos cas un dia es transformin, que pel que veig és una fase per la que passen quasi tots!

    ResponElimina
  12. Estic amb les companyes en que és una etapa.

    L'Andreu també ens havia donat algun castanyot i fins i tot alguna patada. Nosaltres el que hem fet sempre és explicar-li que allò que feia no estava ben fet, que ens posava tristos, ens feia mal i que per això deixàvem de jugar amb ell. Aleshores deixàvem de fer allò que estàvem fet amb ell i ja està.

    Ho acaben entenent.

    ResponElimina
  13. Merci Esther! Pel que veig aquí totes rebem o hem rebut!

    ResponElimina
  14. Onavis, pel que veig només et dona alguna pantuflada quan el tens amb tu. A mi em passava igual. El que he fet sempre quan em pegava, era dir-li (molt tranquil·lament) que si em tornava a pegar, el deixava a terra (si estava a coll). Moltes vegades, com per tentar-me, llavors em picava molt fluixet, però li tornava a dir, i si ho feia, a terra. Com que el que més els acostuma a agradar és estar amb nosaltres, sol funcionar. I sobretot, paciència.
    Una abraçada

    ResponElimina