Recordo molt bé que els primers mesos de vida de la meva filla, quan hi havia nens una mica més grans que ella en el mateix espai, m'atabalava una mica i patia per si li feien mal. Els nens petits són imprevisibles i mai se sap quan una carícia pot acabar en una pessigada, o en una mossegada.
Així que sempre estava bastant pendent, fins que, més o menys al voltant de l'any i mig, la petita va començar a interactuar més i començava a passar-s'ho bé envoltada de nens de diferents edats.
I ara que ella ja té dos anys, quan anem a visitar recent nascuts o nens molt petits, estic a l'altre costat. Ara he de vigilar pel contrari, estant pendent en tot moment de que ella no molesti massa als petits, ja sigui per voler demostrar massa efusivitat o per gelosia. Sempre que és possible intento anar-hi sense ella, tant per evitar massa rebombori a les cases de les recent parides com per poder parlar amb tranquil·litat. I sobretot per evitar que les mans de la petita toquin als nens petits, ja que recordo que a mi no m'agradava massa que ho fessin.
Doncs tot i les meves experiències i intentar estar sempre "en guàrdia", l'altre dia enmig d'una trobada d'amigues, la meva filla va estar a punt de fer mal a un nen de poc més d'un mes de vida. Per sort no va passar res, però vaig tenir un descuit imperdonable. Perquè sabent que la meva filla actua encara de manera molt imprevisible no li hauria d'haver tret els ulls de sobre.
No us podeu imaginar lo malament que em vaig sentir!! I això que la mare va ser molt comprensiva!
Li hem recriminat molt a la meva filla el que va fer, així que espero que en les pròximes visites a recent nascuts, que me'n queden unes quantes (aquest final d'any hi ha baby boom al meu voltant), no ho torni a repetir. I sens dubte, jo estaré molt pendent per a que això no torni a passar!
T'entenc perfectament. Quan va neixer la petita, el seu germà gran no parava d'"espachurrarla" i la volia agafar sempre que podia. Vam tenir cura de que no li passés res pero també pensant que no se li podia negar l'accés a la seva germana. Crec que amb vigilància, els nens se'ls ha de deixar que s'acostin a altres nens perquè aprenguin a conviure. Situacions difícils ens passen a totes, no t'has de sentir pas culpable
ResponEliminaSandra, clar quan són germans la cosa és diferent.. Devia ser dur veure que tot i que li volia demostrar afecte a vegades es passava per massa! Petons
ResponEliminaTranquila, segur que l'altra mare ho va entendre perfectament. També et dic que mica en mica van prenent consciència. Dissabte vem anar a veure a un nadó acabat de néixer, fill d'uns amics, i les gatxans se li acostaven però amb molt cura. Com diu la Sandra tampoc se'ls pot negar l'accés, o no aprendran mai com se'ls ha de tractar.
ResponEliminasi que es una situació complicada,si... ja veuràs quan li donis un germanet/a,encara es pitjor. Perquè el vols fer participar perquè no tingui gelos i si participa "massa" (agafant-lo/a sense vigilancia, donant-li coses per menjar...) encara es pitjor. De totes maneres, tranquil.la segur que la teva princesa anirà aprenent.
ResponEliminaT'he posat tota una opinió ben extensa des del mòbil i se m'ha esborrat! gggrrrr...
ResponEliminaDeia que estic amb les compis blogueres. No t'has de sentir culpable pel que va passar amb la teva nena. Els nens són nens i per tant fan coses de nens i tu no tens pas la culpa.
També penso com elles que a mida que es van fent grans van aprenent a tractar els més petits i la manera que aprenguin és que tinguin contacte amb nens de totes les edats.
No sé, a mi és que aquest tema no m'ha preocupat mai massa. Vigilem l'Andreu perquè no faci mal clar (bé, ara també vigilem a Biel manoslargas) però no és una cosa que em preocupi en excés. L'Andreu durant mesos va ser l'únic bebè de la seva escola bressol, sempre estava amb els més grans i mai li havia passat res. Tot el contrari, va aprendre un munt! :-)
Merci noies pels comentaris! M'han anat molt bé perquè realment em va saber molt greu.
ResponEliminaEspero que a poc a poc ho vagi aprenent!
Ja sabem que als nens no se'ls pot treure l'ull de sobre i això i allò, però no som màquines, no som perfectes, i al cap i a la fi els nens són nens. No t'has de sentir culpable pel que va passar, sobretot tenint en compte que tu ja estaves pendent i conscient del què podia passar. Com he dit, no som màquines i no ho podem controlar absolutament tot. En tot cas, no va passar res i la mare va ser comprensiva. Ànims i no et preocupis. A poc a poc la teva filla ja s'anirà fent més conscient de certes coses, però encara que el nen que visitàveu era més petit, la teva filla també és petita i hi ha coses que encara no entén.
ResponEliminaSílvia, gràcies. Sí, són coses que passen, per molt que ho intentem no podem estar en tot..
ResponEliminaSí tens tota la raó quan són recent nascuts pateixes perquè els altres ja són autònoms pero no tenen control i quan la teva ja és més gran pateixes perquè no hi hagui una pantuflada de sobte i sense poder-ho evitar.
ResponEliminaEstigues tranquila que segur que aquella mare va donar menys importància al fet del que tu li vas donar.
Les dites populars són sàvies i per això hi ha aquella de "el que no passa en un any passa en un instant" i no sempre podem tenir ulls al clatell. No et sentis culpable perquè aquestes coses passen, encara que entenc el mal tràngol.
ResponEliminaSegur que els teus amics ho entenen, no només és el que passés sino la teva reacció.
Entre germans pot arribar a ser terrible, si jo t'expliqués les que em feia el meu germà...
Petons
Sol Solet, sí, ja sigui perquè són petits o grans, sempre s'ha de vigilar!
ResponEliminaEuphorbia, amb un sol segon poden passar tantes coses!! I el meu germà també era especialista en "emprenyar-me"! Suposo que ho fan tots!
uola!!!
ResponEliminafa molts dies q tinc ganes d'escriure't... i es q m'he convertit en una seguidora fidel dl teu blog.
tot va començar amb la lectura del últims posts, xo m'han atrapat tant q no he pogut fer altra q rebobinar fins al març del 2010!!!
Te de dir q m'encanta. Imagino q això em passa:
1r) pq veig q, tota aqesta etapa teva me l'he perdut... i el teu blog em permet imaginar-te davant de cada circumstància.
2n) pq ara q soc jo la mare primerenca, absorbeixo cada experiència com si fos jo q ja m'hi trobés.... I això es de gran ajuda x qan et ve tot de nou.
3r) pq tens una manera d'explicar cada historia d'una manera molt propera, sense deixar de profunditzar en cada cosa nova q se't planteja una disjuntiva, divertida en molts punts, i molt variada en el temari.
4t) pq les imatges gràfiques sempre son un valor afegit.
5è) x la constància en q vas escribint.
6è)....
També et vull anomenar alguns dels mooolts posts q m'han agradat especialment:la història de la teva padrina, lo dels vostres "contes" i jocs personalitzats, el com s'organitzen els pares famosos com Iniesta, l'aprofitament del temps a la sala d'espera, el relat de qan tornes a casa amb la peqe (feta ja, tota 1a doneta) mentres t'explica el fet a la guarderia, lo del "vigilant", el divertit argot d la peqe, lo de"aprenent a ser pare", ....
Sé q em deixo coses a dir, xo no em vull enrotllar +, nomes dir-te q encara q no he seguit cap altre blog, trobo el teu, un blog molt interessant, i de fet, la multitud de premis q t'han concedit, avala la meva sensació.
Gúenu, aprofito x donar-te l'enhorabona un altre cop pel cigronet!!!!
Ah, i tb x la Tesi, q això no ho sabia... ;)
PD: Saps q vaig fer cas amb les teves recomanacions d robeta x ells? just avui m'ha arribat el pedido q vaig fer a Kiabi! ;D
*la mare comprensiva*
:P ;)
Ostres!!
ResponEliminaMoltes gràcies per aquest comentari, m'ha fet molta il.lusió!
M'alegra que t'agradi el bloc i que et sigui útil. Paraules com les teves són les que m'animen a seguir escrivint!
Petonets!
Onavis