13 de novembre de 2011

L'efecte "stranger in the train"

Hi ha un fenomen que experts en l'anàlisi d'Internet com a mitjà de comunicació com Weinberg o McKenna qualifiquen com "The stranger in the train effect", a través del qual s'explica l’auge dels blogs personals, dels photoblogs i d'altres pàgines on els usuaris difonen contingut molt personal a complets estranys.
Actualment, per exemple, no ens limitem a mostrar les fotografies personals només als nostres familiars, sinó que ens exhibim davant de persones a les que només coneixem a través de la xarxa. I l’anonimat real o la sensació d’aquest que tenim quan difonem aquestes imatges personals fa que mostrem parts de la nostra vida que mai haurien format part dels tradicionals àlbums de fotografia, ja que contenen dades molt més íntimes de les que mostraríem als nostres familiars.

Trobo molt encertat el nom donat a aquest fenomen, i m'ha fet reflexionar al voltant del concepte de "l'altre" que tinc quan escric un post.

M'he adonat que quan escric no ho faig mai pensant en una única persona, sinó en moltes de possibles i és probable que això faci que al final potser tot sigui massa vague.

1.- D'una banda escric pensant en les persones que no conec de res , és a dir, pensant en ningú en concret. Segurament si aquest fos l'únic "altre" amb qui pensés, escriuria amb molta més llibertat i opinaria sobre molts altres temes.

2.- En escriure, inconscientment també tinc al cap a les mares blogueres a les que conec virtualment (i a algunes també físicament) i és possible que aquest pensament em faci pensar ja en certes reaccions a l'hora d'escriure i em fa obviar també molts preliminars perquè totes tenim ja molt coneixement previ de nosaltres mateixes.

3.- D'altra banda quan escric també penso en els amics i familiars que llegeixen el meu bloc i que segurament fan que em sigui més difícil parlar amb la llibertat amb la que parlaria si tingués com a lectors nomès complets desconeguts.

4.- Escric també pensant en el meu jo futur, quan d'aquí molts anys la nostàlgia em porti a revisar els meus anys de mare primerenca.

5.- I escric també per la meva filla quan sigui gran, per a que pugui tenir les vivències dels seus primers anys ben recopilades. Tot i que no sé que en pensarà ella d'aquest bloc, potser no li agradarà que l'hagi escrit, mai se sap!
Com veieu, tinc tantes opcions al cap, que quan he llegit sobre la teoria de "l'estrany del tren" he pensat que seria una bona idea apropiar-me'l per tenir-lo al cap mentre escric. M'agrada pensar que estic explicant tot això a una persona a la que acabo de conèixer en un tren i m'inspira confiança.

A aquest estrany avui li explicaria que estic contenta tot i estar una mica malalta, que hem celebrat l'aniversari de la petita en família. Ha rebut un munt de regals (unes botes d'aigua, un impermeable, un paraigües, un tricicle, un puzle i dos contes!!) i que i ha agradat molt portar una corona de cartró tot el dia.

I vosaltres amb qui penseu quan escriviu un post? Què li explicaríeu avui?

Imatge de Benjamin West Clinedinst

11 comentaris:

  1. Jo vaig començar pensant en mi mateixa, com una teràpia personal i encara recordo com vaig flipar quan vaig veure el teu comentari: algú em llegia! Ara, la veritat és que a més de seguir pensant en mi i en la idea de deixar constància del què ens va passant per tal de recordar-ho, també penso en vosaltres i de vegades això em condiciona. És curiós que hagis tret aquest tema perquè jo mateixa hi pensava fa pocs dies.

    ResponElimina
  2. Jo no tinc molt clar en el que penso, a vegades és com si escribís per un ent informe, d'altres penso en algú en particular però en el fons crec que ho faig per a mi mateixa, és una mena de teràpia. Mentre no ens passi com a la novela de la Highsmith... no crec que arribem mai a tanta confiança.

    ResponElimina
  3. Sílvia,és que no se m'escapa cap blog!! je je

    Euphorbia, home, crec que aquest fenomen no té perquè acabar com la novela de la Higshmith.... Ara bé, seguint amb la gent que diu que Shakespeare avui en dia escriuria per a tele, jo dic que si la novela de la Highsmith s'escrigués actualment, els dos individus segur que es coneixerien per Internet en comptes d'en un tren!

    ResponElimina
  4. Així que t'has posat a pensar en els blocs, que interessant... ;) Jo també penso en que escric un text públic i això, sense voler, et treu certa llibertat i intentes matisar certes coses per no ferir sensibilitats, sens dubte.

    ResponElimina
  5. No sóc conscient de pensar en ningú quan escric un post però reconec que hi ha hagut un canvi substancial (com li va passar a la Sílvia) des de que va resultar que algú em llegia. Tot va començar com un diari personal i ara també ho és però reconec que després d'escriure espero algun comentari o alguna resposta...
    Amb retard també et felicito pels 2 anys!! Aquí casa també ha estat un cap de setmana de celebracions!! Petonets!

    ResponElimina
  6. Doncs normalment pnso en les altres mares que em llegiu i comenteu, però també penso en els meus clients i d'altres coneguts que sé que em llegeixen i això em condiciona.

    ResponElimina
  7. Anna, sí, això dels blocs dóna molt per pensar....massa!

    Conxi, gràcies!

    Ester, tens raó en que cohibeixen una mica les persones conegudes del món real que també llegeixien el blog, a mi em passa.

    ResponElimina
  8. A mi m'agrada molt ser anònima i gairebé ningú del meu cercle sap que tinc un bloc. M'encanta! És com si tingués una doble vida.
    Jo també escric pensant en varies coses: en mi, en vosaltres, en si algun dia el baby li interessarà tot això...

    ResponElimina
  9. Doncs com la majoria de noies vaig començar a escriure per una barreja entre teràpia per a mi mateixa i un recull de coses pels meus fills quan siguin grans però ara penso tot sovint en les "mamis" que segueixo i em seguiu i de vegades parlo més per a vosaltres que cap a mi mateixa jeje!

    ResponElimina
  10. Mamamoderna, això de l'anonimat total està molt bé!

    Esther, suposo que això és inevitable, jo també hi penso amb vosaltres!

    ResponElimina
  11. Si, jo tambe escric una mica condicionada per qui em llegeix. I crec que hi ha un punt d'exhibicionisme: si fossin pensaments o records que volguessim guardar per nosaltres, fer teràpia escribint, ho faríem en una llibreta. Ho fem en públic una mica per exhibir-nos i també en ocasions perque volem compartir el que pensem i saber què en pensen els demés.

    ResponElimina