Aquests dies en que miro enrere i contemplo els dos anys viscuts com a mare, immersa de ple en la tasca de la criança, veig com moltes coses que em preocupaven (o que em deien que m'havien de preocupar) s'han anat solucionant soles, sense que fes falta cap intervenció per part meva, sinó a causa del propi desenvolupament de la meva filla.
I em sento una mica decebuda de recordar, des de la distància, comentaris d'alguns professionals o persones de l'entorn que s'entestaven en convertir en un problema coses que no ho eren pas.
1. Un exemple ben clar és el consell absurd de que els nens no s'adormin al pit, del qual ja he parlat en una altra entrada. Perquè fer sentir malament a les mares que ho fan? Si el fet d'adormir-se sense el pit ja arriba sol! Ara la meva filla fa unes popades, cada cop més curtes, i després s'incorpora, diu "dormir no", vol cantar, vol aigua, finalment diu "dormir sí", després s'incorpora de nou, li faig unes freguetes a l'esquena i finalment s'adorm! Hi ha dies, quan s'allarga massa aquest ritual, en que penso: Tant de bo s'adormís a la popa!
2. Un altre exemple és el del collit. Si durant els primers mesos hagués sabut el que sé ara, sens dubte hagués contestat amb millors arguments a tots aquells qui ho qüestionaven! Per nosaltres ha estat la solució més pràctica, a banda de la que ens ha proporcionat millors moments i més sentiment de família. Ara, des de fa mesos, la petita se'n va a dormir al llitet de la seva habitació ben contenta. Sí, a mitja nit sempre fa cap al nostre llit, però ho gaudeixo sense qüestionar-ho: és el que toca ara. Ja dormirà tota la nit seguida al seu llitet algun dia, n'estic seguríssima. I aleshores segur que la trobaré a faltar. M'arrepenteixo d'haver intentat forçar aquest procés en alguns moments, perquè ara sé que ella l'hagués fet soleta.
3. El tema de la retirada del bolquer també segueix aquesta línia. Ha estat molt més fàcil del que m'imaginava, quan escoltava com la gent em deia (ja des del juny passat): "aquest estiu li hauràs de treure", "fes-ho ara perquè sinó t'hauràs d'esperar fins l'any que ve", i em feien viure aquest moment com si hagués d'escalar una gran muntanya. Sort que les mares, sobretot amb el pas del temps, no fem massa cas dels consells i escoltem els nostres fills, ells ens ensenyen com fer les coses. Jo no li he tret el bolquer a la petita aprofitant que jo tenia un cap de setmana llarg o que feia bon temps, sinó que ella l'ha deixat quan estava preparada. Si hagués coincidit, perfecte. Però no ha estat el cas i tot i això ha anat tot molt bé. Un èxit!
Bé, i hi hauria més temes, com la introducció dels aliments o el fet d'agafar-los en braços.
Veient això, no puc evitar pensar, perquè ens pressionen tant? Perquè algunes persones, enlloc de mirar-nos amb un somriure complaent, d'aquell qui ja sap que tot passa i tot arriba, ens insisteixen tant en que fem difícils les coses fàcils i visquem aquesta època amb dubtes i indecisions que resten lloc a la gran alegria que hem de sentir? Perquè moltes d'aquestes persones són professionals de la salut o de l'educació?
Per sort no vaig fer mai cas a aquests mals consells, perquè sens dubte estar prop dels petits, entregar-nos-hi a fons és el millor que podem fer! Però per molt que pensi que ho he fet, quan miro enrere, encara penso que ho hauria d'haver fet més!
I em sento una mica decebuda de recordar, des de la distància, comentaris d'alguns professionals o persones de l'entorn que s'entestaven en convertir en un problema coses que no ho eren pas.
1. Un exemple ben clar és el consell absurd de que els nens no s'adormin al pit, del qual ja he parlat en una altra entrada. Perquè fer sentir malament a les mares que ho fan? Si el fet d'adormir-se sense el pit ja arriba sol! Ara la meva filla fa unes popades, cada cop més curtes, i després s'incorpora, diu "dormir no", vol cantar, vol aigua, finalment diu "dormir sí", després s'incorpora de nou, li faig unes freguetes a l'esquena i finalment s'adorm! Hi ha dies, quan s'allarga massa aquest ritual, en que penso: Tant de bo s'adormís a la popa!
2. Un altre exemple és el del collit. Si durant els primers mesos hagués sabut el que sé ara, sens dubte hagués contestat amb millors arguments a tots aquells qui ho qüestionaven! Per nosaltres ha estat la solució més pràctica, a banda de la que ens ha proporcionat millors moments i més sentiment de família. Ara, des de fa mesos, la petita se'n va a dormir al llitet de la seva habitació ben contenta. Sí, a mitja nit sempre fa cap al nostre llit, però ho gaudeixo sense qüestionar-ho: és el que toca ara. Ja dormirà tota la nit seguida al seu llitet algun dia, n'estic seguríssima. I aleshores segur que la trobaré a faltar. M'arrepenteixo d'haver intentat forçar aquest procés en alguns moments, perquè ara sé que ella l'hagués fet soleta.
3. El tema de la retirada del bolquer també segueix aquesta línia. Ha estat molt més fàcil del que m'imaginava, quan escoltava com la gent em deia (ja des del juny passat): "aquest estiu li hauràs de treure", "fes-ho ara perquè sinó t'hauràs d'esperar fins l'any que ve", i em feien viure aquest moment com si hagués d'escalar una gran muntanya. Sort que les mares, sobretot amb el pas del temps, no fem massa cas dels consells i escoltem els nostres fills, ells ens ensenyen com fer les coses. Jo no li he tret el bolquer a la petita aprofitant que jo tenia un cap de setmana llarg o que feia bon temps, sinó que ella l'ha deixat quan estava preparada. Si hagués coincidit, perfecte. Però no ha estat el cas i tot i això ha anat tot molt bé. Un èxit!
Bé, i hi hauria més temes, com la introducció dels aliments o el fet d'agafar-los en braços.
Veient això, no puc evitar pensar, perquè ens pressionen tant? Perquè algunes persones, enlloc de mirar-nos amb un somriure complaent, d'aquell qui ja sap que tot passa i tot arriba, ens insisteixen tant en que fem difícils les coses fàcils i visquem aquesta època amb dubtes i indecisions que resten lloc a la gran alegria que hem de sentir? Perquè moltes d'aquestes persones són professionals de la salut o de l'educació?
Per sort no vaig fer mai cas a aquests mals consells, perquè sens dubte estar prop dels petits, entregar-nos-hi a fons és el millor que podem fer! Però per molt que pensi que ho he fet, quan miro enrere, encara penso que ho hauria d'haver fet més!
tens tota la raó. I el pitjor es que molts d'aquests consells son generalitzats i passen de generació en generació sense questionar-se: collit, bolquers,etc.. recordo la professora del meu petit de l'escola bressol que trencava el mite de que el bolquer només es pot treure a l'estiu: ja li treurem, no pateixis, em deia, i no passa res si triguem i ho fem a l'hivern... o es que el deixarem amb el cul mullat tot el dia? quanta raó i que poca gent com ella.
ResponEliminaTinc exactament el mateix sentiment que tu i cada cop més. Veus tan clar que al final tot arriba, que no passa res si ve a dormir a llit, l'endemà resulta que dorm tota la nit com un liró a l seu llitet...i així tantes coses. I penso com tu...si ells, que ja tenen nens grans també ho han de saber! perquè no ho diuen! que no passa res, que gairebé no hi ha cap problema greu, que tot acaba arribant...
ResponEliminaTotalment d'acord. Sempre he agafat al meu nen quan ho ha necessitat, encara s'adorm al pit, compartim llit, el bolquer vaig intentar treure-li aquest estiu, però per sort vaig fer marxa enrere; ja em deien que fins l'anys que vé... fa unes tres setmanes que li hem tret perquè ell ho ha volgut, i ha sigut meravellós (no com a l'estiu).
ResponEliminaNomés cal estar convençudes que el que fem ho fem bé i pel bé dels nostres fills. Potser ens equivocarem, però també n'aprendrem dels errors.
I el fet que hi hagi gent que ho comenta fa que no estiguem soles, ja que no només són els professionals els que de vegades ens qüestionen, sinó la pròpia família quan sortim del que ella ha fet.
Una abraçada i ànims que ho estas fent genial
Kira, sí, això de l'estiu crec que ja ho haviem comentat. Estic d'acord en que es més fàcil però igualment has de rentar i canviar-los! Molt bé per la profe del teu petit. De fet, els meves també han demostrat força sentit comú.
ResponEliminaAnna, això, això... com és que no ho diuen? Ho han oblidat o és que tenen ganes d'amargar-nos la vida als altres? Ja els hi val!
LaPantigana, jo a l'estiu també vaig fer algunes temptatives, pe`ro no van acabar de progressar. I, igual que tú, ara ha estat super fàcil! Merci pels ànims!
Imagino que tothom intenta donar-te una guia quan veu que ets "primeriza". És com si es donés per fet que necessites un llibre d'instruccions quan la realitat és que és un procés molt natural (que no fàcil) això de criar un fill.
ResponEliminaJo he de reconèixer que amb el primer feia bastant cas de tot el que em deien els metges, les infermeres... I amb el segon he passat més de totes les opinions. L'experiència és un grau i els meus fills no els coneix ningú millor que jo.
Esther, has encertat al dir que és natural però no fàcil. Tens raó, hi ha moments molt complicats. Per això amb més motiu no s'entenen les ganes de certes persones a complicar-ho més! Petons i cuida't!
ResponEliminaJo penso que la gent ho fa per dos temes:
ResponElimina1. Per donar-te consells
2. Perquè no entenen que surts dels "cànons" que ells tenen entensos:s'ha de treure el bolquer a l'estiu, no s'els ha d'agafar gaire a braços...
Bé, tot plegat a vegades hi ha bona intenció i a vegades...no tant!!
Lo imporant Onavis és que tots aquests cometaris cada dia ens rellisquin més.
Molt encertada la teva reflexió. Certament hi haurà criatures que necessitin assitencia o ajuda de profesionals per superar aquests situacions que apuntes con el tema del bolquer o del dormir pero per norma general tots els nens superes les etapes sense problemes si nosaltres simplement els acompanyem i no intentem negar-los allò qeu demanen.Crec que la societat ens obliga a educar i formar els nens de massa petits quan crec que el que són es pur instint i només reclamen amor i recolzament matern per fer-se forts a la vida. Bonica entrada, sí senyora
ResponEliminaSol Solet, sí, segurament no ho fan amb mala intenció sinó perque es desconceren de veure d'altres maneres de criar que no són la seva. Per sort, ara cada cop ens importen menys!
ResponEliminaSandra, tens raó, la societat exigeix massa als nadons acabats de nèixer. Això no hauria de ser així!
Ai nena com agraeixo el teu post d'avui.
ResponEliminaJo com estic ficada de ple en tot això que expliques, doncs tinc dies que penso si ho estaré fent bé o no i com la societat té tendència a donar aquests consells absurds "del que s'ha de fer i del que no s'ha de fer", de vegades tinc dies negres on dubto del meu sentit comú.
És el problema que té ser mare primerenca, que a la que et despistes, te la colen per totes bandes
La veritat és que tot s'acaba superant i amb temes de maternitat quan es soluciona una cosa n'apareix una de nova que ens complica la vida i si a sobre fem cas del que ens diuen uns i altres malament. Jo recordo els percentils que m'engoixaven una mica quan et deia la pediatra "l'hem de vigilar que va molt per baix, però no et preocupis eh?" Llavors si no m'he de preocupar no li donis tu tanta importància.
ResponEliminaMamamoderna, entenc el que vols dir perquè jo em vaig sentir així moltes vegades. Però ho fas molt bé segur!
ResponEliminaEuphorbia, alguns pediatres haurien de tenir més tacte amb le smares primerenques les primeres setmanes ja que tot el que diuen ens afecta molt.