4 d’octubre de 2011

Per un plat de llenties

Aquest migdia he deixat el dinar mig preparat, com sempre, i he anat a buscar la petita a la guarderia. Tenia sopeta de peix i un rap boníssim que havia comprat de bon matí. I ja esperava la cara de contenta que faria la petita, perquè el peixet li agrada molt.
He fet cinc minuts tard en anar-la a buscar i els nens de la classe que es queden al menjador ja estaven asseguts a taula esperant el dinar.
I en entrar, la senyoreta ja m'ha dit: "Em sembla que la teva no voldrà marxar cap a casa".
I, efectivament, ja estava asseguda amb la resta de nens, esperant que li omplissin el plat d'arròs. Quan m'ha vist, no només no ha mogut ni un dit per venir cap a mi, sinó que s'agafava fort a la cadira per a que no me l'emportés.
Veure per creure!
Jo sé que ella és molt menjadora, i entenc que si jo no hi era volgués asseure's amb la resta de nens a menjar en comptes d'esperar-me jugant a l'altra part de la classe, com fan la resta de nens que no es queden al menjador.
Però que quan em veiés no volgués venir a dinar a casa, m'ha sorprès molt!
Era un espectacle una mica dantesc, perquè pràcticament he hagut d'arrencar-la per a convèncer-la de marxar. La senyoreta reia, però també feia cara de sorpresa, com si no es trobessin gaire sovint amb aquestes situacions. Quan marxàvem per la porta, la petita només feia que cridar: "Més cole, més cole", patalejant i assenyalant amb el dit cap a dins de  la classe.
Jo em volia fondre. Ha estat un mal tràngol, m'he entristit una mica. Normalment els nens ploren quan els deixen al matí, no quan venen els pares a buscar-los!! A més, pensava, a la guarderia es pensaran que a casa no li donem menjar!!
No s'ha calmat fins que a casa tenia la sopeta al davant. Vaja, que tenia gana de debò. Pobreta. Llavors he gosat preguntar-li si el dinar de la mamà era bo o si li agradava més el del cole.
- "A mama!", ha dit mentre un somriure se'm dibuixava a la cara.
Això sí, estava tant alterada d'haver plorat que no hi ha hagut manera de fer la migdiada. És el primer dia en molt de temps que passa això. Si no hagués tingut que marxar a treballar, a les 3 no l'hagués portat altre cop a la guarderia, però no m'ha quedat més remei. A veure que passarà aquesta nit.

8 comentaris:

  1. ai, perdona que rigui però és que la situació per a mi és surrealista. Quan el Jordi va entrar a la guarderia als 2 anys es va aprimar tant que estàvem amoïnats, després es va recuperar però això de enfadar-se per voler el menjar de la guarde no m'ho puc ni imaginar. Quina sort que t'hagi sortit menjadora... i llesta, on hi hagi un bon rap fresc... i mai ningú cuina millor que la mama, això ho tenen clar fins i tot els emancipats.
    Petons

    ResponElimina
  2. ai, a mi també m'ha fet riure, noia...tenia gana, que vols! Ara, Euphrobia això de que ningú cuina millor que la mama crec que en el meu cas s'haurà de replantejar...També veig a l'Ariadna enganxada a la taula de la guarde volent menjar..;)

    ResponElimina
  3. Euphorbia, doncs ja veus, jo al contrari! Sort que m'ha dit que el dinar era bo, que avui me l'havia currat, que si no...

    Anna, jo tampoc sóc de fer grans plats i no m'agrada la cuina, i a vegades també penso que la meva filla preferirà el menjar del cole que el que fem a casa!

    ResponElimina
  4. Carai amb la nena!! No si els nens són com els avis que valoren els viatges de la inserso per com han menjat! que hi havia bufet lliure: el viatge ha anat bé, que els hi donàven una sopeta i una mica de carn o peix: el viatge ha anat malament.
    Doncs els nens iguals, que han quedat tips dinant a l'escola! doncs ha anat bé!!

    Jeejejejejeje!! No t'hi amoinis!!

    ResponElimina
  5. Ostres quina situació, no¿? La veritat és que així "vista" des de fora és ben còmica però ja m'imagino que a tu gràcia ninguna perquè a mi tampoc me n'hagués fet gens ni mica!

    Jo discrepo en això del menjar de la mama... Com el de la iaia cap! Je je!

    ResponElimina
  6. Jejeje entenc que a tu no t'hagi fet cap gràcia la situació, però a mi m'ha fet riure... Si la pobra mosseta tenia gana, no podia esperar a arribar a casa!! I més quan per allí sobre ja hi havien plats plens de menjar!! Jeje

    ResponElimina
  7. Sol Solet, sens dubte la meva filla estarà sempre bé si allí on va hi ha menjar!

    Esther, doncs no, no m'ha sentat gaire bé al primer moment... En fi! Quines situacions més rares hem de viure a vegades!

    Ester, està clar, tenint el menjar tan aprop deu haver pensat "más vale pájaro en mano..."

    ResponElimina
  8. Apa nena, que no devies tar inflada ni res davant la resposta!!!!

    ResponElimina